Opinió

Fer política en temps d'excepció

«L'Estat, abans de seure a dialogar amb la majoria independentista, va preferir suspendre el funcionament ordinari de la democràcia a Catalunya»

| 06/01/2018 a les 20:19h
Poc a poc, la suma de les resolucions judicials i decisions polítiques del govern espanyol van consolidant una situació d’excepcionalitat jurídico-política al nostre país. La violència ja no és necessària per ser considerats violents. El moviment independentista és una trama criminal. El codi penal és, ara, relatiu. L’article 155 és tan elàstic que serveix per tot. Criticar la policia és delicte d’odi i parlar de política amb alumnes de secundària et pot dur davant la Guàrdia Civil i als tribunals.

L’estat –cal repetir-ho-, abans de seure a dialogar amb la majoria independentista del Parlament, va preferir suspendre el funcionament ordinari de la democràcia a Catalunya. Entre la via canadenca i la britànica, va triar la via turca. No ho ha tingut difícil. Gràcies, en primer lloc, al tancament sense fissures del bloc constitucional -PP, PSOE, Ciutadans. Però sobretot a l’alineament immediat de tots els poders de l’estat –judicial, legislatiu, mediàtic, econòmic i reial - i a la posició de força espanyola davant una Unió Europea afeblida i molt acostumada ja al cinisme i a mirar cap a una altra banda.

És la recepta assajada ja al País Basc. Potser és l’únic que sap fer l’estat espanyol davant d’un repte important. Ara, però, s’aplica aquesta recepta a un bloc polític que aplega el 47,5% del vot, i no el 20%. Que ha estat radicalment no-violent i ha insistit una vegada i una altra en el diàleg i la negociació. Son diferències importants que no hem d’oblidar.

Hi ha qui diu que lamentar-se no serveix de res. Jo, en canvi, crec que cal repetir, molts cops i de moltes maneres que vivim en una situació d’abús de poder i d’excepcionalitat jurídica i política. És necessari sobretot per evitar la normalització d’aquesta situació. I no, per molt que ens ho repeteixin, no és veritat que qualsevol estat democràtic hauria fet el mateix. No ho van fer ni el Canadà ni el Regne Unit davant de reptes semblants al català.

Ara cal aprendre a fer política en temps d’excepció. Aquest país va aprendre a fer política en contextos més complicats, i ara n’aprendrà encara més ràpid. Com en qualsevol conflicte asimètric, segurament la confrontació directa, a camp obert, és el que espera l’estat. Els recursos a l’abast de l’independentisme són molts i variats, però diria que no serveixen per mantenir el xoc frontal gaires dies.

Fa la impressió, en canvi, que potser cal buscar altres mecanismes. Mecanismes per acumular més forces i raó democràtica, teixir complicitats internes més enllà dels partidaris de la independència i desarmar l’ambigüitat d’algunes elits polítiques envers la política d’excepció que implementa l’estat. Generar un espai d’indignació i de resistència ampli, tant ampli com sigui possible. Que despulli l’estratègia de l’estat i, al remat, la faci políticament inviable. I això demana que l’independentisme no es tanqui en si mateix, sinó que faci l’esforç d’obrir-se i establir espais de diàleg i interlocució allà on avui només hi ha recel.

Perquè en la societat catalana la pulsió democràtica i antiautoritària és molt més àmplia que la pulsió independentista, i el tacticisme i els silencis d’algunes elits polítiques no ens haurien de confondre. El suport a aquesta política d’excepció, a Catalunya, és més feble del que ens voldrien fer creure. I en aquest espai compartit de rebuig, i de voluntat de resolució democràtica i no autoritària de la situació, és on cal construir el futur d’aquest país.

