Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

La flama no s'apagarà

«Veig la clara llum de la cohesió d'un poble que no sembla estar disposat a acontentar-se amb les molles i amb uns joves que em van fer sentir molt tranquil·la»

per Aura Ruano , 18 d'octubre de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Recordo el dia que em vaig reunir amb en Ferran Casas per parlar sobre aquesta secció. "No escriuré sobre política", li vaig dir, il·lusa de mi. I, de veritat que he fet el ferm propòsit d'aconseguir-ho; però, no ha pogut ser. La barreja de la meva professió, la meva passió per la política i el moment que estem vivint només té un possible final: escriure sobre el que està passant. Que, no ens enganyem, és moltes coses, però és eminentment polític.

No sé per on començar per no repetir el que ja s'ha dit una altra vegada. Així que he considerat que el millor és escriure en primera persona -com acostumo a fer; no sé qui vull enganyar-. Fer servir les meves vivències d'aquests dies per explicar una part de les meves conclusions i emocions. I precisament ho faré així perquè estic convençuda que una de les grandeses de tot el que estem vivint aquests dies -no sé ni quin nom posar-li- és la unió de la diversitat. Per primera vegada en molt temps, hem esdevingut poble entès com a poder popular. Ens hem posat uns al cantó dels altres obviant les diferències i centrant-nos en l'objectiu comú. Un objectiu que es pot amagar amb molts noms i formes, però que, al cap i a la fi, és l'exigència de drets tan absolutament fonamentals com el d'un poble a votar i a decidir.


El dia 1 d'Octubre vaig estar com a Observadora de vulneració de drets humans en context de protesta -coses de l'hiperactivisme- a diferents escoles del Clot – Camp de l'Arpa. Dissabte, amb les companyes, vam anar a fer una mica de reconeixement del terreny i vam anar a visitar les escoles i instituts que ens havien assignat. Vam començar la parada a l'institut Moisès Broggi. Allà, com a activistes, vam parlar amb els alumnes, mares, pares i veïns sobre possibles situacions de repressió policial que es podien donar l'endemà.

Podria explicar moltes anècdotes perquè va ser una vivència molt enriquidora, però, l'espai és el que és i cal anar sintetitzant. El que més em va impactar va ser com aquelles persones, que, en la majoria dels casos, no havien tingut cap relació amb l'activisme, havien creat una xarxa social, sense saber-ne i, alhora, sabent-ho tot. Perquè de ser poble en sabem tots, però la complexa maquinària governamental s'encarrega, a vegades amb més èxit i a vegades amb menys, d'intentar esborrar-nos-ho de la memòria dia rere dia.


I dins d'aquest teixit creat una de les qüestions que més em va cridar l'atenció van ser els joves. Molts d'ells encara menors d'edat -nens adoctrinats per a bona part del lamentable panorama mediàtic actual- em van deixar bocabadada amb la seva argumentació, la seva defensa de l'escola, que, evidentment, era la seva manera de defensar el dret a votar, i la seva plena predisposició i organització.

El mateix dia 1 cap a les 9 del matí rebia una trucada avisant que a l'escola Jaume Fuster la Policia Nacional estava preparant-se per entrar a robar les urnes. Vam arribar i la càrrega ja havia començat. Va ser una situació horrible amb violència de tot tipus -molt probablement ho explicaré amb detall en un proper article- i no és fàcil treure conclusions positives, però en trec les mateixes que el dia anterior al Broggi: l'existència de la unió, de la xarxa social, del poble. I aquí el paper dels joves també va ser fonamental. Van exercir conjuntament amb persones de diferents edats i ideologies una resistència activa pacífica, mentre a fora pegaven sense compassió a familiars i amics, que manquen mots per alabar-la com cal.


És per tot això que, dins la foscor que intenta imposar un estat que no té més arguments que l'opressió, hi veig llum. Hi veig la clara llum de la cohesió d'un poble que no sembla estar disposat a acontentar-se amb les molles i amb uns joves que em van fer sentir molt tranquil·la. Ens han omplert el cap de discursos que demonitzen el jovent (segur que tots hem sentit a parlar dels nini) però el que jo he vist aquests dies no hi té res a veure. M'he trobat amb joves conscients, units i combatius. Amb joves com ells la flama no s'apagarà. Joves que m'han convençut que seguiran vetllant per tal que el que s'ha lluitat i estem lluitant continuï i millori.

No apaguem mai tampoc la flama per l'alliberament dels presos i les preses polítiques.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Aura Ruano
Periodista hiperactivista; acadèmica; docent; princesa republicana de la comunicació digital; melòmana addicta als llibres; arregladora nocturna del món. Tres voltes rebel! A Twitter: @auraruano.
22/11/2019

Saps qui és la Mónica Borràs?

25/10/2019

Cap veïna fora del barri

27/09/2019

7 noves preses polítiques

10/09/2019

Distopia

13/08/2019

Dona, reivindica els teus orgasmes

16/07/2019

Fi de cicle

18/06/2019

Tenim dret a estar tristos

30/05/2019

La precarietat mata

26/04/2019

Preses de primera i de segona

26/03/2019

La sororitat, la nostra millor arma

Participació