tribuna oberta

Callús, 1 d'octubre

«De cop els rumors que la guàrdia civil s’apropa per la C-55, que en vénen molts. El passeig sagna cotxes verds i furgons antidisturbis, els vomita sense parar»

| 05/10/2017 a les 20:05h
Dia del referèndum, dia d’il·lusions màximes, ara no entraré en la legitimitat jurídica del procés ni en la seva realització. Ni parlaré tampoc de la legitimitat moral i ètica que roman per sobre de qualsevol altra. El cap de setmana la gent de poble havia organitzat múltiples activitats a l’escola Joventut per tal de mantenir les seves portes obertes, la seva opció de vot. I la matinada del diumenge, a quarts de 5 del matí, es reunia més gent amb aquells que de forma lúdica i altruista havien fet ús de l’escola per fer-hi nit.  

La població callusenca d’edats compreses entre 1 i 99 anys es trobava asseguda a les cadires de l’escola, al pati exterior, esperant que el temps passés i el rellotge marquès les 8:00 del matí, per veure les estimades urnes, les taules constituïdes i el somni una miqueta més a prop. Aplaudiments, abraçades i felicitat quan apareixen les urnes. S’acorda agrair els que han lluitat molt abans que nosaltres, i sens dubte amb menys llibertat, que la gent gran del poble inici el procés de votació. 

Ens comencen a arribar les primeres piulades, els Whattsapp dels amics de Barcelona, que no poden votar. Agressions policials, escoles tancades i urnes robades. La pell de gallina, la incertesa i la gent gran al menjador de l’escola esperant que la connexió d’Internet permeti votar. Esperem i de nou més amics que ens avisen d’agressions a la gran ciutat. Convidem als que no han pogut votar que vinguin al poble (no funciona la xarxa, però funcionarà), i aquí estem tranquils.

De cop els rumors que la guàrdia civil s’apropa per la C-55, que en vénen molts. No ens ho acabem de creure. Bé, parlo per mi, jo no m’ho acabo de creure, jo que he animat a amics a votar, dels indecisos, amb la certesa que al segle XXI les càrregues policials per una ideologia política no existeixen, no m’ho acabo de creure. I esperem, seguint consells jurídics i amb molts nervis. Passa el temps i sembla que no arriben, potser una falsa alarma.

De cop, el passeig sagna cotxes verds i furgons antidisturbis, els vomita sense parar. Perdem el color de ciment, el verd dels arbres, el blau del cel i tot recorda una època de grisos i negres, tot recorda la por. Els que poden seuen a terra, els que no a una cadira. I esperem pacífics, segurs de la nostra convicció, que la raó guanyarà. Som un poble petit. Pacífic. No ens cansem de repetir-ho.

Baixa una onada de robots armats, protegits com si s’enfrontessin al més gran dels exercits (ancians, adolescents i adults pacífics). I venen, a pas ferm. No volen parlar, no volen negociar, no volen escoltar. Venen a descarregar la ràbia continguda, els dies tancats sota l’endogàmia de la seva seu a Manresa on han estat vigilats, custodiats o protegits pels Mossos d’Esquadra. Dels dies escoltant notícies falses i entenent que lluiten una causa noble. Permeti’m que els hi digui: no hi ha cap causa noble que es defensi a cop de porra. Ni a cop de bota. Ni prohibint l’atenció mèdica!

Arriben i enllacem braços, al meu costat una senyora gran, valenta i espantada (com tots). El nostre alcalde hi parla. I aquest és l’últim moment de raciocini de tot l’espectacle dantesc que vam presenciar. Un cop d’escut llança l’alcalde a terra, d’esquena, indefens. I ells avancen sense mirar si són adolescents, joves. Ningú va amenaçar-los, atacar-los, asseguts a terra, cridàvem: ”Som gent pacífica!”.

Avancen cap a les urnes, cap al seu destí i el seu enaltiment del patriotisme màxim. I aixequen a la gent, de qualsevol manera i la llancen, com si fossin sacs de sorra, l’agredeixen. I fan un escut humà per protegir els seus companys (de qui?). Ells continuen llançant i agredint, en una cadència que s’ha tatuat a la nostra pell, al nostre cor i a la nostra ànima. Llàgrimes de ràbia, d’incredulitat per la violència extrema. I estan entrant a l’escola, a un lloc de cultura i respecte. 

La gent gran continua dintre i nosaltres a fora. Sense els avis ni els pares, sense saber com els tractaran veient el que han fet a fora. Ve el SEM i no els deixen passar. Els de fora ja sabem que estan ferits, però estables. Em presento a un dels guàrdies civils, que em mira amb el mateix rebuig que es mira a un assassí (no m’havien mirat així mai!). I els hi ensenyo el carnet de metge, sóc metgessa i inofensiva. I els hi proposo entrar a veure què passa i atendre els que ho necessitin si és així. No puc endur-me les urnes, no les puc amagar, només vull cuidar a la gent. Em prohibeixen l’accés, prohibeixen l’atenció mèdica.

Ja surten. Tot són abraçades, llàgrimes i cants. I darrera un guàrdia civil amb les urnes dins d’una bossa de plàstic. Suposo que deu ser massa vergonyós deixar que es vegi el robatori. I marxen, envoltats de la gent del poble, acompanyant-los a la sortida. I la sang que han provocat marxa lentament cap a la C-55, en direcció a altres urnes i altres pobles petits, més indefensos encara que la resta de grans ciutats. Marxen a Fonollosa, a Sant Joan. 

Seiem abatuts, incrèduls encara del que ha succeït i el que hem viscut. Dolguts fins al fons de l’ànima, impotents. Es creuen mirades. El dolor i l’orgull d’un poble que pacíficament ha defensat el seu dret. Anem marxant, a reposar forces i a decidir a quina escola deixarem el nostre vot, i a on anirem a fer força per defensar la llibertat.

Senyors Guàrdies Civils i Policia Nacional que van venir a Callús perquè no votéssim, tots vam votar! Ens han tapat la boca... dos segons. I hem tornat a alçar-nos. Catalunya ha parlat, malgrat els cops, les amenaces i els ferits. L’atac a la democràcia i a la població civil que va tenir lloc el dia 1 d'octubre no té nom. No té justificació possible.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Emoció, impotència
Salvador Esquerra, 07/10/2017 a les 12:43
+7
-0
M'ha agradat el teu relat. Es tal i com ens vàrem sentir. Moltes gràcies.
Passat un temps caldria anar recordant aquest relat i recordar perquè hi erem.
Ara cal recordar que cal arribar més lluny per no perdre tot el que hem aconseguit.
No declarar la DUI es declarar la nostra derrota i donar la raó a l'Estat Espanyol.
Sense DUI no podrem reclamar res i ens massacraran. Cal tant sols recordar que va passar el 1-Oct.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Naiara Villalba
Metgessa internista de Callús
Roger Torrent, nou president del Parlament | Josep Maria Montaner
01/01/1970
El dirigent d'ERC agafa el relleu de Forcadell gràcies als 65 vots de Junts per Catalunya, ERC i la CUP, inclosos els vots delegats de Junqueras, Forn i Sànchez | Josep Costa i José María Espejo-Saavedra assumeixen les vicepresidències de la cambra després que Cs i PP mostrin la seva disconformitat amb el vot delegat dels presos
Jaume Vives al programa ''Al Rojo Vivo'' de La Sexta | Al Rojo Vivo
01/01/1970
Surten a la llum comentaris contra l'Islam, el feminisme i els homosexuals de Jaume Vives Vives, defensor d'aquesta regió inventada i habitual aquests últims dies als mitjans espanyols
01/01/1970
El consistori va sancionar l'empresa amb una multa de 7 milions d'euros per irregularitats en la neteja, però el ministeri públic no veu "indicis" de delicte
Rajoy aquest dilluns davant la junta directiva del seu partit. | @ppopular
01/01/1970
L'aprovació dels comptes públics requereix del suport dels nacionalistes bascos, molt difícil mentre bategui el 155, mentre que Rajoy s'esforça per preservar la cohesió d'un partit molt inquiet després del 21-D
Una persona mirant «Espejo público» | Adrià Costa
01/01/1970
«Nul aprofundiment, nul·la capacitat d’interpretació i d’anàlisi. Doncs perquè m’expliquin això i es limitin fotre llenya quina necessitat tinc de veure la tele?»