L’alternativa –tirar pel dret, anar al conflicte obert, ignorar que no en som prou- generarà més inestabilitat en el curt termini, però difícilment decantarà la situació, i provocarà també més patiment. I, potser, acabarà per regalar a l’estat el triomf en la batalla decisiva: la de la fractura social que fa tants anys que miren de fomentar.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Puigdemont va encertar?
Anònim, 06/01/2018 a les 23:20
+0
-0
Podía convocar eleccions però va fer proclamar la República
Ara estem fora de la llei, del respecte de la resta del món i no anem enlloc
Oblideu el front internacional
Nuria de Mexic, 07/01/2018 a les 02:44
+0
-0
Des de lluny sempre es veu clara una cosa: oblideu el front internacional. La batalla final no es guanyara sense les complicitats exteriors, primer de persones, organitzacions, i partits. Despres, poc a poc, de les institucions que defensen els drets humans i que segueuixen els principis del dret internacional modern, que es fonamenta en els Drets fonamentals. Aquestes institucions son les que ens donaran el dret que ens hem guanyat com a poble, no o faran mai Rajoy ni els satrapes dirigents de la UE.
23:20, tot el contrari i més
Anònim, 07/01/2018 a les 02:52
+0
-0
Puigdemont va fer el que els seus votants van demanar, proclamar la república.
Per no anar enlloc, s'ha arribat molt lluny i hem aprés que ser sobiranista no és delicte (paraules del propi Rajoy entre altres) i entra dintre de la democràcia perquè així ho diu la llei universal dels pobles demòcrates.
Si l'opció sobiranista és legal i políticament viable, dintre de la llei, on radica el problema doncs?
El tenim a la Constitució amb la indivisibilitat de la nació espanyola, ( a la pràctica la castellana) passant-se pel folre les diferents nacionalitats que formen Espanya.
I ja tenim el trencaclosques muntat. Per un costat és políticament correcte ser independentista, alhora que estàs fora la llei si poses a la pràctica l'opció republicana.
No hi ha volta de full, o és il·legal optar pel sobiranisme, o la Constitució té articles no democràtics.
Un referèndum acordat amb totes les garanties estarà dintre de la llei i mereixerà el respecte de la resta del mon?
Al de les 23:20
Anònim, 07/01/2018 a les 03:08
+0
-0
Ja no es l'hora de fer preguntes fora de temps!!
Som a 7 de gener del 2018
Ara ens haurem de creure el referèndum pactat?
Anònim, 07/01/2018 a les 05:48
+0
-0
L'error de Puigdemont va ser proclamar la República massa tard i no permetre que ningú la defensés. No s'ha evitat la violència. Cal adonar-se que fem el que fem rebrem la violència dels més poderosos. A la gent disposada a fer-hi front directament com l'1-O ara se la desqualifica. Podem provar tantes resolucions democràtiques com vulguem, podem esgrimir els drets i valors en què creiem, però l'Estat no s'immutarà. Ara tot s'aguanta només per l'èpica. Si no hi ha respostes clares la confiança anirà minvant. I no sóc un exaltat, només estic fart de deixar que em prenguin per estúpid.
Bon comentari
Apalancat, 07/01/2018 a les 12:31
+0
-0
Gràcies prof. Muñoz per un article equilibrat i encertat (com sempre)!
Aquí no se nos ocurre hacer un país de 50% contra 50%...
Desde Euskadi...con amor, 07/01/2018 a les 21:58
+0
-0

Aunque os entiendo, no puedo contestar sino en la "llingua franca" comú que nos ha dado Espanya (mira, al menos eso tiene de bueno...).
La reflexión que os hago es que NO OS QUEDA OTRA QUE HACER POLÍTICA CON MAYÚSCULAS. Seáis un 49%/51% un 55%/45% ó incluso un 60%/40% NO SE DEBE (repito, se puede pero NO SE DEBE) ROMPER UN PAÍS. A NINGÚN ESTADISTA QUE AME REALMENTE SU TIERRA SE LE OCURRE PARTIR EN DOS O hacer nada SIN TENER UNA MAYORÍA CLARA (2/3 ...3/4. que son las mayorías serias en constituciones serias en el mundo) que efectivamente indique que "el poble" realmente es eso lo que quiere. Referéndums los justos (véase Brexit) y con mayorías claras. Si no, para eso nos quedamos en casa, tranquilitos y aprovechando al máximo el Concierto tan estupendo que tenemos. ¿De verdad queréis tener, por muy democrático que sea el 50+1, una mitad a hostias con la otra mitad? Y no me vengan con que no, que sois muy civilizados y que no habrá violencia porque todos sabemos cómo acaban estas cosas... En fin, ya dese la distancia os veo claro: sois "dos pobles en uno" condenados a entenderse. Y a eso se le llama "fer politica".

