Opinió

Ni terra ni cançó: pa que més val

«Els menys de dos mesos que falten per al referèndum caldria, doncs, farcir-los d’arguments sòlids i creïbles per a la garantia d’un futur superior de benestar»

| 02/08/2017 a les 22:03h
L’escriptor suecà Joan Fuster (1922-1992) és un dels intel·lectuals més sòlids, enciclopèdics i suggeridors del nostre país, no sols del segle XX, sinó de tota la nostra història com a cultura nacional. Autor d’una setantena llarga de llibres, majoritàriament d’assaig, en va escriure també set de poesia, obra primerenca els títols inicials de la qual ja apareixien a finals dels anys quarantes, a València i a Alacant. Algun dels seus versos han estat musicats, com ara Criatura dolcíssima que fores per Lluís Llach, esplèndid poema amorós que figura entre els més destacats d’aquest gènere a la literatura catalana. Hi ha un altre poema, però, Ara us preguem per Catalunya, oh Déu, que inclou uns versos que, al meu parer, sintetitzen molt bé el camí que ens cal seguir, nacionalment parlant, en aquests moments tan decisius de la nostra història com a poble. Diuen així: “Ara us preguem per Catalunya, oh Déu! / Ni terra, ni cançó: pa que més val” i acaba demanant “Deu-li la vostra mà i la llibertat!”.

Durant molts anys, l’independentisme català era bàsicament un independentisme de terra, reivindicat per sectors minoritaris de la societat, generalment catalans autòctons, que feien una reivindicació de la llibertat nacional des de posicions sovint més romàntiques que polítiques, amb un cert to essencialista al voltant de la llengua, les tradicions, la cultura, la història, la simbologia identitària, etc. De vegades, aquest independentisme adquiria un aire un xic carrincló, amb un format provincià, conservador, a cops amb un punt d’etnicisme i un pessic d’anticosmopolitisme i tot, allunyat de la modernitat estètica i tecnològica i, per això, poc atractiu per a amplies sectors socials.

A partir del 2010, amb el cop d’estat jurídic del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, va aparèixer amb força un independentisme de cançó, entonant la melodia de la lliure voluntat democràtica del poble català enfront de les envestides furioses del nacionalisme espanyol de dretes i d’esquerres. Aquesta visió de la situació triomfava entre sectors sovint federalistes, progressistes o bé gent il·lustrada i d’ordre, de tota procedència, convençuts de la inviabilitat d’una solució espanyola justa per a Catalunya, un cop constatat el fracàs de l’Estatut, escapçat al Congrés de Diputats en comissió i en ple i, més endavant, decapitat novament pel tribunal constitucional espanyol, un cop el poble català ja l’havia aprovat en referèndum. Molts d’aquests nous independentistes no sols no n’havien estat mai, sinó que n’havien combatut els arguments i mai no els hauria passat pel cap que, un dia, ells també serien partidaris de la independència.

Alhora, però, havia anat fent via un independentisme de pa, més conegut com a independentisme econòmic o de butxaca. La brutalitat de la crisi econòmica ha disparat el nombre de partidaris de la independència nacional no pas per motius nacionalculturals o bé democràtics, sinó, fonamentalment, per raons de benestar material. Ni terra ni cançó, doncs, pa, que més val. És aquesta dimensió de l’independentisme la que, fins ara, resultava més atractiva per a molts catalans amb els orígens familiars, culturals i lingüístics fora del país. Catalans, aquests, per als quals la raó democràtica, la de la voluntat per a decidir amb llibertat, tenia també el seu pes, però per a qui la llengua, la bandera o les seleccions esportives nacionals, posem per cas, mai no li havien acabat de treure gaire el son.

Potser l’error en l’estratègia col·lectiva ha estat no valorar prou com, a l’hora de la veritat, compatriotes concernits per l’independentisme de terra pateixen més pel pa que per la bandera. I ara comencem a veure com catalans de soca-rel, nacionalistes de tota la vida, mostren no sols la seva preocupació pel patrimoni -els que en tenen-, sinó la seva inquietud pel futur, en no tenir clar què passarà, per exemple, amb les seva pensió de jubilació, els anys tributats, la plaça de funcionari, el nivell adquirit, la hipoteca contreta, etc., o bé, a un nivell més general, la viabilitat econòmica d’una Catalunya fora d’Espanya. Els dubtes i les incerteses sotgen no sols molts catalans amb llengües familiars altres que la catalana, sinó també molts catalans de famílies catalanoparlants de tota la vida que no tenen motius polítics ni raons culturals per ser contraris a la independència, però que, en canvi, comencen a expressar, en privat, les seves reticències sobre la conveniència i utilitat d’una Catalunya independent.

Els menys de dos mesos que falten per al referèndum de l’1 d’octubre caldria, doncs, farcir-los d’arguments sòlids i creïbles per a la garantia d’un futur superior de benestar, en una Catalunya independent. Cal no espantar ningú, ni apartar de la causa sobiranista la gent que dubta, perquè si hem de fer la independència només amb els de sempre, els irreductibles, els de pedra picada, els del morro fort, els de tota la vida, no la farem mai, perquè no som prou. És imprescindible de popularitzar l’opinió que, justament, si Catalunya continua dins d’Espanya, no podrem mai arribar a uns nivells de benestar i prosperitat com els que desitgem i necessitem. Tot al contrari, doncs, de la versió oficial dels sectors dependentistes. Pensions, igualtat d’oportunitats, sous dignes, ajudes als joves, bones prestacions socials, atenció a la tercera edat, bones infraestructures del transport (aeroports, xarxa de trens i carreteres, ports, metro i bus), suport als emprenedors, a l’empresa petita i mitjana, empenta a la innovació, industrialització i exportació, seran molt més fàcils si som els catalans qui manem a casa nostra, que no pas si ens continuen manant des de Madrid. La dinàmica catalana de prosperitat i iniciativa influiria en l’evolució catàrtica que faria Espanya i seria també una garantia d’estabilitat i rigor davant la Unió Europea, en una àrea tan geoestratègica com aquella en què ens trobem. Ara més que mai, doncs, ni terra ni cançó, només, sinó sobretot pa, que més val.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Joan Fuster
Anònim, 02/08/2017 a les 22:28
+10
-29
Joan Fuster gran cosmopolita

Posibilidades independencia 0.00

No hay mayoría social clara
No interesa a nadie dentro
No interesa a nadie fuera
Va contra los tiempos

Volverlo a intentar en 30 anos
Quizás hay más suerte
Questio de pa!
Jan Original, 02/08/2017 a les 22:46
+15
-25
Efectivament Sr. Carod Rovira. A Catalunya el 73% dels catalans tenen problemes per arribar a final de mes -després d'haber manat vostes- i segur que cap d'aquest 73% està, entra setmana, menjant llagosta per els bons restaurants del entorn del Palau de la Ciutadella :)) Es el que hi ha, quant les "revolucions" les promouen els rics resulta que el poble -que no es imbecil- no se les creu :))

