Tribuna oberta

D'on venim? Cap on anem?

«Els primers que varen acceptar aquest 155 van ser el president i el govern de la Generalitat quan no van fer res per a oposar-s'hi»

per Antoni Soy, 10 de gener de 2018 a les 12:24 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La lluita per la independència dels Països Catalans té una llarga història. Però, si ens limitem a Catalunya i al darrer període hi ha alguns moments clau. Fins el 2012 l'independentisme era una part petita de l'electorat català. I la seva capacitat de mobilització era bastant limitada.

És va intentar la reforma de l'Estatut (aprovada el 30/09/05). Va ser retallat primer per Zapatero i Mas i desprès pel Congrés dels Diputats. Malgrat això, va ser aprovat en referèndum però amb una participació inferior al 50% dels electors. Tanmateix, el Tribunal Constitucional va tornar a retallar-lo el 2010, i com a reacció, el 10/07/10 es van manifestar més d'un milió de persones. Al mateix temps, el 13/09/09 es va fer la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. Després, més de 500 municipis varen celebrar també consultes fins a la de Barcelona el 10/04/11. Hi va haver una mobilització creixent per la independència.


El 2012 l'ANC (l'Assemblea Nacional de Catalunya) va endegar les activitats per a la independència de Catalunya. En general, conjuntament amb Òmnium Cultural. Entre altres activitats, les més importants han estat els 11-S de cada any. Tots d'una gran importància qualitativa i quantitativa. Però, la Diada del 2012 va tenir una importància especial: l'organització va ser totalment desbordada tant per la quantitat de participants com pel clam unànime per la independència. Des d'aleshores, les institucions, els partits polítics i les organitzacions civils han anat a remolc de la gent. La gent ha estat, i continua essent, la força principal i essencial en el camí cap a la independència i la república.

La consulta del 9-N de 2014 va suposar una mobilització importantíssima, sobretot perquè la gent sabia que no tindria cap repercussió efectiva. I malgrat això molts van anar a votar. Aleshores varen començar a manifestar-se diferents posicions estratègiques sobre el que calia fer. Unes posicions que, amb matisos, han continuat presents fins avui. Està demostrat que els independentistes/republicans catalans som gent no violenta. Però no és el mateix el pacifisme passiu que la no violència activa que, en algun moment, requereix la desobediència i un enfrontament (no violent) amb els aparells de l'Estat. Com el dels insubmisos/objectors de consciència, Gandhi, Luther King, o Rosa Parks. I entre els independentistes/republicans hi ha de tot, i en els partits i organitzacions socials també. D'altra banda, entre els pacifistes passius que volen negociar (és possible fer-ho quan ni l'estat ni la UE ho volen?), hi ha també diferències. Hi ha els que voldrien negociar realment la separació i el naixement de la república i hi ha els que estarien disposats a arribar a acords més prosaics (pacte fiscal/concert econòmic, estat federal, etc.). Seria interessant saber el que pensen realment els dos milions llargs de persones votants dels partits independentistes/republicans.

Anem, però, a l'1-O de 2017. Ni les institucions, ni els partits, ni les organitzacions civils s'esperaven la participació que hi va haver. I encara menys la defensa aferrissada del dret democràtic a votar davant de la repressió de l'estat espanyol. De fet, pocs dies abans el president de la ANC deia que un milió de vots ja seria un èxit, i tant l'ANC com Òmnium recomanaven fer cues ordenades i pacífiques passives davant dels col·legis electorals. Ni el Govern, ni els partits, ni les organitzacions civils, cap d'ells, s'esperaven una participació tant massiva, i encara menys una defensa tant aferrissada dels llocs de votació. Com que no s'esperaven aquest èxit indubtable, referendat el 3-O, segurament no tenien prou preparats els passos següents per a fer realitat la República: el control del territori, el reconeixement d'alguns països, i el finançament del període de transició. Almenys això és el que sembla.

Després de l'1-O i el 3-O la situació era la següent: l'estat espanyol estava molt tocat, ja que no havia pogut evitar el referèndum tot i una repressió totalment desmesurada (condemnada, evidentment a Catalunya i també als principals mitjans de comunicació internacionals) i sense saber que fer políticament. Pel contrari, els independentistes/republicans havien sortit victoriosos i tenien la iniciativa política. Però calia utilitzar-la immediatament. No tenia cap sentit deixar passar els dies sense prendre decisions polítiques i esperar fins el 27-O quan l'Estat ja havia tingut temps de reaccionar i preparar la seva contraofensiva: 155, detencions i presó, repressió i limitació de les llibertats bàsiques, etc.