Pd. Viendo lo de Tabarnia, oído al parche: el Territorio Histórico de Araba amenazó con separarse de Euskadi y volver con Espanya si esta se independizaba vía Plan Ibarretxe...En fin, la realidad nacional, por suerte o por desgracia, es mucho menos monolítica de lo que nos/les gustaría.
2Pd. ¿A nadie le llama la atención que en Euskadi, en vez de aprovechar la tesitura y lanzarse
a tumba abierta para esta posibilidad única de ser "libres" como Catalunya, el independentismo esté en su momento más bajo? ¿o es Urkullu un tontolaba españolista?
En fin, desde Euskadi... con amor
Al company d'Euskadi
Marcel T.C., 08/01/2018 a les 04:29
+0
-0
Cuatro apuntes sugeridos por tu comentario anterior:
Puede que sí nos convenga ampliar la mayoría, pero no es verdad que no la tengamos. A ver, se nos ha negado reiteradamente el referéndum, pero había que reivindicar nuestro derecho a la autodeterminación con un recuento de votos que forzara el marco autonomista. El Govern de la Generalitat no preparó la estrategia para hacer frente a la violencia del Estado, no quiso defender el resultado del 1-O utilizando la mobilización de la gente en la calle. Para mí eso fue un error y puede que se haya desaprovechado la mejor ocasión. De la misma forma que en un conflicto político de estas características siempre hay violencia, siempre hay una parte de la población que está en desacuerdo con el resultado que se imponga. Si se impusiera la República de manera pacífica -que no quiere decir que no hubiera violencia por la otra parte-, probablemente una parte de la población muy amplia lo aceptaría sin demasiados problemas al cabo de un tiempo aunque estuviera en contra. El día 3 de octubre, con la huelga general paralizando el territorio, el Govern hubiera podido proclamar la independencia pero prefirió esperar a ver que hacía Madrid. En fin, ya sabemos como ha ido todo. Entonces se podría haber intentado el control de los Mossos, aunque la caja del dinero estaba perdida. Ahora es mucho más difícil tomar la iniciativa y trazar cualquier estrategia. En cuanto a lo de Tabarnia, no es un asunto nada serio, aunque sí es preocupante que el apoyo masivo al discurso etnicista de Ciudadanos pueda conseguir ciertas alcaldías en las próximas municipales. No tengo conocimiento sobre Euskadi, pero parece evidente que la diferencia con Catalunya respecto a la aspiración nacional está muy marcada por el concierto autonómico, que aquí no tenemos ni se le espera. No puedo juzgar a Urkullu más allá de su cinismo. Hacer política no sé, pero lo que es seguro es que hay en este país, Catalunya, una antigua reivindicación legítima y ahora muy sustentada que necesita encontrar un camino. Por otra parte, nadie pide amor. Más bién exigimos respeto. Pero se agradece.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. Twitter: @jordimunozm
Roger Tugas | 3 comentaris
01/01/1970
Els republicans temen que, si el TC anul·la el ple que ratifica el president a l'exili, no hi hagi marge per fer-ne un segon i això doni ales a Rajoy per allargar i endurir el 155 | Rovira, que reclama a JxCat que s'obri a negociar un candidat alternatiu, ha treballat l'estratègia a Estremera amb Junqueras
01/01/1970
També hi ha un home intoxicat greu
Un fotograma d'«Estiu 1993»; amb David Verdaguer | Estiu 1993
01/01/1970
L'obra de Carla Simón guanya els guardons a millor pel·lícula dramàtica, direcció i guió pocs dies abans de la gala dels Gaudí | L'actor David Verdaguer s'endú el de millor actor de repartiment pel seu rol al mateix film
David Saldoni, nou president de l'ACM, durant l'entrevista amb NacióDigital | Adrià Costa
01/01/1970
El nou president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) avala que el president governi des de Brussel·les amb un conseller que porti el dia a dia des de Palau | Manté, com la presidenta de l'AMI, que cal "recalcular" el full de ruta i "repensar" les estratègies per implantar el mandat de l'1-O | Situa la llei de governs locals com una de les prioritats de la nova legislatura i l'emmarca dins la creació d'estructures d'estat indispensables
Carles Puigdemont, aquest dilluns a Copenhaguen | ACN
01/01/1970
L'agenda del president cessat per internacionalitzar el cas català ha tingut ressò però ha topat sempre amb reticències diplomàtiques instigades per Rajoy | El viatge anul·lat al Marroc o la carta enviada pel PP a eurodiputats per boicotejar una conferència al Parlament Europeu en són exemples
Les milícies enviades a Ifni, una de les imatges de l'exposició del Museu Etnològic | Museu Etnològic
01/01/1970
El Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona acull l'exposició "Ifni. La mili dels catalans a l'Àfrica", que explora l’experiència viscuda pels joves milicians destinats al Marroc