Opinió

La vida no s'atura

«L’espectacle que ens brinda cada dia la política és imbatible i cap obra de teatre ni cap pel·lícula el pot superar»

per Jordi Bianciotto , 13 d'octubre de 2017 a les 22:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Es parla aquests dies sobre com afecta l’alta tensió política que vivim en l’activitat ordinària del país: en els restaurants, els museus, les classes a escoles i universitats, els teatres, les sales de concerts… És veritat, fa algunes setmanes que, ara sí, el monotema ho és del tot, integralment, i tant si hi estem a favor, en contra o donant-li voltes sense veure-ho clar, és com si qualsevol construcció sintàctica que no inclogui paraules com ara DUI, DI, 155 o Juncker ens entrés per una orella i ens sortís per una altra.

Són dies d’un estat anímic estrany, inèdit, d’una ansietat al voltant del nostre destí que arruïna totes les tesis d’anys enrere sobre l’escepticisme postmodern, tot allò de la fi de la passió política, i deixa un rastre de damnificats en el camí. Des del 20 de setembre, el dia de les detencions per part de la Guàrdia Civil, ha baixat el flux de venda d’entrades d’espectacles, sobretot l’anticipada, hi ha teatres que han cancel·lat sessions i hi ha concerts ajornats. Els fets són els que són.


Els diners es guarden pel que pugui passar i no tenim el cap per a altres coses. Pretendre que algú llegeixi un article sobre el concert d’ahir s’ha tornat de sobte una mica excèntric, o pot semblar-ho. I tenint en compte com la realitat es capgira de minut a minut pot ser fins i tot irresponsable tancar-te dues hores a un teatre o un cinema sense poder consultar el mòbil amb comoditat: ¿i si quan surts s’ha proclamat la república i no te n’has adonat? ¿I si han tancat el Parlament i a TV3 hi ha Enric Millo fent un discurs?

Hi ha una altra explicació: l’espectacle que ens brinda cada dia la política és imbatible i cap obra de teatre ni cap pel·lícula el pot superar. No hi ha arguments de ficció que ens puguin mantenir en un suspens comparable, amb cops d’efecte, girs bruscos i solucions que farien feliç Eugène Ionesco, gran exponent del teatre de l’absurd (la darrera mostra: “senyor Puigdemont, digui’ns, l’altre dia vostè va declarar la independència o no?”). O millor dit, sí que n’hi pot haver, perquè no és cert que la realitat superi sempre la ficció: el que la fa més captivadora no és tant la imaginació de la trama com el fet que juga amb materials reals, les nostres mateixes vides.


Però hem de fer un esforç: encara que la posada en escena d’aquest episodi del procés, no sé si final o no, pugui ser enlluernadora, fem el favor de dedicar una mica de la nostra atenció als altres espectacles quotidians que, si no els fem una mica de cas, acabaran abaixant la persiana davant d’una competència tant deslleial i tant abusananos. Passi el que passi els pròxims dies, vivim, celebrem, gastem, que la vida no es pot aturar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
04/07/2020

El prestigi del pessimisme

19/06/2020

Un indestructible «Hallelujah»

05/06/2020

Tornem del futur

22/05/2020

Músics de quilòmetre zero

09/05/2020

​«Rockdelux», a contracorrent

25/04/2020

Els Rolling Stones, sense frivolitats

11/04/2020

Apagada cultural, ara?

27/03/2020

L'apocalipsi segons Bob Dylan

20/03/2020

La música de la teva vida

14/03/2020

Guanyem temps

Participació