Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

la veu de nació

El procés no és una broma

«Davant una "oferta" que consisteix en anihilar l'autogovern català només queda la República. Assumir-ho és tan necessari com fer-se càrrec dels costos de la transició»

per Ferran Casas, 26 d'octubre de 2017 a les 22:05 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els darrers dies han estat tensos i lletjos a Palau i a les seus d'alguns partits i entitats. Plens de travetes, d'intoxicacions, de canvis de guió i d'improvisacions que no s'hauria de permetre qui, amb una majoria molt justa, un Estat potent decidit a tot, i sense aliats internacionals de pes, vol fer nàixer una república. Tenia una certa lògica que Puigdemont no la proclamés immediatament (segons l'article 4.4 de la llei del referèndum tocava 48 hores d'una oficialització de resultats que es va demorar) i que s'esperés al 10 per evitar fer-ho en calent i veure si s'obria alguna escletxa de diàleg.

Només la por generada pel canvi de seus socials de grans empreses animades pel govern del PP i tenallades per la incertesa, la pressió de la direcció del seu partit i les peticions internacionals van fer que aquell dia -amb un miler de periodistes estrangers acreditats al Parlament- el president es fes enrere i deixés en suspens la declaració d'independència. Sols el crèdit acumulat per Puigdemont al llarg de la legislatura, i especialment en la històrica -i violenta- jornada de l'1-O, va sobreposar-se a la decepció que va generar un discurs sense cor ni terminis.


El president s'ha avesat els darrers dies a les ofertes de diàleg per posar a prova i deixar en evidència l'adversari, en aquest cas el bloc que formen el PP, el PSOE i C's. I fins ara li ha funcionat perquè les grans expectatives creades per alguns mitjans i partits, els que sempre havien reivindicat amb més o menys força la tercera via, s'han desfet com un terròs de sucre. Cap agent internacional s'ha compromès a fons per desbloquejar la situació -si passés Espanya els declararia la guerra diplomàtica- i els grans partits estatals s'han tancat en banda a abordar el conflicte real, que és de sobirania. Només esperen la rendició i la renúncia total de l'independentisme al seu objectiu.

En un moviment agònic, i amb Iñigo Urkullu de mediador -el lehendakari és conscient de fins a quin punt l'aplicació del 155 li complica l'operativa dels acords amb el PP a Madrid i el PSOE a Vitòria-, Puigdemont havia decidit aquest dijous al matí convocar eleccions. La realitat el va superar. ERC -que respectava però no compartia la decisió i anunciava la sortida del Govern després de dies covant mala maror per les filtracions de possibles desercions dels seus consellers-, la CUP, les entitats i una part molt significativa del PDECat -amb alcaldes importants al capdavant i fent evident que la fràgil unitat del partit- esmenava el president. Al carrer aflorava el malestar. I a Madrid, res es movia. El PP no confirmava el fum que aquests dies ha venut el PSOE. Rajoy ha dit que ni parlar-ne de canviar el 155 per unes eleccions autonòmiques.


Així les coses, el president ha tornat sobre els seus passos a preu de veure com un dels seus consellers més antagònics però també més lleial, Santi Vila, presentava la dimissió. Ho ha fet posant de nou pressió a Rajoy i tornant a dur el debat al Parlament, on Junts pel Sí pressiona per mantenir el mandat de l'1-O. Les anades i vingudes han erosionat la confiança entre socis i en el propi president. El pas del temps ha fet que l'independentisme prengui consciència de la realitat: Espanya no es trencarà així com així, i la República s'haurà de defensar als carrers. Aquest és l'únic escenari, el d'una incertesa que cadascú ha de valorar fins a quin punt li és suportable perquè cap independència no pactada -que han estat la immensa majoria- s'ha fet amb totes les estructures d'estat i les garanties a punt. Pot ser que tot plegat sigui, com deia al Parlament Lluís Rabell, una fugida endavant. Però és cert també que, de nou, la tercera via, que ell també representa, s'ha estimbat amb estrèpit.

Per a Rajoy, el PSOE i C's la voluntat dels catalans no compta, les majories al Parlament són tan orientatives com una enquesta qualsevol i no es tracta només de frenar el procés. Es tracta de fer net, de corregir un estat de les autonomies que ha anat massa enllà i que ha permès, amb la perseverança i la voluntat de ser de la gent, construir un marc des del que s'ha desafiat un Estat que no vol fer casar legalitat i legitimitat reconeixent Catalunya com a subjecte polític.


El procés s'ha endurit. L'independentisme és vigilant i la proximitat d'experiències com el pacte de l'Estatut ha fet que, lògicament, molts dels que hi militen desconfiïn de tot. Segurament Puigdemont havia d'intentar esgotar totes les vies de diàleg i demostrar que ell ho ha posat tot de la seva part abans de fer el pas. Però també ha constatat que cada revolt allunya més el momentum posterior a l'1-O i que anar a unes eleccions sota l'amenaça del 155 (encara que no s'apliqui d'entrada), amb presos polítics i les finances intervingudes no és anar-hi amb garanties i en igualtat de condicions. Serien les eleccions de la bronca i del fracàs. De tots, perquè ni el PDECat ni ERC ni la CUP haurien complert els mandats i, a més, el president hauria mercadejat amb el mandat de l'1-O. El PSC no podria mostrar cap avenç en la via federal ni els "comuns", llum al final del túnel del referèndum pactat. L'únic avantatge que tindrien les eleccions per al sobiranisme és que el PP i C's hi arribarien sense temps d'haver posat, amb el 155, la seva urpa sobre l'escola o els mitjans públics.

Rajoy, Sánchez i Rivera no han volgut frenar l'aplicació d'aquest inèdit article de la Constitució encara que Puigdemont convoqui eleccions i no declari la independència perquè, com deia, no l'han activat per aturar res sinó per rebobinar un estat de les autonomies que creuen que se'ls ha escapat de les mans, que ha anat massa enllà. Davant d'una oferta que només consisteix en anihilar l'autogovern català i de la ineficàcia dels dics de contenció i els homes bons, sols queda la República. Assumir aquesta realitat és tan necessari com fer-se càrrec dels costos de la transició.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
06/12/2019

Majestic 2.0 o un altre Dissabte Sant Roig

29/11/2019

Per fi les esquerdes

22/11/2019

Temps de pedalar

15/11/2019

Diàleg «a Catalunya»? Parlem-ne

08/11/2019

El somriure glaçat

01/11/2019

El falcó Sánchez

25/10/2019

Marina, cinc motius per ser-hi

19/10/2019

Laberint sense final

11/10/2019

La solució Marchena

04/10/2019

Fotografia de l'urna que ningú volia

Participació