Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Aquí no es rendeix ningú

«El més important és evitar un nou 27-S, amb el seu folklore i el seu xantatge unitari que al final només serveix per tapar incompetències»

per Maria Vila Redon, 30 d'octubre de 2017 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El dia 1 d’octubre, els ciutadans de Catalunya van ser cridats a participar en un referèndum d’autodeterminació que l’estat espanyol va intentar evitar per tots els mitjans. Malgrat les detencions de càrrecs públics, malgrat la violació de correspondència privada, malgrat els registres il·legals i les pàgines web clausurades, malgrat les imputacions sense solta ni volta de delictes que no existeixen. Malgrat el desplegament repressor de l’Estat, 2.286.217 persones van anar a votar sabent que en qualsevol moment la Policia Nacional o la Guàrdia Civil irromprien al seu col·legi electoral i arrasarien amb tot. La imatge de l’1 d’octubre són els més de 1.000 ferits, però també i sobretot la gent que va fer fora la policia dels seus pobles i ciutats. El victimisme que s’ha anat ordint en els dies posteriors només ha servit per a allunyar-nos d’això: el dia 1 d’octubre vam celebrar un referèndum d’autodeterminació enmig d’un estat de setge. I va guanyar el sí.

Ha estat el referèndum, i no una declaració d’independència sense voluntat ni capacitat de fer-se efectiva, el que ha motivat l’aplicació de l’article 155. El dia 1 d’octubre l’estat va veure que no és prou fort per imposar-se a Catalunya i que tampoc és prou feble per desaparèixer. És el que passa als països ocupats. El govern català també els ho ha posat fàcil, convençut com estava que el referèndum no seria un èxit tan rotund i confiat que l’independentisme continuaria sent dúctil a les seves astúcies. Però ara s’ha trobat superat pel carrer: el mateix carrer que va garantir que els col·legis electorals estiguessin oberts mentre l’ANC demanava cues davant dels col·legis tancats el matí del mateix diumenge. Però el carrer tot sol no ho pot fer tot.


Si l’Estat li hagués garantit que el 155 no s’aplicaria, Puigdemont hauria convocat eleccions ell mateix. No era el compromís que havia assolit a través de la llei del referèndum i la llei de transitorietat, aprovades totes dues per una majoria parlamentària. Perdut el moment del 10 d’octubre, finalment l’Estat va empènyer el president Puigdemont a complir amb els seus compromisos.

Ara hem vist que el Govern de la Generalitat no té cap intenció d’aguantar i convertir la República proclamada en una realitat, més enllà de la retòrica a què ja ens tenien acostumats. No hi havia res a punt. Alguns ho sospitàvem i quan demanàvem explicacions se’ns demanava confiança i fe cega, perquè “hi ha coses que no es poden explicar”. Ni tan sols s’han molestat a combatre el 155 aprovant un paquet de mesures o aguantant el control de les conselleries i el Parlament actiu. Els han portat als seus propis límits i després dels límits no hi havia res: ha caigut el decorat. Però la realitat és molt més dura que les falses astúcies i els passarà per sobre, i aleshores caldrà no cedir als xantatges a què ja ens tenen habituats. Des de l’exili o des d’on sigui.


Amb aquest panorama i aquesta decepció, l’independentisme es pregunta si ha de presentar-se a les eleccions il·legítimament convocades per l’Estat. Les convoquen perquè no els agrada la majoria democràtica existent, i perquè l’Estat tampoc no té alternativa que no passi per les urnes, incapaç com és d’imposar-se per cap via que no sigui la democràtica. O l’aparentment democràtica, perquè és evident que amb presos polítics, les institucions intervingudes i desenes de querellats per rebel·lió no es donen les condicions necessàries per a unes eleccions lliures.

A mi no m’agrada gens que l’independentisme s’hagi de presentar a aquestes eleccions, però encara m’agrada menys regalar les institucions a l’unionisme. Perquè no ens enganyem: amb un Govern en desbandada total, l’independentisme no té prou força per a boicotejar-les de forma –diguem-ne- efectiva. Hem convertit les urnes en un símbol suprem i ara no ens el podem menjar. I sí, les coses que es fan perquè no hi ha alternativa són una merda, si se’m permet l’expressió. Però haurem de convertir-lo en un referèndum. Un altre.


A partir d’aquí, el més important és evitar un nou 27-S, amb el seu folklore i el seu xantatge unitari que al final només serveix per tapar incompetències. Hem d’exigir cares noves i que ens diguin la veritat. Per què no han fet el que van dir que farien, i per què no tenien cap pla després de la declaració d’independència a què es van comprometre. Que caiguin totes les màscares d’una vegada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
25/11/2019

Qüestions de fe

11/11/2019

El replegament d'Espanya

28/10/2019

Tsunamis i aldarulls

14/10/2019

El Govern i la mobilització

30/09/2019

Què queda de l'1 d'octubre

16/09/2019

L'arrossegament de Netanyahu

05/08/2019

L'ase dels cops

22/07/2019

Més residuals que mai

08/07/2019

Les trampes del «30 minuts» sobre el català

24/06/2019

Hong Kong sota el gegant xinès

Participació