No passa res, en una altra ocasió -dintre 20 o 30 anys- serà. Però tingui clar que els catalans, als que sens ha enganyat i mortificat durant 5 anys ho tindrèm en conta.
Trools
El que té de bo la immersió és que els trolls escriuen en català, 03/08/2017 a les 09:16
+19
-7
Ha ha ha. Els trolls van canviant el seus noms però copien els arguments.
Visca Catalunya lliure
Com sempre
Anònim, 03/08/2017 a les 11:32
+21
-5
Per aquests dos primers comentaris.
En la mateixa línia de sempre, ni un sol argument per quedar-se a espanya simplement posen xifres i comentaris de tipus personal sense aportar res a un debat que seria saludable que sé impliquessin, si mes no, per poder demostrar que el fet de quedar-se amb aquest estat és millor que marxar. Passa el mateix que amb els polítics i gent contraria a la independència i que tenen els mitjans de comunicació el seu abast, només diuen que és il·legal el referèndum però ni un sol argument per quedar-se, que no sigui la suposada il·legalitat, i ni un sol argument per desmentir tot el que s'ha anat destapant a ulls de tothom com la manca d'inversions, l'incompliment de les inversions a casa nostra previstes en els pressupostos, la minúscula quantitat de beques pels estudiants catalans, etc.,
Nacionalismo?, qual?
Ramón González, 03/08/2017 a les 14:01
+18
-2
Nacionalismo centralista? Ese es el de Le Penn, el del PP , el de Ciutadans, el del PSOE, i el de los que viven del subsidio. Es el nacionalismo que impide una verdadera unidad de España. La unidad del sopapo es propia de naciones en declive. Llevan el error en su propia estructura.
P.S. Jo nomes accentuo quan l'accent aclareix la situacio. Salut.
Via Fora
Anònim, 03/08/2017 a les 17:50
+7
-2
Carod el teu argument es només una manera de veure el problema del País. En discrepo, ja que se a l'alçada que estem, si algú encara no s'ha adonat que es la dependencia, l'espoli i la sumisió els principals problemes i cal donar-li més arguments es que viu a la lluna o te altres interesos inconfesables
Referèndum i a veure el resultat
Anònim, 03/08/2017 a les 18:08
+7
-3
Què cansat els arguments unionistes,és a dir por i ridiculitzar. Referèndum i a contar vots
La canço de després de la retallada de l'Estatut-2010
Anònim, 04/08/2017 a les 04:17
+2
-3
No l'he sabut reconeixer.
En canvi a l'independentisme de butxaca si que és el que va movilitzar CiU.
Però, el cert és que amb cançonetes i butxaquetes que s'inflen o desinflen no anirem enlloc.
Pobre independentisme de ferma terra!!!!
Al sr. censor
Anònim, 04/08/2017 a les 10:00
+4
-4
Un artículo perfecto.
Un señor encantador.
Un diario magnífico.
Una reflexión brillante.
Y muuuuuuchas flores mas.
Cap als pijos
Boy Garantín, 04/08/2017 a les 16:40
+0
-0
Puc estar d'acord que la qüestió cojuntural de la crisi econòmica ha fet crèixer l'independentisme i que, per suposat, el menysteniment de la sentència del TC contra l'Estatut ha generat la desafecció que deia Montilla entre els que, com jo mateix, no ho érem de pedra picada.
Però hi ha un rerefons estructural que canvia de dalt a baix les relacions entre Barcelona i Madrid, en especial entre les seves elits. El pacte de l'oligarquia terratinent castellana amb la burgesia catalana s'ha fos. Aquell pel qual no hi hagué revolució burgesa a Espanya que alterés els drets feudals sobre la terra mentre l'arancel donés privilegi a les manufactures catalanes en el mercat espanyol, se n'ha anat en orris un cop immersos al marc de la unió europea i sota els efectes de la globalització.
El proteccionisme del mercat intern justificava submissió al Estat dels nostres pijos pels beneficis que els reportava. Però avui, per què els serveix aquest Estat en la seva clàssica i extractiva versió? De res, ans al contrari.
Hi ha més recorregut entre les classes benestants barcelonines que enlloc altre per aumentar aquest independentisme econòmic del què parles. Si se'ls explica bé ho entendran, que tontets no són, per acabar desfent-se del seu espanyolisme impostat de "Bonanova nasal".
La dignitat i la voluntat de ser i caminar, per damunt i davant d'un plat de llenties (sucades amb pa)
Josep Manel, 04/08/2017 a les 17:43
+1
-0
Allò que els independentistes “ras i curt”, aquells que considerem primari i prioritari aconseguir la sobirania del poble català per poder-la exercir democràticament sense censures i obstruccions de la “corte imperial”, no vàrem valorar prou és que TOTES les organitzacions polítiques declaradament independentistes el 27S (amb la CUP la primera i en lloc molt destacat!) posarien per davant els seus interessos de partit o sectorials. El discurs d'avui del Sr. Carod-Rovira no deixa de ser-ne un exemple més de “perspectiva i política de defensa de partit” ja que, com molt clarament ha expressat [Via Fora Anònim, 03/08/2017 a les 17:50]: “a l'alçada que estem, si algú encara no s'ha adonat que es la dependència, l'espoli i la submissió els principals problemes i cal donar-li més arguments es que viu a la lluna o te altres interessos inconfessables”. Massa partidisme divisiu i classificador quan es tracta de guanyar, per fi i de manera plebiscitària, la plena sobirania nacional. Llach, Romeva, Germà Bel, ... (els sense-partit de junts pel Sí) han de lluitar contra els lleons externs (els de la “Cuesta de San Jerónimo) i bregar contra els dimonis interns dels partidismes electoralistes. Ajudem-los i no dificultem la seva magnífica tasca amb “anàlisi de part”.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
Gran expectació a l'arribada de Puigdemont a l'aeroport a Dinamarca | ACN
01/01/1970
La Fiscalia ja va anunciar que ho demanaria al Suprem si Puigdemont participa avui de manera presencial en una conferència a la Universitat de Copenhaguen | El govern espanyol lliura tota la documentació a la Fiscalia | L'advocat de Puigdemont reconeix que hi ha un alt risc que sigui detingut si surt de Bèlgica
Ferran Casas
01/01/1970
El president es juga capejar l'euroordre de detenció si avui viatja a Copenhaguen mentre s'ha de resoldre ja com se l'investirà, un procés que genera dubtes legals i també polítics. També són notícia Ada Colau, la manifestació de policies espanyols, la Trinca, Jimmy Carter i Vicenç Villatoro
01/01/1970
Les actes de la policia espanyola descriuen l'activitat dels Mossos en els diversos districtes i en més d'un cas també relaten l'actitud dels votants cap als agents de la policia catalana.
01/01/1970
La decisió l'hauria d'executar la mesa, segons la fórmula que triés per repartir els representants a la cambra alta i designar qui capitanejaria les comissions | Les concessions s'unirien a gestos com el to conciliador de Torrent en el seu discurs o la ubicació de Catalunya en Comú-Podem a l'hemicicle
Santi Rodriguez, Xavier García Albiol, Mariano Rajoy, Andrea Levy i Dani Serrano, en un acte de campanya | PP
01/01/1970
«L’equip de Mariano Rajoy dona per fet que ERC i el PDECat ja estan assumint que no faran president Puigdemont»