Opinió

Nació estàtica o dinàmica?

«El motor de la construcció permanent de la nació catalana no pot ser la nacionalista, esgotadora i frustrant obsessió antiespanyola»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 3 de gener de 2018 a les 22:05 |
El nacionalisme essencialista tracta de condicionar sobretot la identitat, però també les actituds polítiques i culturals de la ciutadania d’avui en la defensa d’una idea de nació que ja els ha estat donada com a immodificable, tancada, coherent en si mateixa i, per tant, impermeable a noves aportacions, estàtica i incapaç d’evolucionar. Per al nacionalisme essencialista, les persones són instruments i no protagonistes de la nació. O bé accepten el que ja hi ha o no pertanyen a la nació.

Però ja se sap que, generalment, les coses més rígides són les que més fàcilment acaben trencant-se. Com més plural i diversa és la nació més obsolet esdevé un concepte essencialista d’aquesta, menys futur té el nacionalisme concebut d’aquesta manera. I si això val per a una nació, en el cas d’un estat plurinacional la validesa de l’afirmació és encara superior.


L’adscripció nacional espanyola, doncs, no depèn de la voluntat dels hipotètics nacionals, sinó que és una obligació heretada, a la qual no és possible de renunciar, ni tampoc és imaginable que pugui ser modificada en la seva identitat. El nacionalisme, tradicionalment, aspira a recrear una determinada construcció de la identitat nacional que ja està feta. Es tracta de preservar una suposada essència nacional. Una veritat oficial que sustenta una identitat oficial. La finalitat última és generar un relat únic i homogeni, indiscutible i inqüestionable, que justifiqui els atributs nacionals, el seu origen i la seva immutable validesa, per explicar i condicionar la nació d’avui, per determinar-ne de forma invariable una identitat etnocultural estàtica, ja acabada i tancada, per imposar a les noves generacions la nació del passat.

Aquesta actitud és la pròpia del nacionalisme espanyol que pretén fer coincidir la idea d’estat amb la de nació espanyola, obviant el seu caràcter plurinacional, però pot trobar-se també present en certs plantejaments i actituds, ben poc republicans per cert, per part d’algun sector de la nostra societat que és hereva de cert nacionalisme català conservador i que, en ocasions, actua encara com a tal, encara que no se’n reclami.  

En el cas català hi ha elements del nostre passat i del nostre present nacional que cal ressaltar perquè ens fan enormement aptes per construir un projecte nacional d’èxit al segle XXI, sent com som una societat nacional diferenciada, amb una llarga tradició d’acolliment i, doncs, de barreja. Els valors que ens caracteritzen en la nostra construcció nacional són, en bona part, fruit d’un procés virtuós de construcció d’una identitat per part del poble de Catalunya que és oberta, dinàmica, inclusiva, orientada al futur i lligada estretament a les llibertats. I cal continuar construint sobre aquests valors.

Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa, assegurava el president Companys. Els enemics de l’una sempre ho han estat de l’altra, les llibertats nacionals de Catalunya i les llibertats i els drets de la ciutadania sempre han estat estretament lligats. I si avança l’una, ho fan també les altres.


La reinterpretació en positiu d’aquest llegat ens fa especialment aptes per construir la nació del futur ben diferentment a altres experiències i models històrics. La ferma voluntat dels catalans i les catalanes ha permès extreure del nostre passat com a poble els millors valors per a la nació del futur. Per això és del tot imprescindible girar full a qualsevol dependència del nacionalisme essencialista per abraçar una idea nova de nació, de manera que és, justament, aquí, el lloc d’Europa on es donen les millors condicions per a la construcció d’una identitat nacional renovada, dinàmica i en construcció permanent.

Es tracta de bastir el projecte nacional del futur, principalment, sobre la base de la defensa de les llibertats, sobre la base de la voluntat de les generacions actuals, no de la dels catalans de fa un segle. Aquesta és la qüestió essencial en un projecte amb aspiracions de continuïtat en el temps. Al cap i a la fi, com afirmava Joan Fuster, “Catalunya, els Països Catalans, som una aglomeració successiva de gent que, finalment, hem decidit ser catalans”.

