Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

​Confrontació

«Espanya no pot perdre Catalunya. És una qüestió de supervivència, més enllà de romanticismes patriòtics i integritats territorials»

per Jaume Barberà , 22 d'octubre de 2017 a les 22:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És recomanable, abans d’iniciar qualsevol conflicte, posar-se en la pell de l’altre per intentar escatir fins on pot estar disposat a arribar per evitar cedir. De la mateixa manera, també és molt recomanable saber quines són les teves forces, més enllà de la raó, per aconseguir allò que demandes. I, evidentment, quines són les seves.

Posem-nos en la pell de l’altre, doncs. Segons el càlcul de les balances fiscals corresponents a l’exercici fiscal 2014 i obtingudes d’acord amb el mètode de càrrega-benefici, que va publicar el set de setembre el ministeri d’Hisenda, només quatre comunitats autònomes aporten a l’Estat més del que en reben. I són, per ordre decreixent, aquestes: Madrid, Catalunya, València i Balears. És a dir, que només quatre autonomies participen "solidàriament" en el finançament de les tretze restants més Ceuta i Melilla.


Catalunya, segons aquest càlcul de les balances fiscals, que ara en diuen “Sistema de Cuentas Públicas Territoriales”, té un dèficit fiscal de 9.892 milions d’euros, el 5,02% del seu PIB. Si es fessin d’acord amb el mètode de flux monetari, el més usat arreu, el dèficit fiscal de Catalunya seria molt superior, al voltant dels famosos 16.000 milions d’euros. Catalunya és la primera economia d’Espanya per volum de PIB, la quarta en el rànquing de PIB per càpita, la segona en població, la primera en exportació, motor industrial, turístic i un llarg etcètera. Sí, és veritat: Catalunya no és Perejil. Si Espanya hagués perdut Perejil, no hagués passat res de res. Però Espanya no pot perdre Catalunya. És una qüestió de supervivència, més enllà de romanticismes patriòtics, integritats territorials, indissolubilitats i indivisibilitats.

I dic que és una qüestió de supervivència perquè, si Catalunya se n’anés, cauria tota la bastida que manté el privilegi d’una minoria que "okupa" l’Estat des de fa segles en detriment de tots els ciutadans d’Espanya. I és precisament aquesta minoria la que defensarà com sigui i amb el que sigui allò tan bonic de la “igualdad entre todos los españoles y el imperio de la ley”. Poden no tenir la raó, però tenen la llei, el monopoli de la violència i el reconeixement internacional. La Gran Bretanya hagués sobreviscut sense Escòcia. Espanya no ho pot fer mantenint els nivells actuals de benestar sense Catalunya. I aquest és el drama. I, pel que fa a Catalunya, amb el veto d’Espanya, ja en parlaríem.


Sempre he mantingut que el que passa ara entre Catalunya i Espanya és el conflicte més greu des de la Guerra Civil. Aquest dissabte, el govern espanyol, amb el suport del PSOE, Cs i el silenci de la Unió Europea, va decidir activar l’article 155 de la Constitució que, per fer-ho curt, suspèn l’autogovern de Catalunya, cessa el president de la Generalitat i tots els membres del Consell Executiu, redueix el Parlament a una cambra per anar-hi a passar l’estona, intervé els mitjans públic de comunicació i, evidentment, prendrà el control dels Mossos. Mentrestant, dos conciutadans molt honorables ja fa set dies que són a la presó i el fiscal general, aquesta fiscalia que “todo lo afina”, ja té llesta una querella pel delicte de rebel·lió si el president, govern i/o diputats proclamen la república. Un delicte tipificat amb 30 anys de presó.

Els ideòlegs i estrategues del procés han potenciat fins a extrems inimaginables l’adhesió a la consecució del noble objectiu de la independència, abans dret a decidir, a través d’una sobreexcitació emocional en detriment de la racionalitat.


Karleen E. Taylor, científica d’investigació en el departament de Fisiologia, Anatomia i Genètica de la Universitat d’Oxford, diu, en una de les seves obres que, “quan alguna cosa provoca una reacció emocional, el cervell es mobilitza per bregar amb ella, dedicant molts pocs recursos a la reflexió”. 

Com que sempre he intentat posar-me en la pell de l’altre i he intentat també analitzar el meu entorn sense sobrecàrrega emocional, he sostingut que la UE no ens faria costat, que no hi ha independència low cost ni independència unilateral sense dolor i he fet crides argumentades a favor d’aconseguir la màxima unitat possible per, amb la col·laboració d’altres forces polítiques espanyoles, reformar la Constitució. I és el mateix que faig ara amb aquesta pregunta, una pregunta que, n’estic plenament convençut, el president Carles Puigdemont, també se la fa: Què suma més a l’hora de preservar i aconseguir augmentar l’autogovern fins on vulgui la ciutadania, una DUI o unes noves eleccions?

No sóc optimista. No crec que unes eleccions solucionin res definitivament, de veritat. I una DUI i eleccions constituents alhora molt menys. Però en unes eleccions es pot aconseguir ara el que no es va aconseguir el 2015: guanyar en escons i en vot popular. Si això fos així, permetria continuar treballant amb molta més força per aconseguir poder fer una consulta pactada i amb totes les garanties. I, per acabar, una altra pregunta: El Govern de la Generalitat va ser incapaç de garantir que tothom pogués votar "com sempre" l’1 d’octubre; és incapaç d’emparar, com obliga la llei del referèndum d’autodeterminació, els que reben les envestides de l’Estat i tampoc no obeeix les seves pròpies lleis. Si es fa una declaració d’independència formal, serà capaç de controlar el territori? Com?

Ens queden 4 dies. I no sóc optimista.















 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació