Opinió

Impressionant!

«Com és possible que uns polítics professionals no sàpiguen que els estats defensen la seva integritat territorial fins a l’última gota de sang?!»

per Jaume Barberà, 13 de novembre de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els periodistes tenim aquesta dita per saber el que no s’ha de fer: “No deixis mai que la realitat t’espatlli un bon reportatge”. Dic això perquè l’article d’avui ja el tenia enllestit i programat i els fets d’aquest migdia me l’han espatllat. Així és que l’he hagut de refer de cap a cap. El títol original era “Tenim pressa” que, com podeu llegir, ha mutat en “Impressionant!”

Resulta que, aquest migdia, Sergi Sabrià, portaveu d’ERC, ha dit això:


El país i el Govern no estaven preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”.

Com és possible que uns polítics professionals no sàpiguen que els estats defensen la seva integritat territorial fins a l’última gota de sang?! Que no van veure els Piolins? Que no van veure com agredien brutalment tot el que trobaven al davant l’1 d’octubre? Que no han llegit mai un llibre d’història? Que no han parlat mai amb els insignes historiadors Josep Fontana i Borja de Riquer? Que no saben la història d’Espanya? Però, com poden dir el que diuen?

Sabrià faria un bon servei si expliqués per què i qui va atiar la fúria piuladora en contra de Puigdemont aquell fatídic 26 d’octubre: “Puigdemont, 155 monedes de plata”; “Puigdemont, botifler”, quan el president havia convocat la premsa per anunciar que dissolia el Parlament i convocava eleccions. Això és el que hauria d’explicar, com també hauria d’explicar per què ERC va amenaçar de sortir del Govern si es convocaven eleccions. No ho sabien el dia 26 que l’Estat estava disposat a tot? No sabien que la primera missió, el primer objectiu d’un Estat és defensar-se?

El que va passar aquell 26 d’octubre és d’una gravetat enorme, perquè el que va passar aquell dijous es va materialitzar l’endemà en l’escenificació de no se sap què. Un no se sap què dramàtic: el president i quatre consellers a l’exili, el vicepresident i set consellers més a la presó i la presidenta del Parlament i quatre membres de la Mesa en llibertat condicional. Una República morta abans de néixer, un autogovern suspès, els homes de negre de Rajoy passejant-se per les profunditats més profundes de la Generalitat, el Parlament dissolt, unes eleccions autonòmiques convocades pels que ens han aplicat el 155, pèrdues econòmiques enormes i una societat molt dividida.


Sabrià també ha dit, en la mateixa roda de premsa que, després de la declaració d’independència i davant dels riscos de “violència”, es va decidir “no posar en perill” la ciutadania. Caram, ara resulta que les unilateralitats són potenciadores del poliamor. Per favor!

La primera obligació dels que decideixen tirar pel dret és saber qui tenen al davant, o no és així? El govern va fer bé quan va decidir no exposar la ciutadania a la violència extrema i a l’enfrontament civil. El que és inadmissible és que no se sabés fins on podia arribar l’Estat. I, si se sabia, encara pitjor.

Però el dia 21-D hi ha eleccions autonòmiques convocades, així és que cal continuar amb l’engany. O és que no és engany, per no dir una altra cosa, escoltar Sabrià dir el següent:

Aquest no és un tema de calendaris. No renunciarem als nostres principis i continuarem treballant per assolir el nostre objectiu: la independència i donar forma a la república ja proclamada”.

Així és que tenim una “república ja proclamada” a qui l’Estat hostil del qual se suposa que s’hauria separat li convoca unes eleccions i els republicans hi participen?

