Tribuna oberta

D'on venim? Cap on anem?

«Els primers que varen acceptar aquest 155 van ser el president i el govern de la Generalitat quan no van fer res per a oposar-s'hi»

| 10/01/2018 a les 12:24h
La lluita per la independència dels Països Catalans té una llarga història. Però, si ens limitem a Catalunya i al darrer període hi ha alguns moments clau. Fins el 2012 l'independentisme era una part petita de l'electorat català. I la seva capacitat de mobilització era bastant limitada.

És va intentar la reforma de l'Estatut (aprovada el 30/09/05). Va ser retallat primer per Zapatero i Mas i desprès pel Congrés dels Diputats. Malgrat això, va ser aprovat en referèndum però amb una participació inferior al 50% dels electors. Tanmateix, el Tribunal Constitucional va tornar a retallar-lo el 2010, i com a reacció, el 10/07/10 es van manifestar més d'un milió de persones. Al mateix temps, el 13/09/09 es va fer la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. Després, més de 500 municipis varen celebrar també consultes fins a la de Barcelona el 10/04/11. Hi va haver una mobilització creixent per la independència.

El 2012 l'ANC (l'Assemblea Nacional de Catalunya) va endegar les activitats per a la independència de Catalunya. En general, conjuntament amb Òmnium Cultural. Entre altres activitats, les més importants han estat els 11-S de cada any. Tots d'una gran importància qualitativa i quantitativa. Però, la Diada del 2012 va tenir una importància especial: l'organització va ser totalment desbordada tant per la quantitat de participants com pel clam unànime per la independència. Des d'aleshores, les institucions, els partits polítics i les organitzacions civils han anat a remolc de la gent. La gent ha estat, i continua essent, la força principal i essencial en el camí cap a la independència i la república.

La consulta del 9-N de 2014 va suposar una mobilització importantíssima, sobretot perquè la gent sabia que no tindria cap repercussió efectiva. I malgrat això molts van anar a votar. Aleshores varen començar a manifestar-se diferents posicions estratègiques sobre el que calia fer. Unes posicions que, amb matisos, han continuat presents fins avui. Està demostrat que els independentistes/republicans catalans som gent no violenta. Però no és el mateix el pacifisme passiu que la no violència activa que, en algun moment, requereix la desobediència i un enfrontament (no violent) amb els aparells de l'Estat. Com el dels insubmisos/objectors de consciència, Gandhi, Luther King, o Rosa Parks. I entre els independentistes/republicans hi ha de tot, i en els partits i organitzacions socials també. D'altra banda, entre els pacifistes passius que volen negociar (és possible fer-ho quan ni l'estat ni la UE ho volen?), hi ha també diferències. Hi ha els que voldrien negociar realment la separació i el naixement de la república i hi ha els que estarien disposats a arribar a acords més prosaics (pacte fiscal/concert econòmic, estat federal, etc.). Seria interessant saber el que pensen realment els dos milions llargs de persones votants dels partits independentistes/republicans.

Anem, però, a l'1-O de 2017. Ni les institucions, ni els partits, ni les organitzacions civils s'esperaven la participació que hi va haver. I encara menys la defensa aferrissada del dret democràtic a votar davant de la repressió de l'estat espanyol. De fet, pocs dies abans el president de la ANC deia que un milió de vots ja seria un èxit, i tant l'ANC com Òmnium recomanaven fer cues ordenades i pacífiques passives davant dels col·legis electorals. Ni el Govern, ni els partits, ni les organitzacions civils, cap d'ells, s'esperaven una participació tant massiva, i encara menys una defensa tant aferrissada dels llocs de votació. Com que no s'esperaven aquest èxit indubtable, referendat el 3-O, segurament no tenien prou preparats els passos següents per a fer realitat la República: el control del territori, el reconeixement d'alguns països, i el finançament del període de transició. Almenys això és el que sembla.

Després de l'1-O i el 3-O la situació era la següent: l'estat espanyol estava molt tocat, ja que no havia pogut evitar el referèndum tot i una repressió totalment desmesurada (condemnada, evidentment a Catalunya i també als principals mitjans de comunicació internacionals) i sense saber que fer políticament. Pel contrari, els independentistes/republicans havien sortit victoriosos i tenien la iniciativa política. Però calia utilitzar-la immediatament. No tenia cap sentit deixar passar els dies sense prendre decisions polítiques i esperar fins el 27-O quan l'Estat ja havia tingut temps de reaccionar i preparar la seva contraofensiva: 155, detencions i presó, repressió i limitació de les llibertats bàsiques, etc.

El president i el govern de la Generalitat havien d'aprofitar la iniciativa política que tenien i actuar immediatament el 4-O. I crec que tenien dues possibilitats: primera, la més arriscada, (sempre suposant que les coses estaven mínimament preparades) declarar la independència i el començament de la República i estar disposats a defensar-la amb la no violència activa; segona, si no s'era capaç de dur a terme l'anterior, convocar eleccions al Parlament en les que (donat que es tenia la iniciativa política, que el independentisme/republicanisme havia sortit victoriós l'1-O i el 3-O, que havien sorgit nous actors de mobilització popular importants (CDR) i que l'Estat estava en situació de xoc) era molt possible una victòria clara -en vots i en escons- de les forces republicanes. I no cal entrar en la discussió bizantina de si aquestes eleccions haurien estat autonòmiques o constituents, absurda sobretot perquè després ens hem menjat amb patates unes eleccions il·legals i il·legítimes, convocades des de Madrid i estant en vigor el 155.

Però, institucions, partits i organitzacions civils es varen quedar paralitzats i varen deixar passar la gran oportunitat d'utilitzar la iniciativa política que tenien. I així fins el 27-O quan es fan les coses tard i malament, i sobretot quan l'Estat ja havia tingut temps d'acomodar-se i preparar-se. I una part del Govern se'n va a l'exili (per internacionalitzar el conflicte, es diu, cosa que no sé si s'ha acabat d'aconseguir) i una altre part del Govern es queda, per anar en alguns casos a la presó, com ja hi havien anat anteriorment els presidents de l'ANC i d'Òmnium. Una presó (i un exili) incomprensible (com han explicat una gran quantitat de juristes) que demostra la manca d'independència judicial a l'estat espanyol, així com el caràcter molt dubtosament democràtic, i clarament repressiu, de l'estat postfranquista. Però sembla que a Europa i a una gran part dels països europeus ja els hi va bé.

Políticament, el més important del 27-O (i dies successius) no és la declaració de la república -que no està clar si es va arribar a produir- sinó la seva suspensió. I sobretot l'acceptació del 155 i de la intervenció de la Generalitat sense oposar quasi cap resistència, i amb molts alts càrrecs del sottogoverno de JxSí que han continuat treballant fins avui pel govern espanyol que és qui mana a la Generalitat amb l'aplicació del 155. És sorprenent també que s'interpreti la fi de l'operació policial que va començar abans del 1-O com un fracàs del 155, quan justament crec que demostra el seu èxit: ja no els hi fan falta i per tant ja se'n poden anar. La colla del 155 va fracassar a les urnes el 21-D però ha aconseguit, amb la repressió, la presó, les amenaces, obstruir i limitar els camins de les forces republicanes.

Per això produeix una certa sorpresa que ara s'utilitzin arguments com: "si després dels resultats de les eleccions del 21-D no és restitueixen el president i el govern legítims de Catalunya, voldrà dir que s'accepta el 155". Però si els primers que varen acceptar aquest 155 varen ser el president i el govern de la Generalitat quan no varen fer res per a oposar-s'hi!! Diuen que no es podia, perquè es tenien informacions de que l'estat desfermaria una repressió que no es podria suportar. No ho poso en dubte però, en tot cas, sempre serà una incògnita irresoluble.

Fetes les eleccions del 21-D, el republicanisme/independentisme ha tornat a guanyar (no amb més del 50% dels vots però si amb més vots i escons que el nacionalisme espanyol), i ara què? Crec que no té cap sentit la proposta (o el globus sonda?) de que "o es restitueixen el president i el govern que hi havien el 27O o cal tornar a fer eleccions", com si res no s'hagués deixat de fer el 4-O i el 27-O per part del govern de la Generalitat i com si no s'hagués aplicat el 155, avui encara vigent. Que es pretén amb aquesta proposta, maximalista i forassenyada des del meu punt de vista? Anar repetint les eleccions fins que els republicans/independentistes es cansin, fastiguejats per la manca de govern i d'alternatives clares, i acabin guanyant les forces nacionalistes espanyoles? Sembla una gran alternativa per a aquestes darreres.