Situar el punt gravitatori de la nació en el futur possible, obert, construïble, i no només en les essències d’un passat tancat i immodificable, és un moviment estratègic convenient per a la construcció d’un projecte nacional democràtic, gairebé un gir copernicà molt senzill de comprendre: o renovar-se o morir. Situar la nació com a punt d’arribada (i no exclusivament com a punt de partida, com fan els nacionalistes) ens permet recollir més fidelment la nostra història, el millor del nostre passat i aprofundir encara més en la nostra tradició de nació inclusiva, que incorpora, que integra, que suma, que acull, de nació que construeix –sempre com un sol poble- el seu futur nacional.

Justament, el passat és allò que els catalans d’avui, d’orígens geogràfics, familiars, socials, culturals, lingüístics i religiosos tan diversos, tenim diferent. Però el futur, en canvi, és allò que tots podem compartir, tant se val d’on vinguem, els cognoms que duguem i l’idioma que parlem a casa, perquè el futur encara no existeix i, sobretot, s’ha de fer: el podem fer, doncs, i el podem fer junts, com nosaltres vulguem.

Una concepció de la nació basada en el lloc de naixement dels ciutadans, per exemple, deixaria fora de l’univers referencial de la catalanitat personatges tan catalans, en l’imaginari col·lectiu, com el canari Àngel Guimerà, nom clau del teatre popular, o el cordovès Pep Ventura, forjador de la sardana moderna, o el mateix Jaume I, nat a Montpeller. L’èxit del projecte nacional català, depèn en gran mesura no de la nació del passat, sinó de la voluntat de construir la nació del futur, de forma que generi l’adhesió de tota la ciutadania, no només d’una part, no exclusivament dels nacionalistes. Per això cal afrontar el debat de les identitats complexes fugint, precisament, del nacionalisme essencialista.

Una concepció de la catalanitat reduïda al passat té el perill de convertir-se no sols en antiquada, sinó en absolutament carrinclona i no gens atractiva per als catalans d’avui, tant se val quin sigui el seu origen. A més, comporta també un altre risc encara superior a aquest: entendre que només són catalans els que encaixen amb aquesta idea tronada i estàtica de la catalanitat. Per aquesta via reduccionista i poruga, atrinxerada a la defensiva en una noció d’identitat immutable amb el pas del temps, ser català pot acabar sent una opció de minories en el territori català mateix, ja que siguin pocs els ciutadans que s’hi sentin identificats, en comptes de ser la condició majoritària, natural i desitjada per tota la ciutadania, identificada amb una nova manera de ser català: la d’ara, la de principis del segle XXI. L’estratègia contrària aboca la catalanitat, com a espai d’identificació nacional a un procés imparable de minorització en el seu propi territori.

La Catalunya que existeix és la dels nostres dies. És convenient de conservar el passat històric a la memòria col·lectiva i facilitar-ne l’accés al seu coneixement general, però ni aquest passat és el de tots avui, ni és ja el present que es viu, ni el futur cap on s’avança, entre altres motius perquè la gent, les persones, els protagonistes de les vides reals, ja són uns altres. Alguns discursos nacionalistes essencialistes, més carregats de bona fe que de ciència, formulen la catalanitat des de paràmetres inconscientment etnicistes, de manera que no fan altra cosa que reduir els catalans, a Catalunya mateix, a un grup més, enmig del mosaic de grups d’origen divers a la societat catalana contemporània.

Si resulta que a Catalunya només hi ha –i per sempre, transmetent la condició originària, de forma permanent, als descendents- andalusos, murcians, extremenys, aragonesos, gallecs, argentins, equatorians, colombians, marroquins, senegalesos, xinesos, filipins, romanesos, on són els catalans? No hi ha catalans, a Catalunya? Mai no seran també catalans tots aquests nous ciutadans residents aquí, en molts casos fa ja dècades? El seu passat nacional en un altre lloc, els ha d’impedir tenir un futur nacional diferent i millor, on ara viuen? De fet, quants dels catalans i catalanes d’avui poden dir que tenen tots quatre avis i àvies, catalans de soca-rel? La idea d’una Catalunya mosaic, en la qual només una part de la societat és catalana, constitueix una veritable temeritat. Una part catalana, minoritària, al costat d’una altra d’espanyola, magribina, equatoriana, senegalesa, argentina, romanesa, filipina, a parts iguals, en una mena de fira de la diversitat permanent, seria el suïcidi de Catalunya com a país.

La Catalunya diversa viu i es reconeix en un espai comú i compartit, per decisió voluntària, que és el de la catalanitat assumida, viva i dinàmica, en construcció permanent per sobre dels orígens diversos de cadascú. La reconstrucció del subjecte històric nacional català constitueix un repte apassionant per als integrants de la societat catalana d’avui. Aquesta reconstrucció hauria de prendre partit pels canvis lligats a la informacionalització, a la globalització i al desplegament de les societats en xarxa. La batalla de la modernitat i la societat del coneixement és un objectiu nacional de primera magnitud, prioritzant la inversió en capital humà, en una veritable revolució educativa, invertint en recerca com a aposta de futur, tot democratitzant l’accés al coneixement i a la cultura.

En uns moments en què la noció de pertinença és cada cop més flexible i, sobretot, no excloent, cal ser molt curosos en l’ús de certes afirmacions que, en cap cas, no són generalitzables a tots els components de la societat catalana contemporània. El “boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”, posem per cas, exclou de la condició de catalans tots aquells que també se senten espanyols i, doncs, si se’n senten és que en són, també. Com els exiliats catalans republicans a Mèxic o a l’Argentina, mai no van deixar de sentir-se i ser catalans, per esdevenir també argentins o mexicans, sense reserves.

Els nous catalans arribats aquí, procedents de diferents territoris peninsulars, tan ben retratats per Francesc Candel a Els altres catalans, van venir, amb una cultura i una llengua, però també amb tot un univers de referències sentimentals i la mirada enyorant uns paisatges que no eren els d’aquí. Per a ells, Espanya i tot allò que és espanyol no anava associat a una idea negativa, d’opressió o de conflicte, sinó que tenia unes connotacions positives o, si més no, de naturalitat i familiaritat, les quals eren transmeses així als seus descendents.

La majoria va fer seva la nova realitat catalana de forma progressiva, començant pels valors col·lectius. La llengua era la dificultat més gran que molts ja no van superar, ni per l’edat, ni pel context repressiu de la dictadura. Però els fills van adoptar-la també com a pròpia, al costat de l’idioma dels pares. La majoria va assumir la nova condició catalana, sense renunciar a l’espanyolitat originària, i això explica bona part del panorama d’identitats complexes i simultànies del país d’avui.

Cal abandonar l’empat infinit de la confrontació entre dues identitats essencialistes (la del nacionalisme que té estat i la del nacionalisme que no en té i el pateix) per guanyar l’adhesió de la totalitat de la ciutadania a la construcció d’un projecte nacional lliure, comú, compartit, de futur, que es basi en la seva voluntat majoritària: un projecte nacional, doncs, nou, on no plantegi el conflicte català com un conflicte d’identitats, sinó de sobirania política. Qui mana, aquí: els que hi vivim, o deixem que ens manin a 500 kms de distància?

La nova idea de nació ha de ser necessàriament oberta, com correspon a una realitat social complexa com l’actual, però en la qual la diversitat és vista com a motor i força, i no com a amenaça a abatre. No es tracta de construir una societat només per als ciutadans nacionalistes, que només en constitueixen una part, sinó per a la totalitat de ciutadans de la nació, tots els nacionals, que en són el tot. Només movent-se nacionalment, avançant nacionalment, es pot arribar a la plenitud nacional. Si es vol jugar amb els instruments habituals de l’estat, el fracàs ja és assegurat a l’avançada.

