tribuna oberta

​La precarietat en l'educació musical

«Les polítiques d'austeritat fan molt difícil que els docents puguin ajudar els alumnes a transformar-se en el pensament crític per mitjà de la música»

per Carme Miró, 22 de novembre de 2017 a les 17:27 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de fa uns quants anys, els recursos invertits en l'educació musical destinats a les escoles de música municipals, van disminuint de manera accelerada. Aquestes escoles que depenen dels ajuntaments, perquè el departament d'Ensenyament, també sense recursos, ha retirat progressivament les subvencions per a les escoles de música, no tenen cap més remei que encarir les taxes als alumnes. La falta de pressupost, la corrupció i la manca de transparència de bona part de les institucions estatals estan propiciant que les escoles de música no siguin sostenibles.

De les escoles de música, pràcticament, no se'n parla. Són petits edificis que només sabem que existeixen quan passem a prop d'elles i sentim alguns instruments desafinats. Són escoles amb molt poques subvencions i per tant ja només hi poden anar els fills de les famílies benestants.


La música no és una necessitat vital. Es pot viure sense educació musical, mal que ens pesi als músics, sobretot, perquè no té un rèdit immediat. I qui són aquests músics? Són famosos? Fan concerts? Formen part d'alguna ONG cultural?

A les escoles de música hi treballen músics, que són, ni més ni menys, que professionals que projecten el coneixement musical a les aules per donar fortalesa a la cultura musical a través de l'educació. Ho fan ensenyant diverses matèries: el cant coral, el llenguatge musical, com també proporcionant habilitats als infants perquè puguin fer sonar correctament un instrument musical, i, sens dubte i la més important, ensenyant als nens i nenes a incorporar la música en les seves activitats socials que no és una matèria, és una actitud.

Però sobretot, els docents de les escoles de música es dediquen a crear vistoses formacions corals, bandes i grups instrumentals heterogenis -en alguna ocasió amb poques afinitats tímbriques (tot depèn dels alumnes matriculats)- que representin una pretensiosa cultura musical a fi d'enlluernar ( o justificar) als pares i mares ( i els polítics locals) en les festes majors, els Nadals i el final del curs escolar.

Ara bé, quina és la feina real dels docents? Quins sous tenen aquests músics? Tenen un contracte fix? Cobren les vacances? Tenen recursos econòmics per exercir la docència musical en condicions? Els professors que fan els arranjaments de les cançons per als heterogenis grups instrumentals que hi ha a cada escola, la cobren aquesta feina? Comptabilitzen el preu de les hores que dediquen a fer els arranjaments?


La majoria de molts pares i mares que porten els seus fills a les escoles de música molt probablement no sabrien respondre a alguna, o potser a cap d'aquestes preguntes. Es va fer una llei d'educació musical sense saber si podria ser pressupostada. Va ser una llei molt criticada perquè el que es pretenia és que després de sortir de les escoles dels ensenyaments de règim general, els alumnes havien de fer hores i hores de llenguatge musical i de pràctica instrumental i coral, cosa que deixava als alumnes exhaustes amb tantes activitats. Els resultats, doncs, mai no revertien en una millor educació musical.

No hi ha motius per ser optimista. El rerefons que hi ha al darrere de l'educació musical és molt més trist que tot això. Encara més. Les escoles de música no disposen de sales insonoritzades; amb això volem dir que si en una aula estan cantant i a la del costat hi ha el conjunt instrumental l'esforç de l'alumne per escoltar és ingent i el resultat sol ser confús. Aquest aspecte per si sol va en detriment de la formació ètica i estètica de la música. Tampoc no disposen d'eines tecnològiques, ni ordinadors, ni softwares que permetin l'estudi de les noves tecnologies musicals.

Es pot pensar que tot plegat es tracta d'un plantejament dirigit des d'un poder depredador que té per objectiu crear una societat acrítica i servil que menysté el talent musical? Fins a on estarem disposats a arribar amb aquesta precarietat?

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Carme Miró
Carme Miró. Compositora, pianista i directora. Actualment, és directora de la revista de pensament musical, Sonograma Magazine. @sonogramaMGZN
Fa 23 setmanes

​El llenguatge musical com a metàfora

Fa 29 setmanes

​La precarietat en l'educació musical

Fa 34 setmanes

La llibertat d'expressió

Fa 38 setmanes

Els polítics i els músics

Fa 41 setmanes

El silenci a les sales de concert

Fa 48 setmanes

Gestionar la cultura musical

Fa 50 setmanes

La recerca musical

Fa 56 setmanes

​El sentit de la música

Fa 59 setmanes

Música de gènere

Fa 64 setmanes

Ens cal una Biblioteca Musical Catalana

Participació