Opinió

Barcelona i el «factor ciutat»

«Fins que els musulmans de Barcelona no participin del control del gihadisme, fins que no actuïn com a part de la comunitat que els acull, no podrem fer res de definitiu»

per Patrícia Gabancho , 17 d'agost de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 d'agost de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Malauradament, l’atzar ha arribat puntual a la cita i Barcelona s’ha sumat a la ja llarga llista de les ciutats trencades pel terrorisme gihadista. Trencada fa de mal dir: la ciutat ha ensenyat fortalesa i solidaritat i els pròxims dies la unitat serà completa, fins i tot per damunt de les fractures politiques presents i futures. És el que Joan Maragall anomenava, davant dels atemptats amb bombes del seu temps, "el factor ciutat". Aquest sentit de comunitat, de compartir un espai i una experiència, sigui com a turista, sigui com a resident. Avui no es tracta, però, d’intentar ser original en escriure unes línies d’urgència, sinó de ser conseqüent. Reconèixer en primer lloc que tothom ha estat al seu lloc i tothom ha dit el que havia de dir.
 

No és el moment de fer anàlisis serioses sobre la dificultat de conservar la calma, espantar la por i mirar sense recel als nostres amics musulmans de Barcelona, de Ripoll o d’on siguin. És certament difícil. He dit alguna vegada, i ho reitero ara, que no es tracta tant d’integració –Catalunya és un país que mal que bé intenta d’integrar les comunitats immigrants—com de complicitat: de comunitat. Dit d’una altra manera, fins que els musulmans de Barcelona no participin del control del gihadisme, no delatin als mossos qualsevol sospita, no posin fre als dictàmens dels imams forassenyats; fins no actuïn com a part de la comunitat que els acull, no podrem fer res de definitiu. I no hi actuen. Actuen amb una lleugera indiferència envers la sort de la comunitat a la qual no pertanyen. Els nostres problemes, em va dir una vegada, no fa gaire, un líder musulmà del Raval, els solucionem nosaltres: els mossos no hi han de fer res, ni els mossos ni ningú. Aquesta és la barrera que hem de trencar.
 

Es tracta, doncs, de construir el futur. De seure a reflexionar com i per camins ho farem, ara que estem davant de cruïlles determinants. Com, per quins camins i amb qui. I sobretot saber qui vol quedar fora d’aquesta construcció. Endavant, Barcelona!, avui que és dia de sang i llàgrimes

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Patrícia Gabancho
Com que va néixer a Buenos Aires, no té problemes per xerrar. Com que viu a Catalunya, sap que Catalunya és el problema. Li agrada opinar des que tenia 5 anys. Per això fa tertúlies, conferències, xerrades, comentaris, sobretaules, simposis, llibres i articles com ara aquest.
09/11/2017

Desordre i ineficàcia

26/10/2017

Que diu que què, president?

12/10/2017

Mai tan difícil

28/09/2017

Trampes i capital

14/09/2017

Incomoditats

31/08/2017

Mentides a dojo

17/08/2017

Barcelona i el «factor ciutat»

03/08/2017

Olímpics jocs

20/07/2017

Qui construeix què

06/07/2017

El que no han dit els tres tenors

Participació