OPINIÓ

Els somriures de Casado

«I a cada somriure es desprendrà una teula més del sostre fràgil d’aquesta predemocràcia que no ha existit mai. Les misèries al descobert i els miserables a cobert»

per Francesc de Dalmases, 9 d'octubre de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pablo Casado té 36 anys i és vicesecretari de Comunicació del PP. També és un miserable.
 

Aquest dilluns ha estat la persona triada per fer caure la darrera careta, si en quedava cap, de l’essència franquista, antidemocràtica i repressiva que amara l’arquitectura político-institucional de l’Estat espanyol.
 

Amb un somriure burleta ha comparat la proclamació de l’Estat català de Companys, el 6 d’octubre de 1934, amb la sessió de dimarts al Parlament. I ha dit que si Puigdemont fa una declaració d’independència, pot acabar com Companys.
 

Companys, sí, el president fugit a França, detingut per la Gestapo de Hitler, lliurat a l’exèrcit de Franco, condemnat per un tribunal format per militars colpistes i assassinat al fossar del Castell de Montjuïc. Una (altra) de les vergonyes d’Europa. Una vergonya per la qual Alemanya i França van demanar perdó. I a Espanya? A Espanya, Casado i els seus se’n foten i riuen.
 

Els de la legalitat, els del Constitucional, els que destrossen la sanitat i afinen fiscals, els que agraeixen a la policia espanyola l’art d’estomacar-nos, els que reben i roben per garantir la pervivència del Règim del 78, els ventrílocs del Borbó... finalment, amb el pit descobert. Es reclamen hereus de la dictadura, de la seva brutalitat, dels seus botxins i de les seves sentències injustes.
 
I el somriure. Fer-ne broma. Saber que no hi haurà jutge ni fiscal que s’atreveixi a actuar, saber que a les corts espanyoles escoltaran tímides reprimendes i que no passa res, que contra Catalunya i contra les seves víctimes hi ha barra lliure. Dolentot, dolentot, vagi passant que estem preparant la propera comanda pel Constitucional...
 
I amb ell somriurà Rajoy, Rivera, Millo, Sáenz de Santamaría, i somriuran, també, els dinosaures González, Guerra i Borrell. Somriurà Arrimadas, somriurà Sánchez i els equidistants podran dir que uns i altres van massa lluny. I a cada somriure es desprendrà una teula més del sostre fràgil d’aquesta predemocràcia que no ha existit mai. Les misèries al descobert i els miserables a cobert. Com Casado, somrient.
 
I direm que és per dignitat que ha arribat l’hora de glaçar-los el somriure. La de Companys, la de totes les víctimes, la nostra i la dels que vindran. L'hora marcada pel diàleg impossible entre els vots a les urnes i els cops de porra al cap. L'hora dictada per la majoria a un president que no s’arronsa i a un Parlament sobirà que decideix

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació