Opinió

Imbècils o bojos?

«Hi ha hagut moments en que he dubtat que el procés pogués tirar endavant. Ara sé que triomfarà. De la forma que sigui. Però triomfarà»

per Xavier Roig , 4 de novembre de 2017 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan divendres de la setmana passada vaig assabentar-me que els poders concedits per l’aplicació de l’article 155 incloïen les eleccions immediates no vaig entendre ben bé quin era el propòsit. Duran les primeres hores següents vaig patir. Vaig arribar a pensar que la jugada havia estat mestra. ¿Aconseguirien dividir l’independentisme entre els puristes que voldrien mantenir la proclamació de la República per sobre de tot, i els pragmàtics que pretendrien presentar-se a les eleccions? No em negaran que, al principi, aquesta possibilitat va restar oberta –recordin algun que altre editorial de diari electrònic-. Ràpidament, la intel·ligència es va imposar i els partits sobiranistes van decidir entomar les eleccions com un repte.

Vaig equivocar-me en pensar que, potser, l’actuació del govern espanyol amagava dosis d’intel·ligència. Les actuacions posteriors –sobretot, l’encarcerament dels membres del Govern- han fet adonar-me de la realitat. Recorden vostès la pel·lícula (de fet, peça de teatre) El sopar dels idiotes (millor el seu títol en francès: Le dîner de cons)? En diversos cops, i referint-se a les imbecil·litats que duu a terme el tonto que protagonitza l’obra, apareixen frases del tipus “no es cansa mai”, “és fantàstic, porta així hores i hores”, etc. I és que una de les característiques de l’idiota és que no descansa. Ja ho va dir en Alexandre Dumas fill: “Je préfère le méchant à l’imbécile, parce que l’imbécile ne se repose jamais” (“Prefereixo el malvat a l’imbècil, perquè l’imbècil no descansa mai”).


La mediocritat de la classe política espanyola (que, fins no fa gaire, ha inclòs la catalana) prové de quaranta anys de consanguinitat electoral. Unes llistes absolutament tancades combinades amb unes demarcacions electorals enormes, han acabat propiciant uns polítics orientats al partit. Llepes, miserables i, el pitjor de tot, covards. No s’atreveixen a dir-li al líder del partit que va despullat. Una de les pitjors coses que li estan succeint al Rajoy és que ningú li explica que se la fotrà. Els que l’envolten estan encegats. Mentre que els seus esbirros catalans (empleats i socis) no tenen pebrots de dir-li que, perdonin-me l’expressió, està pixant contra el vent. I que qualsevol victòria que pugui ara tenir li serà útil només a curt. Ha destruït per sempre les relacions Catalunya-Espanya, ha cremat la Corona (fa temps que, per a mi, el nom de Felip va associat al vàter de casa), i està fent malbé Espanya sencera. Els espanyols no saben el que els espera.

La intel·ligència i valor demostrat pels polítics sobiranistes catalans és magnífica. Però no és un miracle. No estem il·luminats. Simplement vam renovar la classe política. Mentre la resta de partits van continuar amb la seva (observin la patètica actuació de García Albiol, Arrimadas, Iceta i, fins i tot, la majoria dels membres de CSQP) el sobiranisme va elaborar una llista de gent que no era de partit. Sang nova. La fantàstica jugada del nostre president Puigdemont és fruit d’algú que no s’ha educat políticament als passadissos d’un partit. És la màxima representació de compromís i intel·ligència. Característiques inexistents en els partits de la Transició.


Hi ha hagut moments en que he dubtat que el procés pogués tirar endavant. Ara sé que triomfarà. De la forma que sigui. Però triomfarà. I saben per què? Perquè els líders del sobiranisme, aquells que dirigeixen el moviment, saben el que es fan. Perquè, en definitiva, els idiotes no estan al nostre bàndol.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
14/03/2020

Xerrar de la pandèmia? Millor fem altres coses

29/02/2020

Enemic de la mala gent i de la justícia corrupta

15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

Participació