Per guanyar, caldrà jugar amb les eines pròpies. La nostra pàtria és el nostre temps, la nació és la nostra gent i el país les persones que hi viuen. Allò que s’ha de transformar és el present, triant el millor del passat heretat i dissenyant el futur que hauran de construir tots els integrants de la nació actual, del poble català d’avui. Cada generació té dret a construir la nació, té dret a fixar les noves regles de joc. La nació heretada pot ser un element d’identificació i el llegat que fonamenti una voluntat de futur, però la llosa del passat no pot ser tan gran que impedeixi qualsevol moviment per alçar-se i avançar. El pes de la motxilla de l’herència no pot impedir caminar lliurement cap a la nació del futur, fent-hi els canvis que calguin en la seva fesomia identitària, precisament perquè, amb la solidesa civil que li atorga la participació de les persones, sigui més perdurable en el temps, perquè la fortalesa li vindrà de l’adhesió lliure i conscient de les persones que s’hi identifiquin. D’aquesta manera, la construcció nacional catalana és, alhora, horitzó i lligam social.

El motor de la construcció permanent de la nació catalana no pot ser la nacionalista, esgotadora i frustrant obsessió antiespanyola, amb totes les dependències limitadores que aquest fet comporta. No es tracta de trobar un enemic on descarregar les culpes dels problemes col·lectius. A això ja s’hi ha destinat, al llarg de les darreres dècades, massa energies i no és sensat de destinar-hi més temps, ni tampoc distreure-hi les forces. El nucli dur, el moll de l’os de la nova nació catalana, en construcció permanent, hauria de fonamentar-se en estar centrats en la il·lusió col·lectiva i democràtica per la llibertat i el benestar material, democràtic i cultural. Això exigeix d’anar sumant amb les noves incorporacions demogràfiques, per traçar un destí nacional propi, que vagi a favor de tots els catalans i catalanes. També d’aquells que amb Espanya tenen una bona relació, i fins i tot alguna implicació familiar, emocional, o bé els atreu la seva música, el seu paisatge, la seva cultura, però a qui la tradicional posició de subordinació al si de l’Estat els fa nosa, els és un obstacle per assolir els seus somnis i projectes personals.

Em refereixo al projecte de construcció d’una nació catalana moderna, dinàmica, inclusiva, en la qual no es pregunta a ningú d’on ve, sinó cap on va. Parlo d’una nació on caben aquells que se senten i, per tant, són catalans només (i mediterranis i europeus...), juntament amb aquells que se senten, i són, catalans també. Catalans i espanyols; catalans, molt argentins i una mica espanyols; molt marroquins, una mica catalans i una mica més espanyols o no gens. Tant se val.

Constatada la diversitat i complexitat de l’univers identitari al si de la societat catalana, hi apareix un sol factor en comú que en constitueix, alhora, el vincle social més potent: la catalanitat, la circumstància que poc, molt o bé del tot, la majoria se sent catalana, simultàniament o no amb altres identitats, viscudes i sentides amb intensitats també molt diverses. I tots tenen el somni català de prosperar aquí, amb els seus. Els nous catalans i catalanes, els vinguts de fora, aspiren a esdevenir gent de dintre. Els que acaben de començar la seva vida com a catalans, volen fer-se un lloc, legítimament, entre els catalans de tota la vida.

Al cap i a la fi, ser català no és una herència, ni pot ser una imposició. Ser català és una voluntat i, de fet, res no aconsegueix una solidesa tan fèrria com allò que és el resultat i l’expressió de la voluntat de les persones lliures i conscients. Val la pena de reflexionar-hi, vist allò que expressen els darrers resultats electorals, a les grans zones metropolitanes, urbanes i industrials, però també a la Catalunya rural. Cal aturar-se a repensar un altre futur per a la gent d’aquí. I d’aquí n’és tothom que vulgui ser-ne.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
Ahir

Fugir del seu terreny

Fa una setmana

La feblesa de l'insult

Fa 2 setmanes

Va valer la pena

Fa 3 setmanes

Ni primaveres, ni tardors

Fa 4 setmanes

Roberto Alcázar contra Pedrín

Fa 5 setmanes

Els perdrà l’arrogància

Fa 6 setmanes

Orban, el símptoma

Fa 7 setmanes

La triple aliança

Fa 8 setmanes

El senyor cardenal

Fa 9 setmanes

Por de les urnes

Participació