​Rendir-se no és una opció

«Venen dies difícils. La por és legítima. L'esperança, necessària»

per Laura Pinyol , 22 d'octubre de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
N’hi diuen retorn a la normalitat quan parlen de la destitució del president de la Generalitat (el 130è d’una institució que data del segle XIII) i de tots els membres del seu govern legítim. N’hi diuen recuperar la legalitat quan el Parlament de Catalunya queda, el més legitimat de la recuperació democràtica que va ser escollit amb una participació del 77,5%, no podrà prendre decisions, ni resolucions, ni fer cap moció de censura ni cap sessió d’investidura. I parlen de democràcia per explicar com la tutela ministerial es farà càrrec de les funcions executives dels departaments; com es fiscalitzaran  les finances ja intervingudes; com s’intervindrà els mitjans públics; com es controlaran els Mossos i de quina manera es convocaran les eleccions en un termini que decideixi el president Mariano Rajoy.

D’això en diuen democràcia i respecte al la llei de la Constitució de 1978, a l’empara de l’article 155 que no està articulat i els permet una lectura abusiva i pel boc gros, amb la coartada de ser jutge i part. I insisteixen, sobretot, en que no és una suspensió de l’autonomia, només una presa de control. Ho diuen així els sota signants d’aquest acord ampli al qual ha arribat el govern espanyol, amb el suport incondicional del PSOE i Ciutadans.


Aquests últims dies, hem vist detenció i presó sense fiança per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, acusats de sedició. Hem sentit el silenci a la llum de les espelmes i els crits de ràbia clamant llibertat presos polítics. Hem llegit la tristesa als ulls i el desànim. Hem sabut noves xifres de ferits per les càrregues policials de l’1 d’octubre, hem sentit com el ministre Dastis ho relativitzava a la BBC denominant-los vídeos fake i com l’ex-primer ministre francès, Manuel Valls, admetia que tot i que les imatges podien commoure, tampoc hi havia hagut morts. 

Però també hem vist de nou mobilitzacions pacífiques a Barcelona i a les places de les principals ciutats catalanes. Places plenes també a Bilbao i a Madrid. Hem vist gent gran infatigable altre cop a Passeig de Gràcia, amb cartells de llibertat. Gent vinguda d’arreu. Hem llegit cartes de directors d’institut advertint que no hi ha cap altra autoritat legítima que la del Govern d’aquest país. Hem sentit condemnes polítiques contundents. Gestos valents que són un no en el meu nom, com el de Núria Parlon. 


També hem sentit i què us esperàveu. I personalitats polítiques que es mouen en la tebior. I personalitats artístiques que diuen que tot aquest debat  és esgotador. Que ni DUI ni 155. Que diàleg i diàleg. 

Som a les portes de la setmana política més decisiva dels últims set anys. Ni el Govern, ni el Parlament, ni els més de 700 alcaldes citats a declarar, ni el major dels Mossos, ni els detinguts del 20-S, ni els dos ciutadans innocents que són a presó, ni els milers de ciutadans que dissabte, però també dimarts, eren de nou al carrer, han arribat sols fins aquí.

 
Rajoy va dir “dialogo es una palabra hermosa. I sí, que és bonica. Però això és inacceptable que a cada nova proposta de diàleg, hagi ofert una destralada. A menys d’una setmana perquè el govern espanyol liquidi l’autogovern de Catalunya i la funció de les seves institucions, el Parlament de Catalunya té a les seves mans aixecar la suspensió dels resultats del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Amb la legitimitat de la majoria política que ho ha fet possible. Sabent que no n’hi ha prou en assumir-los i caldrà defensar-los, amb la força de la gent, la mateixa força motora que ens ha dut on som. Venen dies difícils. La por és legítima. L’esperança, necessària. Rendir-se no és una opció. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
22/03/2020

Quedem-nos a casa. Encara que sigui difícil

08/03/2020

​De les àvies, la revolta

23/02/2020

​Del «sit and talk» a la negociació

09/02/2020

...potser sí que està una mica preocupat, el rei

26/01/2020

522 morts en silenci

12/01/2020

Blanquejant la teocràcia

29/12/2019

Per un 2020 de bones notícies

15/12/2019

​Ni de nens, ni de nenes

01/12/2019

Reconèixer el conflicte

17/11/2019

Qui paga el preu d’unes terceres eleccions?

Participació