Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Estimats repressors, us diré l'escola

«Enmig d’aquell clima de por no va ser possible ni tenir una hora per a aprendre amb dignitat aquella llengua amb què expressàvem i definíem el nostre univers»

per Francesc Viadel, 16 d'octubre de 2017 a les 22:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estimats repressors, us diré l’escola, la del carrer Nou del Convent, un edifici de parets esquerdades amb un pati com el d’una presó on formàvem a toc de campana per a entrar a les aules o per a anar a la capella a resar. En aquella escola vaig aprendre coneixements molt elementals, un grapat de noms de rius i muntanyes dibuixats en les pàgines d’un llibre, les províncies d’Espanya, la teoria dels conjunts i el nom d’alguns planetes... Allà em van inocular, a força de disciplina, les fronteres mentals d’un món que després era incapaç de reconèixer a la casa del meu pare, jornaler i fill del poble, als carrers on feliçment passava la vida. Vivia, vivíem, sens dubte, a cavall de dos mons. El nostre món i aquell altre món, una mica com de mentida el qual no hi havia manera de connectar amb els nostres jocs, amb la nostra llengua, amb els nostres paisatges, afectes.   

Us diré, però, també l’escola de l’altra banda del riu on em va tocar llegir amb veu clara i alta el darrer discurs del general Franco... (...) Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación, en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre. Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros y para ello deponed frente a los supremos intereses de la patria y del pueblo español toda mira personal. No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo. Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria. (…).  Qui m’ho havia de dir que aquelles paraules em perseguirien durant tota la vida!.  


I us diré aquells religiosos arribats de totes els espanyes que no sabien ni una paraula de la llengua del país i de com no hi va haver manera que ni ells, ni nosaltres, l’aprenguérem perquè la bogeria dels que temien els canvis es va apoderar de la política i de cop els carrers es van omplir de bròfecs violents que al crit d’Espanya i de “no mos fareu catalans” van proclamar la llei del prejudici i de l’autoodi contra la saviesa de la pedagogia i la filologia, contra el diàleg serè. Del cert que aquella gent estava ben convençuda que el valencià no tan sols era una llengua de pobletans i semisalvatges sinó que, a més, encara que s’emprés per a ensenyar a sumar o restar, a la curta serviria per a injectar en el poble el verí del marxisme, del separatisme, l’odiat esperit dels catalans... Enmig d’aquell clima de por, finalment, no va ser possible ni tenir una hora per a aprendre amb dignitat aquella llengua amb què expressàvem i definíem el nostre univers real. I així les coses, per a ocupar el temps, ens van fer comprar a cadascú de nosaltres una flauta de plàstic que bufàvem divertits fins que es feia mal el cap i ens escaldàvem els llavis.  

Des d’aleshores, al meu país aquells mateixos guardes eterns de l’Espanya com Déu mana, s’han esmerçat obsessivament per a confinar el valencià en la cel·la de les coses inútils i val a dir que han tingut un èxit notable. Són els membres de la mateixa confraria que intentaren ara fa uns anys a les Balears ofegar el català en l’escola amb pretextos estúpids. Els mateixos que ara clamen per tot arreu que l’escola –juntament amb els mitjans de comunicació públics- és la culpable de l’exigència clamorosa d’una majoria dels catalans per a decidir el seu futur. Quina estupidesa, quina desorientació.


Fa anys, estimats repressors, que digueu que a les escoles catalanes no s’hi dona de beure als nens que no ho demanen en català, que se’ls castiga durament i se’ls tracta gairebé com en un camp vietnamita de reeducació. Ho digueu de les escoles i dels nens de Catalunya, però, també dels de les Balears o dels del País Valencià amb la fúria del tarat, amb la ràbia de l’acomplexat. No us canseu de dir-ho, d’explicar-ho als diaris que no tan sols us creuen sinó que publiquen informes de part afirmant els enormes perjudicis de l’ensenyar en una llengua que no sigui, vés per on, la vostra mentre s’ompliu la boca de paraules com llibertat i tolerància. Volíeu espanyolitzar els xiquets catalans i fins i tot heu intentat –amb resultats ridículs- temptar a la deserció escolar, usant els diners de tothom. Heu utilitzat també, matusserament, els vostres tribunals contra l’escola, però, tampoc no us n’heu sortit i, aleshores, us heu inventat una societat malalta –la nostra- que persegueix i assenyala els qui considera dissidents. Espanyolitzar, germanitzar... que malparits que són els mots quan se’ls entén en tot el seu sentit ple.

Ara, però, heu pujat l’aposta  i assegureu que a les escoles ja no es conformen en torturar lingüísticament els seus alumnes sinó que ara s’han convertit en centres on s’adoctrina en l’independentisme, on es persegueix als fills dels guàrdies civils i dels policies nacionals, on s’educa en la hispanofòbia ferotge. Sabeu que és mentida però això ja no importa... La vostra propaganda prepara el terreny per a escanyar un sistema educatiu pel qual va optar majoritàriament la societat catalana l’any 1983. Un sistema que només ha estat combatut per un grapat de fanàtics que després de mitja vida entre nosaltres no han estat capaços d’aprendre a dir ni bon dia. Perseguiu, és evident, acabar amb la diversitat interna, dividir aquesta societat per evitar potser el desenllaç d’una situació que vosaltres mateix heu provocat i que no té res a veure ni amb l’escola, ni amb la programació de TV3 ni amb fosques conxorxes internacionals ordides per vés a saber qui...


Ja sé que no us atrevireu a prohibir del tot el català sediciós i en rebel·lió com van fer Carles III, Primo de Rivera o el vostre plorat Franco, però mirareu de fer mal, tant com us sigui possible.

Estimats repressors, el vostre odi em commou tant com la vostra ignorància sobre com són les nostres escoles, sobre com és aquesta societat. No enteneu res i el pitjor és que tothom, des de París a Beijing, s'ha adonat de la profunditat del vostre drama menys vosaltres. Deixeu-ho córrer. Ningú no dubta que fracassareu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Viadel
Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Periodista i escriptor. És doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme a la Facultat Blanquerna de Relacions Internacionals i Comunicació de Barcelona. Autor de diversos assajos, novel·les i llibres de poemes. A Twitter: @FrancescViadel i també a https://francescviadel.wordpress.com/.
30/11/2019

Aragonès i la llei de Contractes

16/11/2019

​A vosaltres que heu votat Vox al meu poble

02/11/2019

Una exigua minoria

19/10/2019

​El malson d'Espanya

05/10/2019

Periodisme de merda

21/09/2019

À Punt, el símptoma

07/09/2019

Barcelona, una ciutat segura

24/08/2019

Més enllà del 155

10/08/2019

​Nafarroa, qüestió d'Estat

27/07/2019

Que tornin a la gàbia

Participació