Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Se’n va un Estat, n’arriba un altre

«Catalunya ha demostrat que hi ha un Govern que coordina, una policia professional, efectiva i competent, i una societat que respon madura, solidària i amb un alt sentit cívic»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 20 d'agost de 2017 a les 15:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 d'agost de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Catalunya ha estat víctima, a Barcelona i Cambrils, d’una atrocitat feixista. El totalitarisme fanàtic i violent d’estat islàmic és d’ideologia feixista, perquè no admet altre criteri, ni altre visió del món, que no siguin els seus i té com a objectiu l’extermini físic de tots aquells que pensen diferent. No és una guerra fanàtica de musulmans contra cristians, ja que el 80% de les seves víctimes al món són musulmanes, si bé no són de la mateixa branca de l’islam a què pertany l’organització criminal. Estat Islàmic (EI) utilitza la religió com a pretext per a un projecte totalitari, com Franco va fer el mateix amb el catolicisme. Per tant, és un error criminalitzar la totalitat dels musulmans per una ideologia de la qual ells són les primeres víctimes (allà víctimes físiques, aquí víctimes socials pel recel, la sospita i el racisme), com ho és també fer el mateix amb tots els catòlics a propòsit del franquisme. El feixisme n’és, arreu del món, al marge de la indumentària amb què s’abilli. Durant quatre dècades hem patit un feixisme i ara n’hem sofert el dolor i la ràbia ocasionat per un altre totalitarisme, amb la pèrdua de vides humanes innocents. Però, com va escriure el 1939 Rovira i Virgili, en el seu “Jurament de l’exiliat”: “ De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.” N’estic convençut. Serem capaços de sortir reforçats de la gran tragèdia que ha esquinçat, en uns instants, les nostres vides.

El dijous 17 d’agost, Catalunya va veure i comprovar -com també, a poc a poc, ho ha anat veient i comprovant tot el món- que, a l’hora de la veritat, davant l’emergència de fer front a una adversitat criminal, hi havia un govern, una policia i una ciutadania que eren on havien de ser i estaven a l’alçada de les circumstàncies. I aquest era el govern, la policia i la ciutadania de Catalunya. No eren els d’Espanya. Durant vuit hores, les que va tardar Rajoy a venir a Catalunya, l’estat espanyol va estar del tot absent i el seu espai, tot l’espai que correspon a un estat, va ser ocupat per la Generalitat, per primer cop en 37 anys d’autonomia. L’Espanya absent va ser substituïda per la Catalunya present i real.


Aquí i a fora tothom va poder veure una policia moderna, amb uniformitat, vehicles i armament característics (la policia de la Generalitat) ben coordinada amb un altre cos (la guàrdia urbana de Barcelona), és a dir, la Policia de Catalunya. La policia nacional treballant conjuntament amb la policia local. I el mateix va passar després a Cambrils. Per a qualsevol ciutadà de fora que es mirés què succeïa tot era normal: el titular d’Interior oferia una conferència de premsa dues hores després de la tragèdia, acompanyat d’un policia uniformat, amb una bandera de fons i utilitzant en tot moment una llengua concreta. Més tard, qui compareixia davant l’opinió pública era el president. La singularitat venia del fet que el titular d’Interior, el policia uniformat, el president, la bandera i la llengua eren els de Catalunya i no els de cap altre lloc. Hores després, el titular d’Afers Exteriors català (cartera que oficialment no existeix per al govern espanyol) rebia a l’aeroport els ministres del mateix ram d’Alemanya i França, la batllessa de París es personava a la Delegació de Catalunya a la capital francesa, a signar en el llibre de condolences, i la policia de Nova York expressava el seu suport als mossos d’esquadra. Finalment, desenes de milers de persones cridaven, en la mateixa llengua que l’emprada per l’autoritat policial davant la premsa, que no tenien por.

Es tractava de la mateixa gent que s’havia anat comportant com una societat madura, com un poble cívic i solidari: botiguers deixant entrar gent als comerços per a refugiar-s’hi, metges i infermeres que s’incorporaven a treballar tot i no estar de servei, taxistes que traslladaven gent gratuïtament, empleats  de seguretat que suspenien la vaga a l’aeroport, donants de sang espontanis, oferiments d’intèrprets a la policia i als hospitals per ajudar víctimes i turistes, persones anònimes duent aigua, menjar i paper higiènic als automobilistes retinguts als seus cotxes a les rondes. En definitiva, un poble viu i en marxa.

Catalunya ha demostrat, doncs, que hi ha un  govern que coordina, una policia professional, efectiva i competent (en 24 hores identificació de la cèl·lula terrorista de 12 membres: 5 abatuts pels mossos, 4 detinguts, 2 morts en esclatar-los el material  que manipulaven a Alcanar i només un de fugit, però identificat i amb ordre de cerca i captura internacional) i que hi ha una societat que respon, madura, solidària i amb un alt sentit cívic. Un missatge ben clar ha estat enviat al món: Catalunya se sap governar, funciona i té una capacitat de reacció davant l’adversitat, tot i les limitacions operatives, legals i pressupostàries a què la sotmeten d’altres, és a dir, una Catalunya independent és viable, útil i millor. Per això la volem.

Fa tan sols un mes que els mossos tenen accés a les dades del Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado, malgrat fer dos anys que estem en alerta 4, un centre el responsable del qual assegurava no fa gaire que no era probable un atemptat en territori espanyol i que el final d’EI era cosa de dies o de mesos, a tot estirar. A hores d’ara, la policia de la Generalitat no té accés a la informació policial europea ja que el govern espanyol s’hi oposa, tot i ser-hi l’Erzantza, el mateix govern que obstaculitza que Catalunya pugui disposar de 500 efectius més dels mossos d’esquadra, encara per sota dels 1.500 que es va acordar el 2006. Tot això després d’haver-se negat durant vuit anys a convocar la Junta de Seguretat, malgrat que a Catalunya és on s’han detingut un terç dels gihadistes de tot l’estat. I el mateix ministre de l’Interior assegura que la cèl·lula terrorista ha estat desarticulada, mentre els mossos han de sortir a replicar-li que la investigació continua oberta i no conclosa. Madrid, irresponsablement, ha jugat i juga amb la nostra seguretat, perquè li pesa més el seu nacionalisme anticatalà que un mínim sentit d’estat i del valor de la seguretat. Sembla, també, que els cossos policials espanyols han estat molt més a l’alçada que no pas les autoritats polítiques que els dirigeixen.


Quan el president del govern espanyol compareix davant la premsa, fa ja vuit hores que s’ha comès la salvatjada a les Rambles. Abans s’ha reunit amb el Delegat del seu govern a Catalunya, talment el president d’un país estranger que es troba amb el seu ambaixador i, doncs, sense la presència de la policia i les autoritats que estan plenament operatives fent front al conflicte. Una escenificació pèssima del poder de l’estat espanyol, doncs, percebut com a marginal en aquells moments, ja que no n’eren ni actors ni protagonistes principals. A les hores següents, tanmateix, ha tingut lloc una veritable campanya de recuperació d’espai públic per part d’Espanya amb la visualització del seu cap d’estat, visitant hospitals i fent ofrenes a les Rambles, mentre TVE evitava treure la imatge del president Puigdemont al costat dels reis, a la plaça de Catalunya. El drama de Barcelona i Cambrils, d’altra banda, ha permès també de veure no sols el comportament tan diferent de dues societats, sinó també dels seus sistemes de comunicació. Mentre la premsa internacional ha tingut una actitud acuradíssima en el tractament d’imatges relatives a les víctimes, la premsa espanyola d’Espanya i de Catalunya ha tingut un capteniment professional miserable, preocupat només per la carnassa del morbo i l’audiència. Alguns diaris, en editorials, articles d’opinió i informacions, han barrejat barroerament els atemptats feixistes d’EI amb el procés independentista, com han fet també ràdios i cadenes de televisió, sense cap escrúpol. Mentre, les xarxes socials, sobretot a twitter i facebook, s’han omplert de missatges xenòfobs, anticatalans, racistes i islamòfobs, carregats d’odi i d’incultura, que, com sempre, quedaran impunes, perquè cap autoritat estatal no hi ha actuat d’ofici. Són missatges, en el fons, d’impotència davant el que ja s’albira com una derrota política propera.

La policia de la Generalitat ha d’estar connectada als diferents sistemes d’informació i organismes de coordinació policial internacional i no hi ha excusa que valgui per a impedir-ho. Alhora, ha arribat el moment de crear una unitat de reflexió i recerca a propòsit del fenomen terrorista, amb experts en la matèria: policies,  acadèmics, sociòlegs, psicòlegs, periodistes, diplomàtics, advocats, etc. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya podria ser el lloc adequat per a acollir-la i anar formant el personal imprescindible per a especialitzar-se en aquesta matèria. Cal analitzar els diferents perfils de les persones radicalitzades, ser molt més rigorós en l’admissió dels imams que arriben del Marroc, combatre la marginalitat social i tenir una ciutadania mínimament informada sobre la diversitat religiosa existent al país. Hi ha molta a feina a fer i, fins ara, ha quedat ben clar que l’actuació de les institucions i el poble de Catalunya ha estat plenament a l’alçada. Hem fet d’estat, sense tenir-ne, però pagant-ne, mentre l’estat que paguem havia desaparegut. Podem i necessitem continuar-ho fent, més i millor, en el futur. I pagant, només, a qui de debò ha demostrat que és un govern i una policia competents i efectius: la Generalitat, els mossos, els municipis. Sortirem reforçats d’aquesta tragèdia, mentre, als ulls de tothom, un estat comença clarament a anar-se’n i un altre n’arriba. Que sigui per molts anys i sense víctimes!
 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
12/12/2018

En clau de procés

05/12/2018

Aquell 6 de desembre

28/11/2018

Gibraltar, com sempre

21/11/2018

Unitat de destí ferroviari en l’universal

14/11/2018

Una mica d’ordre, sisplau

07/11/2018

El gran buit

31/10/2018

Brasil, la samba ultra

24/10/2018

L’altre Saladrigas

17/10/2018

La revolució pendent

10/10/2018

Recordant Llompart

Participació