El president i el govern de la Generalitat havien d'aprofitar la iniciativa política que tenien i actuar immediatament el 4-O. I crec que tenien dues possibilitats: primera, la més arriscada, (sempre suposant que les coses estaven mínimament preparades) declarar la independència i el començament de la República i estar disposats a defensar-la amb la no violència activa; segona, si no s'era capaç de dur a terme l'anterior, convocar eleccions al Parlament en les que (donat que es tenia la iniciativa política, que el independentisme/republicanisme havia sortit victoriós l'1-O i el 3-O, que havien sorgit nous actors de mobilització popular importants (CDR) i que l'Estat estava en situació de xoc) era molt possible una victòria clara -en vots i en escons- de les forces republicanes. I no cal entrar en la discussió bizantina de si aquestes eleccions haurien estat autonòmiques o constituents, absurda sobretot perquè després ens hem menjat amb patates unes eleccions il·legals i il·legítimes, convocades des de Madrid i estant en vigor el 155.

Però, institucions, partits i organitzacions civils es varen quedar paralitzats i varen deixar passar la gran oportunitat d'utilitzar la iniciativa política que tenien. I així fins el 27-O quan es fan les coses tard i malament, i sobretot quan l'Estat ja havia tingut temps d'acomodar-se i preparar-se. I una part del Govern se'n va a l'exili (per internacionalitzar el conflicte, es diu, cosa que no sé si s'ha acabat d'aconseguir) i una altre part del Govern es queda, per anar en alguns casos a la presó, com ja hi havien anat anteriorment els presidents de l'ANC i d'Òmnium. Una presó (i un exili) incomprensible (com han explicat una gran quantitat de juristes) que demostra la manca d'independència judicial a l'estat espanyol, així com el caràcter molt dubtosament democràtic, i clarament repressiu, de l'estat postfranquista. Però sembla que a Europa i a una gran part dels països europeus ja els hi va bé.

Políticament, el més important del 27-O (i dies successius) no és la declaració de la república -que no està clar si es va arribar a produir- sinó la seva suspensió. I sobretot l'acceptació del 155 i de la intervenció de la Generalitat sense oposar quasi cap resistència, i amb molts alts càrrecs del sottogoverno de JxSí que han continuat treballant fins avui pel govern espanyol que és qui mana a la Generalitat amb l'aplicació del 155. És sorprenent també que s'interpreti la fi de l'operació policial que va començar abans del 1-O com un fracàs del 155, quan justament crec que demostra el seu èxit: ja no els hi fan falta i per tant ja se'n poden anar. La colla del 155 va fracassar a les urnes el 21-D però ha aconseguit, amb la repressió, la presó, les amenaces, obstruir i limitar els camins de les forces republicanes.

Per això produeix una certa sorpresa que ara s'utilitzin arguments com: "si després dels resultats de les eleccions del 21-D no és restitueixen el president i el govern legítims de Catalunya, voldrà dir que s'accepta el 155". Però si els primers que varen acceptar aquest 155 varen ser el president i el govern de la Generalitat quan no varen fer res per a oposar-s'hi!! Diuen que no es podia, perquè es tenien informacions de que l'estat desfermaria una repressió que no es podria suportar. No ho poso en dubte però, en tot cas, sempre serà una incògnita irresoluble.

Fetes les eleccions del 21-D, el republicanisme/independentisme ha tornat a guanyar (no amb més del 50% dels vots però si amb més vots i escons que el nacionalisme espanyol), i ara què? Crec que no té cap sentit la proposta (o el globus sonda?) de que "o es restitueixen el president i el govern que hi havien el 27O o cal tornar a fer eleccions", com si res no s'hagués deixat de fer el 4-O i el 27-O per part del govern de la Generalitat i com si no s'hagués aplicat el 155, avui encara vigent. Que es pretén amb aquesta proposta, maximalista i forassenyada des del meu punt de vista? Anar repetint les eleccions fins que els republicans/independentistes es cansin, fastiguejats per la manca de govern i d'alternatives clares, i acabin guanyant les forces nacionalistes espanyoles? Sembla una gran alternativa per a aquestes darreres.

Un camí passaria per la tornada de Puigdemont i la crida a la ciutadania per defensar, de forma no violenta però activa, el president, el Govern i la república. Seria, si ho he entès be, una proposta semblant a la de la CUP, però no sembla que ni JxCat ni ERC estiguin en aquesta onda. Cosa que, des del seu punt de vista, té lògica, ja que significaria acceptar que el 27-O i dies successius es va cometre un error quan no es va cridar a defensar la República en termes reals (i deixar-la en una declaració simbòlica) ja que hi podien haver uns suposats escenaris de "violència extrema" per part de l'estat espanyol.

Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira i hi ha tornat a insistir fa poc en un article molt interessant- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa.

Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes. Estem en un sistema polític en que són les majories en escons les que permeten configurar les majories a la mesa del parlament i l'elecció del president del govern i, per tant, del govern. Els nacionalistes espanyols haurien de fer allò que tant han predicat: complir la llei i deixar que la llei funcioni. I els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions.

Recordo ara el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació