Opinió

No venim del no-res

«Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig començar a escriure i, com encara ara faig sempre, vaig començar pel títol: “Proposició no de llei sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana”»

En aquella època, 1989, jo anava a Barcelona, des de Tarragona, gairebé tota la setmana, en dies feiners. I com que no conduïa ni llavors ni ara, em desplaçava sempre amb tren. Baixava a l’estació de França i ho tenia a un cop de pedra del Parlament. Ja feia temps que em ballava pel cap, però aquell dimarts de primavera vaig decidir-me a posar fil a l’agulla a la idea. Vaig agafar un exprés que venia de Bilbao, més aviat buit, amb gent dormint o descansant amb els ulls tancats i vaig encabir-me en un on no hi havia ningú. Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig començar a escriure i, com encara ara faig sempre, vaig començar pel títol: “Proposició no de llei sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana”. I vaig enllestir-ho al llarg del trajecte, tot d’una tirada. He de confessar que, des del primer moment, vaig pensar en clau de Països Catalans i no tan sols del Principat de Catalunya. Per això, el títol de la proposta parlava de l’autodeterminació de la “nació catalana” i no de Catalunya i, també per aquest motiu, en el primer punt es deia que Catalunya “forma part d’una realitat nacional diferenciada” i no pas que “és una realitat nacional diferenciada”. Ningú no hi va fer comentari, ni tampoc jo vaig explicar el perquè d’aquell redactat una mica singular. En aquelles dates, a ERC érem sis diputats: Joan Hortalà, Marçal Casanovas, Joan Sabanza, Àngel Colom, Miquel Pueyo i jo mateix. Ben aviat, els tres primers abandonaven ERC i el grup parlamentari quedava partit per la meitat, si bé amb el pas dels anys M. Casanovas tornà al que havia estat el seu partit de tota la vida. Tothom va acollir la proposta favorablement, vaig picar-la a l’ordinador, signar-la com a portaveu del grup i entrar-la a registre.

Vam tenir la sort que, per part de CiU, va fer-se càrrec de la iniciativa parlamentària el diputat Max Cahner. Érem amics, havíem coincidit en aventures culturals en el passat i havíem de tornar a fer-ho en el futur, i, a més, en Max era un home de Països Catalans i independentista. Va ser la seva tenacitat i la seva complicitat amb la proposta allò que va facilitar l’èxit de la iniciativa. Amb les seves esmenes aplanà el camí perquè el seu grup acabés donant-hi el vot favorable, sense el qual la proposició no s’hauria aprovat mai perquè no hauria tingut majoria. Quan aquesta arribà al debat i votació, ERC s’havia convertit en agrupació parlamentària i els tres diputats escindits havien passat al grup mixt. La comissió d’organització i administració de la Generalitat i govern local era presidida per Jaume Camps, amb Josep Sendra com a secretari, tots dos diputats de CiU. El 12 de desembre de 1989, a més del grup proposant, hi votaren a favor CiU, IC i CDS, mentre que només el PSC hi votà en contra, ja que el diputat del PP abandonà la sala on era reunida la comissió, absolutament espaordit. Sembla que, aquell mateix vespre, des de Madrid, algú telefonà als seus correligionaris del CDS demanant-los. “¿Pero qué coño habeis votado?”.

L’acord del Parlament obtingué un impacte enorme, atès que es produí de forma inesperada. Recordo les reaccions de la caverna política i mediàtica espanyola, de dretes i d’esquerres, en particular Felipe González i Alfonso Guerra -aquests figura que d’esquerres. Sense Facebook, ni Twitter, ni res de similar, vaig elaborar una columna amb deu opinions contràries a Catalunya i a l’autodeterminació i, desordenadament, a l’altra columna vaig escriure-hi el nom de deu espanyols, F. González, J.A. Girón de Velasco, Utrera Molina, A. Guerra, etc, barrejant-hi a consciència franquistes d’ideologia i antifranquistes durant la dictadura, amb l’objectiu d’escatir, en una mena de joc, a qui calia atribuir cada afirmació. Francament, era molt difícil d’encertar-la perquè no hi havia matisos, lamentablement, entre els representants del franquisme i els que l’havien combatut. S’havien instal·lat tots en una irracionalitat visceral, pròpia d’algú que ha embogit. La resolució del parlament català va tenir, però, una altra conseqüència positiva i rellevant. Per primer cop des dels anys 30, Catalunya passava al davant del País Basc i, mesos després, el Parlament de Vitòria aprovava un acord similar. En un clima basc marcat per la violència d’orientació independentista, amb la reacció repressiva corresponent, des de Catalunya enviàvem el missatge que hi havia una altra manera de fer les coses, pacífica i amb les institucions democràtiques com a instrument, amb la companyia del debat polític per a enriquir la proposta. Tres dècades després, l’encert de la via catalana s’ha confirmat, amb escreix, amb la situació actual, quan estem a les portes d’un referèndum d’autodeterminació. M’ha semblat que podia tenir el seu interès recordar-ho ara, també com a demostració que no partim del no-res i que existeix una tradició autodeterminista catalana, incloent-hi l’àmbit parlamentari, una tradició que, amb J.N.Roca i Farreras, es remunta ja al segle XIX. I com a homenatge, també, a Max Cahner, el primer que, sense dir-ho, va construir estructures d’estat, en l’àmbit de la cultura. Aquella resolució diu així:

“El Parlament de Catalunya:
1.  Declara, solemnement, que Catalunya forma part d’una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l’estat, fet que el poble català ha sostingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques, de les institucions culturals i civils del país, com des de la consciència de la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes.
2.  Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret d’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.
3. Afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú, i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podrà incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric.
Palau del Parlament, 12 de desembre del 1989”.

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
José Manuel Maza, en una imatge d'arxiu | Europa Press
01/01/1970
Una infecció ha provocat la mort del fiscal general de l'Estat als 66 anys d'edat quan estava a Buenos Aires en un congrés de ministeris públics
01/01/1970
Félix Sanz Roldán donarà explicacions a porta tancada a la comissió de despeses reservades
Moment en què els veterans han tret la bandera estelada | Otto Ozols
01/01/1970
L'ha dut un grup de veterans en l'esdeveniment encapçalat pel president i el primer ministre del país
Pep Palau | Adrià Costa
Esteve Plantada
01/01/1970
Del 19 al 21 de novembre, Girona torna a convertir-se en un gran referent de la cuina amb la celebració del Fòrum Gastronòmic | "El restaurant del futur serà sostenible o no serà", afirma el director del certamen
Una sessió del cicle de cinema per a infants El Meu Primer Festival | El Meu Primer Festival
Esteve Plantada
01/01/1970
NacióDigital recomana la Fira del Pa i de la Xocolata, el Meu Primer Festival de Cinema, el Temporada Alta, el Dau 2017, i el festival Som Cultura a Girona
Una recreació artística del planeta Ross 128 b amb l'estrella nana roja al fons | ESO/M. Kornmesser
Cristina Junyent | 3 comentaris
01/01/1970
El recent descobriment d'un astre de la mesura de la Terra i amb condicions favorables per suportar vida obre la porta a una nova investigació
Jofre Font i Júlia Bertran, a | TV3
Toni Vall | 5 comentaris
01/01/1970
«No pot ser que un programa de cultura sigui cancel·lat una, dues, tres i les vegades que calgui per posar al seu lloc una tertúlia política. Què hi ha més important que la cultura? Res. Ni presons, ni manifestacions, ni Bèlgica, ni res»