Opinió

Una serena desconfiança

«En l’era de la postveritat, convé més que mai recuperar Eco i la seva serena desconfiança que serà una de les eines bàsiques pel nostre creixement»

per Martí Gironell, 4 de setembre de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de setembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies, a propòsit dels papers de la CIA que ha esgrimit El Periódico, he pensat molt en alguns personatges que havia creat Umberto Eco i que ens venien a alertar precisament d’actituds com la d’aquest rotatiu. Crític amb els mitjans de comunicació, sobretot dels diaris, Eco ens convidava constantment tant des de les novel.les com des de les columnes d’opinió, a adoptar una serena desconfiança en el món que ens envolta. Considerava que era el seu deure polític convidar-nos a sospitar permanent davant dels discursos quotidians. Per exercir-la, aquesta sospita, deia Eco, no es requereixen competències científiques. Només cal voluntat.

Així com també animava a dubtar dels que es vanten d’explicar-nos la realitat o el que ens volen fer creure que és real. Diu Guillem de Baskerville en un moment d’El nom de la rosa: “La insinuació eficaç, allò que es vol fer entendre a algú, de mica, en mica, de manera indirecta, és aquella que es refereix a fets que manquen de valor de per si, i que no es poden desmentir perquè després es converteixen en veritables.” El filòsof escolàstic Guillem d’Ockham, un dels pares del pensament modern és en l’essència de Guillem de Baskerville, el monjo detectiu a l’estil Sherlock Holmes que protagonitza El nom de la rosa i centra la seva idea: "L’ explicació més senzilla sol ser la veritable". Una fórmula només comparable en eficàcia i universalitat al principi més cèlebre de Sherlock Holmes: "Quan tot allò que és impossible s’ha descartat i eliminat, el que quedi, per molt improbable que sembli és la veritat".


Amb El nom de la rosa, Eco va proporcionar una nova forma de llegir les aventures de Watson i Holmes, dotant-la d’una visió més acadèmica que detectivesca, però igualment divertida ens va fer un altre regal: la possibilitat de buscar nous angles en els racons dels textos. Demanava el mateix als periodistes. Eco va treballar per mostrar que en la literatura com en la vida, res no és el que sembla ni ningú és qui realment diu ser. Tot és segons convingui i qui triomfa ara i sempre és el murri pocavergonya que desconfia de tots i es manté alerta. Gairebé tots els personatges de les seves novel.les tenen aquesta característica.

Fins i tot un dels personatges del trio protagonista d’El pèndol de Foucault, Casaubon està inspirat, segons explicava ell mateix, en l’erudit del segle XVII Isaac Casaubon, que va demostrar el 1614 que el Corpus Hermeticum, un conjunt de tractats esotèrics suposadament apareguts en l'època de Moisés, eren més aviat una impostura escrita en el segle II a.C. N’hi ha però tres de personatges de novel·les seves que representen molt bé aquesta actitud que sempre havia denunciat Eco. L’un és Baudolino el protagonista que dona nom a la novel·la que va publicar l’any 2000. Inventa constantment i, com per art de màgia, tot allò que imagina s’acaba convertint en realitat, acaba passant. De manera que les seves fantasies i mentides arribaran a ser els fets que facin canviar els esdeveniments. Inventa la gran història, aquella que la Història ens ha escatimat.


Si fa no fa el mateix que distingeix El cementiri de Praga el capità Simone Simonini, que crea documents falsos, com ara el document, la carta, que es va fer servir per condemnar Alfred Dreyfuss d’espionatge durant la Tercera república francesa entre 1894 i 1906; o és qui redacta El protocol dels savis de Sion, segons el qual cada cert temps els rabins més influents es reuneixen per dissenyar un pla per fer-se amb el planeta. Un document fals que anys més tard, el 1903, seria la base que la policia del tsar de Rússia faria servir per redactar el text que justificaria l’existència de pogroms i canalitzar l’odi contra els jueus que ja se’ls veia com una amenaça. Amb la creació de documents falsos dona fe de complots inexistents, fomenta intrigues o difama per encàrrec.

Com ara! I el tercer és Colonna. El protagonista de Número Zero. Un periodista veterà que rep un encàrrec, una proposta: ser el cap de redacció d’un diari que amb el nom de capçalera ja ho diu tot. Demà pretén avançar-se als esdeveniments a base de suposicions i, per tant, de difondre sense manies falses informacions per fer xantatge a les altes esferes del poder i dirigir l’opinió del poble. En l’era de la postveritat, convé més que mai recuperar Eco i la seva serena desconfiança que serà una de les eines bàsiques pel nostre creixement.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Martí Gironell
Martí Gironell i Gamero (Besalú, 1971) Periodista i escriptor. Ha treballat a TV3, Catalunya Ràdio, RAC 105 i Ràdio Olot. Ha escrit novel·les com El pont dels jueus, L’arqueòleg, L’últim abat o Strappo. A Twitter @martigironell i a Instagram @martigironellg.
30/01/2018

Aïllat

24/12/2017

Nadal 1914

20/11/2017

Vida normal

31/10/2017

La Grossa

04/09/2017

Una serena desconfiança

06/08/2017

El valor de l'art

10/07/2017

​La diplomàcia de les paraules

12/06/2017

Eleccions al Barça?

06/06/2017

Urnes

15/05/2017

L'impossible

Participació