tribuna oberta

El silenci a les sales de concert

«Tot i que el silenci és residual en la nostra societat, sorollosa i plena de distraccions, hi ha llocs on la seva presència és indispensable»

| 04/09/2017 a les 11:30h
El silenci és un bé molt preuat per algunes persones. Per unes altres és un luxe. I per a la vida de la majoria de la gent és un estat auditiu de difícil accés. El nostre ecosistema actual no ens ho facilita gens ni mica. De manera periòdica, neuròlegs, analistes socioculturals, músics i metges que han estudiat a fons les funcions de les regions cerebrals ens recorden que l'excés de soroll amb què convivim ens aconduirà irremeiablement a patir malalties auditives i neurodegeneratives.

De passada, ens hem adonat que, més enllà dels beneficis artístics, el silenci ens aporta, en el sentit més directe, nous aprenentatges que ens permeten resoldre situacions poc habituals. Hi ha nombrosos estudis que avalen que l'escolta de la música en silenci ajuda a retardar els efectes nocius d'un munt de patologies com ara la creixent aparició de malalties com la de Parkinson, Alzheimer i Huntington. Això només per començar.

Sense l'aleteig suau del silenci, aquesta au que busca llocs incansablement en qualsevol espai de l'ésser humà, interior o exterior, no podem descobrir algunes de les grans meravelles que la humanitat ha creat amb el seu esforç, el seu món emocional i la seva intel·ligència. Parlo de la música.

La música ens diu coses que no les podem percebre si no estem en silenci. Sense la seva audició i comprensió, la música queda relegada als llimbs. No solament això. El món interior de cadascú necessita silenci perquè s'hi projectin els rudiments de la nostra memòria: la capacitat per a la reconstrucció del passat i les habilitats creatives que ens duen cap a la construcció de projectes futurs.

Al voltant del silenci hi ha molts tabús. Un dels més notoris és el de la solitud. Molts artistes han estat titllats de solitaris (i extravagants) perquè per poder crear han necessitat espais de retir, per raons diverses i no sempre confessables, on el silenci fa i desfà al seu aire. Viure reclòs, pels motius que siguin, està mal vist per una bona part de la nostra societat. Se sol mirar amb desconfiança totes aquelles persones que, per la seva activitat, sigui creativa o científica (no s'exclouen), necessiten calma, temps per experimentar i silenci.

Cal remarcar que per viatjar cap als terrenys més íntims de la vida ens cal la companyia de la solitud. No és fàcil d'entendre que el silenci pot crear les bases, també, de les relacions entre el conscient i el subconscient a fi de proveir-nos d'uns estats que deixin fluir el nostre món interior, cosa que augmentarà, segons diuen els científics, la producció de més oxitocina, tan necessària per a una bona salut.

Però vet-ho aquí, ja hem començat a conviure amb el soroll sense que ni ens adonem. I ara, a les sales de concerts, tenim l'oportunitat d'escoltar totes les gammes de sons de mòbil, de xiuxiuejos irreverents i estossecs irrefrenables.
Són, ni més ni menys, els baixos continus d'aquesta música estranya que escolta constantment la nostra societat.

Per més que ens queixem els que volem escoltar només la música que ens ofereixen els intèrprets, sembla que l'educació (acústica) i el respecte als músics i a la concurrència no estan en les prioritats dels que van a passar l'estona (entretenir-se) a un auditori.
No fa gaire, a una sala de concert de Barcelona, la pianista Yuja Wang va interrompre el seu concert per demanar al públic que, si us plau, no fes soroll...

I per si fos poc, val la pena afegir que, quan des dels auditoris s'anuncia abans de cada concert que no es poden fer fotos ni enregistraments, alguns sentim que, atesos els resultats, l'avís sembla una ironia o una broma...

Potser ja comença a ser hora que el públic sorollós (irrespectuós) comenci a sentir empatia per totes les persones que pugen a un escenari a donar el millor d'ells mateixos. Una feina plena de sacrificis i d'esforços que cal respectar en tot moment i a totes hores. Perquè com diu una dita romanesa, ningú té dret a entrar amb les botes dins l'ànima de l'altre.
 

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Carme Miró
Carme Miró. Compositora, pianista i directora. Actualment, és directora de la revista de pensament musical, Sonograma Magazine. @sonogramaMGZN
José Manuel Maza, en una imatge d'arxiu | Europa Press
01/01/1970
Una infecció ha provocat la mort del fiscal general de l'Estat als 66 anys d'edat quan estava a Buenos Aires en un congrés de ministeris públics
01/01/1970
Félix Sanz Roldán donarà explicacions a porta tancada a la comissió de despeses reservades
Moment en què els veterans han tret la bandera estelada | Otto Ozols
01/01/1970
L'ha dut un grup de veterans en l'esdeveniment encapçalat pel president i el primer ministre del país
Pep Palau | Adrià Costa
Esteve Plantada
01/01/1970
Del 19 al 21 de novembre, Girona torna a convertir-se en un gran referent de la cuina amb la celebració del Fòrum Gastronòmic | "El restaurant del futur serà sostenible o no serà", afirma el director del certamen
Una sessió del cicle de cinema per a infants El Meu Primer Festival | El Meu Primer Festival
Esteve Plantada
01/01/1970
NacióDigital recomana la Fira del Pa i de la Xocolata, el Meu Primer Festival de Cinema, el Temporada Alta, el Dau 2017, i el festival Som Cultura a Girona
Una recreació artística del planeta Ross 128 b amb l'estrella nana roja al fons | ESO/M. Kornmesser
Cristina Junyent | 3 comentaris
01/01/1970
El recent descobriment d'un astre de la mesura de la Terra i amb condicions favorables per suportar vida obre la porta a una nova investigació
Jofre Font i Júlia Bertran, a | TV3
Toni Vall | 5 comentaris
01/01/1970
«No pot ser que un programa de cultura sigui cancel·lat una, dues, tres i les vegades que calgui per posar al seu lloc una tertúlia política. Què hi ha més important que la cultura? Res. Ni presons, ni manifestacions, ni Bèlgica, ni res»