La consellera Clara Ponsatí, exiliada a Bèlgica, va explicar ahir amb més elegància el que ha dit avui Sabrià, en el programa Via Lliure de RAC1:

No estàvem preparats per donar una resposta sòlida al que va fer el poble l’1-O

Personalment, em costa demanar responsabilitats als electes que són a la presó o a l’exili per voler canalitzar els anhels d’una bona part del poble de Catalunya. I encara m’és molt més difícil quan alguns d’ells són amics meus. Així és que ho deixo aquí i que cadascú faci el que cregui que ha de fer i actuï segons la seva consciència, sobretot els agitadors i ideòlegs d’aquest despropòsit que, per cert, encara podran viure de la política i/o de les subvencions durant molts anys totalment aliens als danys causats.

El procés s’ha emportat moltes coses per endavant. Una d’aquestes coses és, sens dubte, el periodisme. Per fer-ho curt, el periodisme ha de fiscalitzar. Si no fa aquesta funció, esdevé propaganda o militància. I, aleshores, és un frau: esdevé totalment prescindible i denunciable i, si és pagat amb fons públics, passa a ser, directament, malbaratament.

Quan alguns intenten, a partir dels seus coneixements basats en fets i no en suposicions o actes de fe, destacar incongruències, són insultats i expulsats del paradís de l’estelada o del regne de la felicitat on tot serà, no ho dubteu gens, or, encens i mirra.

El procés, o més ben dit, els ideòlegs del procés i els seus portaveus mediàtics no volen periodisme, sinó militància. De veritat només n’hi ha una, deuen dir. I jo afegeixo que, si és subvencionada, millor.

La veritat dels gurus del processisme és totalment inviolable, com el Sant Pare. El viatge exigeix adhesió cega. Qualsevol discrepància o dubte es talla de soca-rel. Aquesta veritat, com si fos una veritat revelada, és el bé, el bé que Déu nostre senyor ens ha atorgat. El poble del bé davant l’Estat del mal.

Algun dia hi haurà especialistes que analitzaran com s’ha construït el relat i quin ús s’ha fet de la llengua per portar-nos a la hiperventilació i al martirologi. “En les revolucions no es pensa”, em diuen. “S’acata i punt”, afegeixen. És com si de cop i volta tots ens haguéssim afiliat a un partit comunista i n’haguéssim aplaudit el seu centralisme democràtic. I això, ara, en ple segle XXI. Mambo.

De veritat que em sap molt greu quan persones molt grans em pregunten: “Jaume, la veuré, oi?”

Ara tenim el tema de les llistes. Personalment, valoraria molt i molt la que em digués:

“Perdoneu, la unilateralitat és i ha estat un greu error. No estàvem preparats pel que vam fer i, a més, no teníem la força suficient per actuar d’acord amb el que vam decidir. Això ha estat una irresponsabilitat i no tornarà a passar”.

Si ho dirà algú això, no ho sé, però el que sí que sé és una cosa: el procés no desapareixerà per molt que s’acati el 155 i es digui que no es va fer la DUI. Dos milions de persones no es faran fonedisses per molt que Rajoy i la seva claca s’ho pensi. Els aniria bé que tinguessin en compte que, a Catalunya, centenars de milers de persones ja s’han separat, mentalment, d’Espanya, com es va tornar a demostrar, aquest dissabte, a Barcelona. I que no hi tornaran per moltes constitucions que tinguin si no s’ofereix un projecte basat en el respecte i en el reconeixement del que s´és i es vol continuar sent. Sí, per molt que els dolgui i per molt que no ho entenguin, no s’abdicarà del dret de voler decidir, com el rei va abdicar de Catalunya.

I els aniria bé saber, també, que la qualitat d’una democràcia es mesura en les situacions de crisi. De moment, només sabem que són els nuvis d’Anubis.

ERC ja s’ha fet gairebé amb el regne dels exconvergents, avui PDECat. Ja no tenim pressa. A la CUP li falten cames per anar a comprar més papereres per la història. Hi haurà ferides, segur. Però el poder, sobretot quan es té i s’ostenta, és un bon ungüent, en tots els sentits.

Demanarem als periodistes que estiguin alerta, si és que els gurus de tota mena, encara embolcallats en les fredes ombres d’un Palau que ja no és, ho permeten. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació