Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Gentussa ben retratada

«Ells s’han tret la màscara. Ara ens l’hauríem de treure nosaltres. Amb una diferència respecte d’ells: nosaltres hem d’utilitzar principis democràtics»

per Xavier Roig, 21 d'octubre de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
M’arriba un whatsapp amb un enllaç d’un article al Diari de Girona. L’escrit en qüestió es posa les mans al cap per les declaracions d’Alfonso Guerra sobre l’escola defensada per Marta Mata. Unes declaracions que l’autor de l’article troba ofensives. Jo mai he estat simpatitzant dels mètodes progres de l’escola propugnada per la senyora Marta Mata i altres docents. Encara que li reconec un valor evident. Davant les asseveracions del Guerra li responc a l’amic que m’envia l’enllaç de l’article: “Doncs que vagi l’Iceta i defensi la Marta Mata, que per això era socialista!”. I és que ja n’estic tip de gent que ha volgut passar pel que no era. I Iceta, demostra ara qui és.

El procés que estem seguint (patint) ha servit per deixar de posar-se la màscara. A tots. Tenim a bípedes que figuraven a la llista de contertulians i que eren respectats perquè “tots defensem idees democràticament”. A mi sempre m’ha fet gràcia aquestes tertúlies carajilleres on tothom és bo (o ho era) i es felicitaven (i es feliciten) d’una transversalitat que recorda els elogis que Carmen Sevilla feia a Lola Flores i viceversa.


El primer en desemmascarar-se fou el Jorge (abans Jordi) Fernández Díaz. Jordi per aquí, Jordi per allà. ”Mira’l que maco, no sembla del PP”, “és la veu catalana de la dreta salvatge de Madrid”, i moltes i moltes altres collonades. Fins que un bon dia, nyaca! En ens la va fotre, com es diu col·loquialment, pel morral. Després van venir els de Ciudadanos.

“Pensem diferent”, deien. Tots molt respectuosos. “Simplement tenim una idea diferent de Catalunya”. Un altre que ràpidament s’ha tret la màscara és aquest tal Girauta. El vaig veure l’altre dia queixant-se del fet de que les imatges de la policia pegant a la gent l’1-O no haguessin estat censurades per tal que no fossin difoses per tot el món. Mira-te’l ell que guapo!


Doncs bé, aquest que “pensaven diferent” ja sabem ara com pensen. Sabem que, fins i tot, els seus pensaments arriben lluny. Tant lluny que resulta que la seva manera de pensar diferent va en el sentit de fotre’ns. I que la seva manera diferent de pensar va en el sentit de, fins i tot, perjudicar-nos personalment, individualment. De anorrear la vida del president Mas i altres consellers demanant-los uns diners que no tenen, d’amargar l’existència de dues persones tot posant-los a la presó, d’enviar la policia a ferir gent, etc. Ho sento. Per a mi, aquesta gent ja no són contrincants ideològics, adversaris polítics. Són enemics. Qualsevol enemic de la democràcia i la tolerància és el meu enemic. Aquests paios gasten la mala llet de l’enemic que et vol veure desaparegut. Són botiflers. Tant catalans com jo. Faltaria més -no es pot ser botifler si no ets català-. Al senyor Kim Philby mai ningú li va negar la seva condició de britànic. Mai. Simplement que, petit detall, treballava pels interessos de la URSS i contra el Regne Unit.

Ells s’han tret la màscara. Ara ens l’hauríem de treure nosaltres. Amb una diferència respecte d’ells: nosaltres hem d’utilitzar principis democràtics. Jo mai demanaré que vagin a la presó pel que defensen. Ni els espoliaré. Simplement demanaré que passin a les pàgines de la nostra història on figuren, també, tants i tants elements odiosos amb Catalunya. I, en conseqüència, només demano una cosa: que mai no oblidem qui són i el que han fet. Que des d’ara, i fins que es morin, cap demòcrata català els doni la mà. Ni els torni la salutació. Que no donem per obviat mai el fet que, en un moment determinat, van demostrar que eren gentussa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

14/10/2019

Una venjança calculada

12/10/2019

Periodistes que s'asseuen al Parlament (al de Catalunya, només)

29/09/2019

La justícia no n’és la responsable final

14/09/2019

Air Canada no és Iberia

31/08/2019

​Barcelona, quan del fracàs en diuen èxit

17/08/2019

Porca misèria

Participació