Opinió

La foto al «The New York Times»

«La portada del 'The New York Times' et preocupa poc quan penses que “contra Cataluña se vive mejor” i que, de passada, es poden guanyar les pròximes eleccions»

per Francesc-Marc Álvaro, 19 de setembre de 2017 a les 22:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de setembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Es donen massa coses per fetes. Per exemple, el govern espanyol sempre va pensar que Carles Puigdemont no arribaria tant lluny. Però aquí, l’independentisme també ha comès l’error de no revisar certes premisses, una de les qual es pot resumir amb la següent frase: “Rajoy no es pot permetre que surti al The New York Times una foto de la Guàrdia Civil traient les urnes”. Això s’ha dit i repetit durant mesos. Era un previsió molt equivocada, ara ja es pot dir. El govern del PP –amb el suport del PSOE i de C’s- es pot permetre aquesta fotografia perfectament, com es pot permetre tot el festival repressiu d’aquests dies. I no passa res.

Per què no passa res? Perquè el consens espanyol sobre la utilització de la mà dura contra els independentistes catalans és molt alt. Altíssim. Si deixem de banda Podemos, el PNB, alguns intel·lectuals amics de Catalunya i dos mitjans i mig editats a les Espanyes, la resta accepta, compren i aplaudeix les maneres turques d’abordar la situació així com l’aplicació de sotamà del 155, en encertada expressió de Ferran Casas. “Fot-li fort, que han gosat rebel·lar-se contra Espanya”, pensa moltíssima gent, votants del PP i votants d’altres partits, també de les esquerres. Que hi hagi algun periodista assenyat, com Iñaki Gabilondo, o algun jurista que manté el cap fred, com José Antonio Martín Pallín, no desmenteix aquesta trista realitat.   


Siguem sincers. Contra Catalunya tot s’hi val i tot surt de franc. Els catalans són sospitosos habituals i en la cultura política espanyola és molt arrelada la creença que “no són de fiar”, al contrari dels bascos, als quals se’ls concedeix “un caràcter noble”, fins i tot quan agafaven les armes contra l’Estat espanyol. El català representa –a ulls de la tradició centralista- l’anti-Espanya més repulsiva. És cert que durant la transició va haver-hi una certa predisposició entre algunes elits de Madrid a observar els catalans amb més flexibilitat, probablement perquè la necessitat d’estabilitzar la sortida del franquisme exigia que els interessos lliguessin curt els prejudicis. L’Operació Tarradellas –gran jugada del govern de Suárez- neix d’aquest realisme inusual, un moment que serà breu. Recordeu que l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 va activar de manera immediata totes les prevencions contra la recent autonomia catalana, i també va reescalfar la catalanofòbia més rància.  

L’objectiu del govern espanyol és que el referèndum no es pugui fer o es faci només a mitges. Per aconseguir-ho, faran tot el que vulguin. Què importa una foto d’iconografia turca, russa o veneçolana a la primera pàgina dels principals diaris internacionals quan et jugues que “els sediciosos” et marquin un gol de conseqüències històriques? “Mariano, estos se van”, li va dir Aznar al seu predecessor, quan va adonar-se que una majoria moderada de catalans havia agafat l’estelada i no acceptava les velles cançons de l’enfadós. “Esto no pasará” va jurar Soraya Sáenz de Santamaría mentre Jorge Moragas muntava un dream team per esclafar la revolta. El darrer territori perdut per Espanya va ser el Sàhara Occidental, el 1975, enmig de l’agonia del dictador i les maniobres de Marroc.   

Alguns polítics i comentaristes favorables al procés han afirmat que la gran virtut del referèndum català seria fer aflorar, altre cop, els fantasmes més rancis de l’Espanya que no ha eliminat encara tots els residus del franquisme. “Cauran les màscares”, s’ha dit i repetit des d’aquí. L’independentisme ha pecat d’optimista respecte la societat espanyola. El fet és que cauen les màscares a gran velocitat però no veig que a Salamanca, Sevilla, Saragossa o Santander surtin les masses a exigir que no es tracti els independentistes com si fossin terroristes. Excepte un grapat de republicans d’esquerres a Madrid el silenci és total. Un silenci que és acceptació clara de coses tan poc presentables com la vulneració de drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de reunió.

La portada del The New York Times et preocupa poc quan penses que  “contra Cataluña se vive mejor” i que, de passada, es poden guanyar les pròximes eleccions.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1 i TV3. Autor de diversos llibres, entre els quals Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol i Per què hem guanyat. Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
29/04/2019

​Quin és el mandat del 28 d'abril?

05/03/2019

Moreno i aquell fantasma de 1980

19/02/2019

Madrid més enllà del «No surrender»

05/02/2019

​Aplicar el mandat

22/01/2019

Lideratges i tabú

25/12/2018

Taula de Nadal

11/12/2018

Què hi guanyem?

27/11/2018

L'ànima partida de les bases indepes

13/11/2018

Imaginar el després

30/10/2018

Governar és parlar amb l'altre

Participació