Un camí passaria per la tornada de Puigdemont i la crida a la ciutadania per defensar, de forma no violenta però activa, el president, el Govern i la república. Seria, si ho he entès be, una proposta semblant a la de la CUP, però no sembla que ni JxCat ni ERC estiguin en aquesta onda. Cosa que, des del seu punt de vista, té lògica, ja que significaria acceptar que el 27-O i dies successius es va cometre un error quan no es va cridar a defensar la República en termes reals (i deixar-la en una declaració simbòlica) ja que hi podien haver uns suposats escenaris de "violència extrema" per part de l'estat espanyol.

Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira i hi ha tornat a insistir fa poc en un article molt interessant- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa.

Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes. Estem en un sistema polític en que són les majories en escons les que permeten configurar les majories a la mesa del parlament i l'elecció del president del govern i, per tant, del govern. Els nacionalistes espanyols haurien de fer allò que tant han predicat: complir la llei i deixar que la llei funcioni. I els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions.

Recordo ara el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Lo ha clavado
Anònim, 10/01/2018 a les 17:30
+0
-0
Dice el Sr. Soy: «Els primers que varen acceptar aquest 155 van ser el president i el govern de la Generalitat quan no van fer res per a oposar-s'hi».

Ése es el tema. Claro que España va a ir con todas contra la República. Pero el verdadero problema lo tenemos en casa: no sólo tenemos 1 millón de personas que votan a un partido anticatalán. Es que España tendrá la fuerza que le demos; si no nos resistimos, nos van a machacar. Naturalmente, la gente tendrá un papel importante pero, si no ven que el Govern reacciona, es difícil que se muevan.
Eleccions
Optimus, 10/01/2018 a les 18:51
+0
-0
Si no podem restablir el Govern que hi havia abans cal bloquejar el Parlament. Diu Soy que cal dotar de contingut social el Parlament per ampliar. És impossible. Només cal veure la llista de lleis suspeses. I ara trigarem anys en tenir aquella autonomia que ja era de pa sucat amb oli. L'única forma de sobreviure es mantenir viu el conflicte. Repetir eleccions vol dir que Rajoy no aprovi els pressupostos i desestabilitzar de retruc Europa. Enlloc està escrit que seriem nosaltres els qui ens desmbolitzariem i no pas ell. Fer veure que podem governar quan no podem és suïcidar-nos, esborrar la nostra capacitat de somiar i fer-nos dòcils.
Cal tenir el cap fred.
Josep Olot, 11/01/2018 a les 11:14
+0
-0
Arribar tan lluny, amb tanta valentia i esforç no es mereixia un final així. Al meu entendre, el Govern de l'1O, que es va rendir i no ha donat cap explicació, no es mereix continuar. Si un govern és incapaç de saber les reaccions del seu propi poble està inhabilitat.Cal deixar pas a altres dirigents més coherents i amb les idees més clares.
el sr. soy és un hipocrita
Pau R., 12/01/2018 a les 20:55
+0
-0
Quan era alcalde d'argentona va negar el dret a un referendum als seus ciutadans, i ara li sembla molt bé que la gent expressi la seva opinió l'1-O quan abans va fer tot el possible per callar la veu de les urnes, quina vergonya d'home.
venim d'un èxit i anem en bona direcció
simonet, 13/01/2018 a les 17:51
+0
-0
Senyor Soy, vostè critica els que van acceptar el 155, però jo no el vaig veure a vosté muntant un Maidan a la plaça de Sant Jaume, o fent guàrdia davant les conselleries perquè no les ocupessin els enviats de Madrid, o posant-se davant de les furgonetes que portaven els presos a Estremera.

És fàcil acusar els altres de manca de coratge quan un es mira els toros des de la barrera.

Diu que si s'haguessin convocat eleccions el 4 d'octubre hi hauria hagut una "victòria clara" en vots i escons dels independentistes. Què vol dir exactament una "victòria clara"? El 50% dels vots? 80 escons? Per parlar d'un tema com aquest, s'ha de ser el més precís possible. Dir una "victòria clara" i prou, és no dir res. A més, què li fa pensar que els resultats d'unes eleccions convocades el 4 d'octubre haurien estat millors que els del 21-D? No creu que ha estat precisament al contrari? No creu que ha estat la repressió de l'estat entre octubre i novembre el que ha fet que l'independentisme hagi tret els millors resultats, en nombre de vots, de la seva història?

Vostè diu que l'operació "Piolín" ha estat un èxit. Jo crec que no ho ha estat. Al contrari, la revolta d'octubre ha permès l'independentisme obtenir dos èxits. El primer èxit ha estat obligar l'espanyolisme a fer servir la carta de la repressió extrema, cosa que li va passar factura el 21-D. El segon èxit és que ara ja sabem fins on son capaços d'arribar, i això ens ha de servir per no fer passos en fals en el futur.

Encara que pugui semblar el contrari, anem guanyant. Els hem obligat a prendre decisions extremes que els han desacreditat davant de molts ciutadans catalans i espanyols, i davant del mon sencer. A conseqüència d'això, avui els independentistes som més que no pas érem fa mig any, Amb la seva repressió han frenat la independència, però han enfortit l'independentisme.

Ara toca prudència i pragmatisme, com diu vostè a l'article, però toca també esperança, optimisme i reconeixement dels propis mèrits. I toca pensar-nos-ho dos cops abans de llençar missatges derrotistes que només provoquen desmobilització. Els espanyolistes treballen 24 hores al dia per desmobilitzar-nos. No cal que a més els donem un cop de mà.
Molta falsetat...
Anònim, 15/01/2018 a les 09:52
+0
-0
Lluitar pels somnis significa tenir-los presents, i no assumir que has de deixar de somiar. El món i la ciutadania ha de veure el que ha votat, independentment que recuperar les institucions sigui prioritari, però al capdavant han d'estar els que han fet possible el somni. Els referents mentals asjuden a consolidar les idees. Canviar de cara perquè? per donar la raó a l'Estat Central? La flama és manté amb foc, no el podem deixar apagar.
uiiiiiiiii????
Anònim, 15/01/2018 a les 09:54
+0
-0
sobretot la teva que és renovadora, fresca i no té res a veure amb el que vol l'unionisme...quina pena

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Antoni Soy
Professor d'Economia, Universitat de Barcelona.
Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Jordi Turull, l'endemà de l'1-O. | Martí Albesa
Roger Tugas | 2 comentaris
01/01/1970
Els republicans temen que, si el TC anul·la el ple que ratifica el president a l'exili, no hi hagi marge per fer-ne un segon i això doni ales a Rajoy per allargar i endurir el 155 | Rovira, que reclama a JxCat que s'obri a negociar un candidat alternatiu, ha treballat l'estratègia a Estremera amb Junqueras
01/01/1970
L'home desconeix l'autor de l'atac, tem que l'incident es pugui repetir i ha denunciat els fets als Mossos
01/01/1970
Una "normalització" de la situació en els propers mesos comportaria un impacte "moderat" de les tensions polítiques
Alejandro Fernández | Adrià Costa
01/01/1970
El diputat del PP, un dels noms que figuren a les travesses per succeir Xavier García Albiol, assegura que "Catalunya està avui molt més dividida que Espanya" | "No em provoca plaer veure Junqueras a la presó, però es va burlar dels requeriments judicials que rebia", afirma el dirigent popular
01/01/1970
La decisió l'hauria d'executar la mesa, segons la fórmula que triés per repartir els representants a la cambra alta i designar qui capitanejaria les comissions | Les concessions s'unirien a gestos com el to conciliador de Torrent en el seu discurs o la ubicació de Catalunya en Comú-Podem a l'hemicicle
Santi Rodriguez, Xavier García Albiol, Mariano Rajoy, Andrea Levy i Dani Serrano, en un acte de campanya | PP
Roger Pi de Cabanyes | 12 comentaris
01/01/1970
«L’equip de Mariano Rajoy dona per fet que ERC i el PDECat ja estan assumint que no faran president Puigdemont»
Una imatge de la sèrie «Merlí» | TV3
Toni Vall | 9 comentaris
01/01/1970
«Empescar-se que el millor final possible és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada»