opinió

Se’n va un Estat, n’arriba un altre

«Catalunya ha demostrat que hi ha un Govern que coordina, una policia professional, efectiva i competent, i una societat que respon madura, solidària i amb un alt sentit cívic»

| 20/08/2017 a les 15:00h
Catalunya ha estat víctima, a Barcelona i Cambrils, d’una atrocitat feixista. El totalitarisme fanàtic i violent d’estat islàmic és d’ideologia feixista, perquè no admet altre criteri, ni altre visió del món, que no siguin els seus i té com a objectiu l’extermini físic de tots aquells que pensen diferent. No és una guerra fanàtica de musulmans contra cristians, ja que el 80% de les seves víctimes al món són musulmanes, si bé no són de la mateixa branca de l’islam a què pertany l’organització criminal. Estat Islàmic (EI) utilitza la religió com a pretext per a un projecte totalitari, com Franco va fer el mateix amb el catolicisme. Per tant, és un error criminalitzar la totalitat dels musulmans per una ideologia de la qual ells són les primeres víctimes (allà víctimes físiques, aquí víctimes socials pel recel, la sospita i el racisme), com ho és també fer el mateix amb tots els catòlics a propòsit del franquisme. El feixisme n’és, arreu del món, al marge de la indumentària amb què s’abilli. Durant quatre dècades hem patit un feixisme i ara n’hem sofert el dolor i la ràbia ocasionat per un altre totalitarisme, amb la pèrdua de vides humanes innocents. Però, com va escriure el 1939 Rovira i Virgili, en el seu “Jurament de l’exiliat”: “ De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.” N’estic convençut. Serem capaços de sortir reforçats de la gran tragèdia que ha esquinçat, en uns instants, les nostres vides.

El dijous 17 d’agost, Catalunya va veure i comprovar -com també, a poc a poc, ho ha anat veient i comprovant tot el món- que, a l’hora de la veritat, davant l’emergència de fer front a una adversitat criminal, hi havia un govern, una policia i una ciutadania que eren on havien de ser i estaven a l’alçada de les circumstàncies. I aquest era el govern, la policia i la ciutadania de Catalunya. No eren els d’Espanya. Durant vuit hores, les que va tardar Rajoy a venir a Catalunya, l’estat espanyol va estar del tot absent i el seu espai, tot l’espai que correspon a un estat, va ser ocupat per la Generalitat, per primer cop en 37 anys d’autonomia. L’Espanya absent va ser substituïda per la Catalunya present i real.

Aquí i a fora tothom va poder veure una policia moderna, amb uniformitat, vehicles i armament característics (la policia de la Generalitat) ben coordinada amb un altre cos (la guàrdia urbana de Barcelona), és a dir, la Policia de Catalunya. La policia nacional treballant conjuntament amb la policia local. I el mateix va passar després a Cambrils. Per a qualsevol ciutadà de fora que es mirés què succeïa tot era normal: el titular d’Interior oferia una conferència de premsa dues hores després de la tragèdia, acompanyat d’un policia uniformat, amb una bandera de fons i utilitzant en tot moment una llengua concreta. Més tard, qui compareixia davant l’opinió pública era el president. La singularitat venia del fet que el titular d’Interior, el policia uniformat, el president, la bandera i la llengua eren els de Catalunya i no els de cap altre lloc. Hores després, el titular d’Afers Exteriors català (cartera que oficialment no existeix per al govern espanyol) rebia a l’aeroport els ministres del mateix ram d’Alemanya i França, la batllessa de París es personava a la Delegació de Catalunya a la capital francesa, a signar en el llibre de condolences, i la policia de Nova York expressava el seu suport als mossos d’esquadra. Finalment, desenes de milers de persones cridaven, en la mateixa llengua que l’emprada per l’autoritat policial davant la premsa, que no tenien por.

Es tractava de la mateixa gent que s’havia anat comportant com una societat madura, com un poble cívic i solidari: botiguers deixant entrar gent als comerços per a refugiar-s’hi, metges i infermeres que s’incorporaven a treballar tot i no estar de servei, taxistes que traslladaven gent gratuïtament, empleats  de seguretat que suspenien la vaga a l’aeroport, donants de sang espontanis, oferiments d’intèrprets a la policia i als hospitals per ajudar víctimes i turistes, persones anònimes duent aigua, menjar i paper higiènic als automobilistes retinguts als seus cotxes a les rondes. En definitiva, un poble viu i en marxa.

Catalunya ha demostrat, doncs, que hi ha un  govern que coordina, una policia professional, efectiva i competent (en 24 hores identificació de la cèl·lula terrorista de 12 membres: 5 abatuts pels mossos, 4 detinguts, 2 morts en esclatar-los el material  que manipulaven a Alcanar i només un de fugit, però identificat i amb ordre de cerca i captura internacional) i que hi ha una societat que respon, madura, solidària i amb un alt sentit cívic. Un missatge ben clar ha estat enviat al món: Catalunya se sap governar, funciona i té una capacitat de reacció davant l’adversitat, tot i les limitacions operatives, legals i pressupostàries a què la sotmeten d’altres, és a dir, una Catalunya independent és viable, útil i millor. Per això la volem.

Fa tan sols un mes que els mossos tenen accés a les dades del Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado, malgrat fer dos anys que estem en alerta 4, un centre el responsable del qual assegurava no fa gaire que no era probable un atemptat en territori espanyol i que el final d’EI era cosa de dies o de mesos, a tot estirar. A hores d’ara, la policia de la Generalitat no té accés a la informació policial europea ja que el govern espanyol s’hi oposa, tot i ser-hi l’Erzantza, el mateix govern que obstaculitza que Catalunya pugui disposar de 500 efectius més dels mossos d’esquadra, encara per sota dels 1.500 que es va acordar el 2006. Tot això després d’haver-se negat durant vuit anys a convocar la Junta de Seguretat, malgrat que a Catalunya és on s’han detingut un terç dels gihadistes de tot l’estat. I el mateix ministre de l’Interior assegura que la cèl·lula terrorista ha estat desarticulada, mentre els mossos han de sortir a replicar-li que la investigació continua oberta i no conclosa. Madrid, irresponsablement, ha jugat i juga amb la nostra seguretat, perquè li pesa més el seu nacionalisme anticatalà que un mínim sentit d’estat i del valor de la seguretat. Sembla, també, que els cossos policials espanyols han estat molt més a l’alçada que no pas les autoritats polítiques que els dirigeixen.

Quan el president del govern espanyol compareix davant la premsa, fa ja vuit hores que s’ha comès la salvatjada a les Rambles. Abans s’ha reunit amb el Delegat del seu govern a Catalunya, talment el president d’un país estranger que es troba amb el seu ambaixador i, doncs, sense la presència de la policia i les autoritats que estan plenament operatives fent front al conflicte. Una escenificació pèssima del poder de l’estat espanyol, doncs, percebut com a marginal en aquells moments, ja que no n’eren ni actors ni protagonistes principals. A les hores següents, tanmateix, ha tingut lloc una veritable campanya de recuperació d’espai públic per part d’Espanya amb la visualització del seu cap d’estat, visitant hospitals i fent ofrenes a les Rambles, mentre TVE evitava treure la imatge del president Puigdemont al costat dels reis, a la plaça de Catalunya. El drama de Barcelona i Cambrils, d’altra banda, ha permès també de veure no sols el comportament tan diferent de dues societats, sinó també dels seus sistemes de comunicació. Mentre la premsa internacional ha tingut una actitud acuradíssima en el tractament d’imatges relatives a les víctimes, la premsa espanyola d’Espanya i de Catalunya ha tingut un capteniment professional miserable, preocupat només per la carnassa del morbo i l’audiència. Alguns diaris, en editorials, articles d’opinió i informacions, han barrejat barroerament els atemptats feixistes d’EI amb el procés independentista, com han fet també ràdios i cadenes de televisió, sense cap escrúpol. Mentre, les xarxes socials, sobretot a twitter i facebook, s’han omplert de missatges xenòfobs, anticatalans, racistes i islamòfobs, carregats d’odi i d’incultura, que, com sempre, quedaran impunes, perquè cap autoritat estatal no hi ha actuat d’ofici. Són missatges, en el fons, d’impotència davant el que ja s’albira com una derrota política propera.

La policia de la Generalitat ha d’estar connectada als diferents sistemes d’informació i organismes de coordinació policial internacional i no hi ha excusa que valgui per a impedir-ho. Alhora, ha arribat el moment de crear una unitat de reflexió i recerca a propòsit del fenomen terrorista, amb experts en la matèria: policies,  acadèmics, sociòlegs, psicòlegs, periodistes, diplomàtics, advocats, etc. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya podria ser el lloc adequat per a acollir-la i anar formant el personal imprescindible per a especialitzar-se en aquesta matèria. Cal analitzar els diferents perfils de les persones radicalitzades, ser molt més rigorós en l’admissió dels imams que arriben del Marroc, combatre la marginalitat social i tenir una ciutadania mínimament informada sobre la diversitat religiosa existent al país. Hi ha molta a feina a fer i, fins ara, ha quedat ben clar que l’actuació de les institucions i el poble de Catalunya ha estat plenament a l’alçada. Hem fet d’estat, sense tenir-ne, però pagant-ne, mentre l’estat que paguem havia desaparegut. Podem i necessitem continuar-ho fent, més i millor, en el futur. I pagant, només, a qui de debò ha demostrat que és un govern i una policia competents i efectius: la Generalitat, els mossos, els municipis. Sortirem reforçats d’aquesta tragèdia, mentre, als ulls de tothom, un estat comença clarament a anar-se’n i un altre n’arriba. Que sigui per molts anys i sense víctimes!
 

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Com si tot fos tant facil.
Jan Original, 20/08/2017 a les 15:55
+15
-31
Sr. Carod, es probable que vosté tingui mes informació (que segurament no ens donarà) peró la majoria de ciutadans -respecta a aquest atemptat- estem segurs d”una una cosa: «no sabem de la missa la meitat».

La societat, en general està bastant infantilitzada i aborregada, però una gran majoria no combrega amb rodes de moli.
Massa prompte
Toni C., 20/08/2017 a les 20:51
+14
-43
Opine que en Josep Lluís Carod-Rovira ha començat prompte a comentar algunes qüestions i ja està polititzant aquest succés.
Crec que hauria havut d'esperar uns dies més i que havera acabat el dol oficial.
En algunes qüestions de l'article coincideisc, en altres tantes no. No crec en plena rigorositat de l'article i estimo inclús puntualment oportunista.

Un salut
AVUI A LA SAGRADA FAMILIA
Anònim, 20/08/2017 a les 21:14
+39
-10
No hem vist unestat que s'en anava.
Hem vist altre com una nacio trepitjada per un estat i una esglesia que vol "UNITAT". Les seves
Bufffff
Anònim, 20/08/2017 a les 21:30
+20
-31
Es que tots els polítics de un costat i altre han de intentar treeure profit del atemptat i fer el seu discurset??

Quin fastic em fa tot aixo, d'una banda i de l'altre
Massa prompte (2)
Toni C., 20/08/2017 a les 22:53
+9
-28
Se m'oblidà escriure que no comparteisc la comparació que ha escrit entre el règim de Franco i l'EI.
Per descomptat que condene el règim de Franco impososat després d'una fatal guerra provocada per un horrible cop d'estat.
Catalunya lliure.
1410, 20/08/2017 a les 23:41
+38
-12
Grandiosa analisi. Moltes mercès.
L'ESTAT ABSENT ALS PRIMERS MOMENTS
Anònim, 21/08/2017 a les 02:37
+46
-8
Ha fet però acte de presencia en la missa catlica a la Sagrada Familia, on la llengua catalanan ha estat absent i els components del gobvern de la Generalitat i de l'ajuntament han estat relegats a un segon terme passant davant monarquia i govern central.
CALIA DIR-HO TOT!!
Ha passat a Barcelona oi?
Anònim, 21/08/2017 a les 08:30
+17
-41
Per tant, tota la parafernàlia indepe no te res a fer, això no és la Catalunya profunda, aneu amb les vostres proclames a un altre lloc.
Catalunya nomès una
Anònim, 21/08/2017 a les 11:07
+30
-14
No hi ha Catalunya profunda,imbècil.Tot és Catalunya! Una nació pròspera,i gràcies Carod; ets molt gran!
@11:07
Anònim, 21/08/2017 a les 12:50
+12
-20
l'área metropolitana de bcn i la resta de Catalunya s'assemblen com un ou a una castanya, pamplines!

I sí, la de fora és profunda.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
A Catalunya cada any s'utilitzen 892 milions de tovalloletes | Adrià Costa
Guillem Genovès | 12 comentaris
01/01/1970
Les depuradores pateixen avaries per culpa de les tovalloletes llençades al vàter, que embussen les instal·lacions | Aigües de Barcelona impulsa una campanya per conscienciar d'aquest mal hàbit
Jordi Ballart, exalcalde de Terrassa | Adrià Costa
Sara González | 2 comentaris
01/01/1970
L'exalcalde de Terrassa denuncia les "connivències" entre el partit i la "multinacional del sector de l'aigua" | Després de renunciar a l'alcaldia i d'haver estripat el carnet socialista ha rebut, assegura, dues ofertes que ha refusat per anar a les llistes del 21-D | Considera que Pedro Sánchez ha estat "un gran engany"
01/01/1970
Catalunya registra el millor tercer trimestre i les millors xifres acumulades en els nou primers mesos de l'any
01/01/1970
Entrevista a l'alcaldessa de Barcelona a "Els Matins" de TV3 en deu frases
Una escena de la magnífica «Viaje al fin de la noche» | Alba Muñoz
Teresa Ferré
01/01/1970
La companyia Proyecto 43-2 acaba d’estrenar a Barcelona "Viaje al fin de la noche", la darrera peça de la trilogia sobre el conflicte basc i la memòria col·lectiva
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, en una sessió al Parlament | Adrià Costa
Oriol March | 7 comentaris
01/01/1970
Junts per Catalunya i ERC ja negocien el paper del president i del vicepresident en cas de victòria electoral, i aposten per restituir-los | En cas que els dos estiguin privats de llibertat, s'investiria un nou cap de l'executiu i d'aquí que aparegui el nom de Marta Rovira
Un dels cuiners del Fòrum Gastronòmic, en plena feina | J.M. Gutiérrez
01/01/1970
Recull de les millors imatges de J.M. Gutiérrez
Un cartell a la conselleria de Justícia, demanant l'alliberament de Mundó | Twitter @oburgada
01/01/1970
El conseller de Justícia reclama una "victòria inapel·lable" el 21-D