Opinió

Fer política en temps d'excepció

«L'Estat, abans de seure a dialogar amb la majoria independentista, va preferir suspendre el funcionament ordinari de la democràcia a Catalunya»

per Jordi Muñoz, 6 de gener de 2018 a les 20:19 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Poc a poc, la suma de les resolucions judicials i decisions polítiques del govern espanyol van consolidant una situació d’excepcionalitat jurídico-política al nostre país. La violència ja no és necessària per ser considerats violents. El moviment independentista és una trama criminal. El codi penal és, ara, relatiu. L’article 155 és tan elàstic que serveix per tot. Criticar la policia és delicte d’odi i parlar de política amb alumnes de secundària et pot dur davant la Guàrdia Civil i als tribunals.

L’estat –cal repetir-ho-, abans de seure a dialogar amb la majoria independentista del Parlament, va preferir suspendre el funcionament ordinari de la democràcia a Catalunya. Entre la via canadenca i la britànica, va triar la via turca. No ho ha tingut difícil. Gràcies, en primer lloc, al tancament sense fissures del bloc constitucional -PP, PSOE, Ciutadans. Però sobretot a l’alineament immediat de tots els poders de l’estat –judicial, legislatiu, mediàtic, econòmic i reial - i a la posició de força espanyola davant una Unió Europea afeblida i molt acostumada ja al cinisme i a mirar cap a una altra banda.


És la recepta assajada ja al País Basc. Potser és l’únic que sap fer l’estat espanyol davant d’un repte important. Ara, però, s’aplica aquesta recepta a un bloc polític que aplega el 47,5% del vot, i no el 20%. Que ha estat radicalment no-violent i ha insistit una vegada i una altra en el diàleg i la negociació. Son diferències importants que no hem d’oblidar.

Hi ha qui diu que lamentar-se no serveix de res. Jo, en canvi, crec que cal repetir, molts cops i de moltes maneres que vivim en una situació d’abús de poder i d’excepcionalitat jurídica i política. És necessari sobretot per evitar la normalització d’aquesta situació. I no, per molt que ens ho repeteixin, no és veritat que qualsevol estat democràtic hauria fet el mateix. No ho van fer ni el Canadà ni el Regne Unit davant de reptes semblants al català.

Ara cal aprendre a fer política en temps d’excepció. Aquest país va aprendre a fer política en contextos més complicats, i ara n’aprendrà encara més ràpid. Com en qualsevol conflicte asimètric, segurament la confrontació directa, a camp obert, és el que espera l’estat. Els recursos a l’abast de l’independentisme són molts i variats, però diria que no serveixen per mantenir el xoc frontal gaires dies.

Fa la impressió, en canvi, que potser cal buscar altres mecanismes. Mecanismes per acumular més forces i raó democràtica, teixir complicitats internes més enllà dels partidaris de la independència i desarmar l’ambigüitat d’algunes elits polítiques envers la política d’excepció que implementa l’estat. Generar un espai d’indignació i de resistència ampli, tant ampli com sigui possible. Que despulli l’estratègia de l’estat i, al remat, la faci políticament inviable. I això demana que l’independentisme no es tanqui en si mateix, sinó que faci l’esforç d’obrir-se i establir espais de diàleg i interlocució allà on avui només hi ha recel.


Perquè en la societat catalana la pulsió democràtica i antiautoritària és molt més àmplia que la pulsió independentista, i el tacticisme i els silencis d’algunes elits polítiques no ens haurien de confondre. El suport a aquesta política d’excepció, a Catalunya, és més feble del que ens voldrien fer creure. I en aquest espai compartit de rebuig, i de voluntat de resolució democràtica i no autoritària de la situació, és on cal construir el futur d’aquest país.

L’alternativa –tirar pel dret, anar al conflicte obert, ignorar que no en som prou- generarà més inestabilitat en el curt termini, però difícilment decantarà la situació, i provocarà també més patiment. I, potser, acabarà per regalar a l’estat el triomf en la batalla decisiva: la de la fractura social que fa tants anys que miren de fomentar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
15/10/2019

Somriures glaçats

13/10/2019

​Venjança d'estat, acte primer

28/09/2019

La violència

14/09/2019

El retorn a l'ordre

31/08/2019

La Brigada Aranzadi a Westminster

17/08/2019

De Lampedusa a Rubí

20/07/2019

«Un proyecto patriótico superior»

06/07/2019

Eines per acollir

22/06/2019

Laia i Lluís

08/06/2019

Ara que la pols s’assenta

Participació