Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Teoria i pràctica de la «lagrimita» catalana

«Els bàndols són clars: els que justifiquen i legitimen la violència de l’estat espanyol i els que no. No hi ha més»

per Francesc Canosa, 14 de novembre de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sóc un professional de l’adoctrinament. Des de que va néixer la meua filla no passa mil·lisegon  que no l’instrueixi. Crec en la pedagogia d’alliçonar des de la placenta. Després d’un mes i mig al planeta ara ja toca començar classes de Sociologia Animal Sideral de la Catalunya Antropològica del Sidral Mineral.

L’altre dia perquè entengués la pluralitat de la societat catalana vam anar a fer un vermut. També va venir el gat perquè està repetint l’assignatura. Com que el minin fuma vam aparcar a la terrassa. A la vora teníem dos homes. Vestits de roba d’aparador jove però que està pensada pels de mitjana edat que creuen que així seran joves. De veu nasal treballada. Fumaven purets nostàlgics. I parlaven de sentiments: “La lagrimita, siempre la lagrimita. A los catalanes les pegan, y... la lagrimita. Los llevan al juzgado y... la lagrimita. Los llevan a prisión y... la lagrimita. Siempre la lagrimita”. La meua filla es va posar a plorar. Lliçó apresa: ara ja sap amb quin tipus de criatures ha de conviure a Catalunya.


Fins i tot un talp borni amb ulleres de sol des de el seu xalet de l’epicentre de la terra veuria lluminosament que aquest és un país fracturat. Esquerdat, esberlat. La rasa separa dos mons, dos galàxies. Els bàndols són clars: els que justifiquen i legitimen la violència de l’estat espanyol i els que no. No hi ha més. Els que defensen, raonen, argumenten o suavitzen el 155 i els que no. No hi ha més cera que la que crema. Els que creuen que el Govern, els presos polítics són dimonis enforquillats i culpables de tots els mals de Catalunya i de l’assassinat d’Elvis Presley, JFK, Marilyn Monroe i Bambi i els que no.

No hi ha més arengada fresca. Els que fan estudis via ouija certificant des de el més enllà l’adoctrinament dels mitjans de comunicació catalans, l’escola, els hospitals, els clubs de petanca, els abocadors de residus, el plexiglàs, els carquinyolis, l’all i oli... i els que no. No hi ha més bròquil a la verduleria. Els que saliven imaginant un Ulster, un apartheid, un parc temàtic d’indígenes narcotitzats de ratafia ballant sardanes lisèrgiques mentre els hi tiren cacauets liofilitzats des de un trenet turístic i els que no.  Els que diuen que el catalanisme, l’independentisme és un invent opressiu, alienador de la burgesia, dels milionaris, del capitalisme per explotar la immensa població catalana obrera, treballadora, proletària i els que no. Els que asseguren que a Catalunya es persegueix el castellà i no el poden parlar ni els ossets de peluix i els que no. Els que ignoren conscientment que abans, i sota, la Catalunya de ciment franquista hi ha una altra Catalunya i els que no. Els que es pensen que Catalunya va néixer per part natural gràcies a la madrastra Constitució i els que no. Els que viuen a Catalunya com si visquessin a la Polinèsia, o a Vladivostok, i els que no.

Els que diuen que Catalunya és una regió, una porció de pizza, un tall de meló, una comunitat de veïns, o un club de cànnabis. Els que neguen que Catalunya és una nació. Els que repeteixen que els catalans no tenen dret a decidir ni tampoc dret a existir. Els que neguen a Catalunya des de Catalunya. Els que escupen a Catalunya des de Catalunya. Els que menteixen a Catalunya des de Catalunya. Els que es creuen superiors, amos, propietaris, rendistes, senyors de tot el que no han entès ni voldran entendre mai. Els que escriuen les lleis del: jo, sí, però tu, no. Sempre ells, mai nosaltres. Aquesta és la fractura.

El problema, el pollastre està a Catalunya. La rostisseria sempre ha estat aquí. S’ha mentit durant molt temps. S’ha negat la central nuclear de la qüestió. S’ha ocultat. S’ha esbarriat. No s’ha dit la veritat. El futur és dir la veritat. Aquests són els altres catalans. Els que poden arribar a dir amb raons, ciències, sentiments, somriures i paraules de melindro ofegant-se a la xocolata desfeta: “a los catalanes los liquidan... y la lagrimita. Siempre la lagrimita”.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
04/12/2018

Andalusia, 1936

27/11/2018

És Manuel Valls un algoritme?

20/11/2018

​Catalunya, colònia o perfum?

13/11/2018

Es pot reformar la Rambla?

06/11/2018

La filosofia de colar-se al metro

30/10/2018

Els top manta i la Sagrada Família

23/10/2018

La pandèmia urbana: patinets i altres ferralles

16/10/2018

Un segle de Jordis empresonats

09/10/2018

Per una coalició Vox i independentistes

02/10/2018

​L' 1 d'octubre «Ghost»

Participació