1 de 10
Opinió

Joan Peiró, cooperativista llibertari

per Gerardo Pisarello, 25 de juliol de 2017 a les 22:01 |

«En un món on la cobdícia i la mercantilització de totes les esferes de la vida s’obren pas de manera descarnada, l'impuls innovador de Peiró cobra més sentit que mai»

Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un 24 de juliol del 1942, Joan Peiró era afusellat, amb sis companys de la CNT, a Paterna (País Valencià). Amb aquest crim, la dictadura franquista acabava amb una de les figures més emblemàtiques del cooperativisme i de l'anarcosindicalisme català de començaments del segle XX. 75 anys més tard, la memòria de Peiró s’ha fet present al barri de Sants, on va néixer, i també a Mataró, on va impulsar la cooperativa del Forn del Vidre.

Recordar l'assassinat de Peiró és sens dubte un deute polític i moral. Però no hauria de minimitzar el prolífic llegat d’un home que va ser un autèntic activista de la vida. Fill d’un carreter del port i procedent d’Alacant i d’una mestressa de casa oriünda de Castelló, no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22 anys. Tanmateix, va forjar i dirigir una cooperativa i tres diaris, i va assumir importants responsabilitats sindicals i polítiques. Primer, al capdavant de la CNT. Posteriorment, com a ministre d’Indústria de la Segona República, junt a altres cenetistes com Juan López, Juan García Oliver, i Federica Montseny, la primera dona en assumir aquesta responsabilitat a l’Europa Occidental.


Peiró, conegut també com el Noi del Vidre, va combinar dues virtuts que, segons la formulació del sociòleg alemany Max Weber, serien antagòniques: l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat. Mai va defugir de l’idea de la revolució. Ans al contrari, la considerava necessària per assolir transformacions estructurals de les relacions de poder. Tanmateix, sabia que els canvis socials de fons no eren cosa d’un dia. Per això, defensava la lluita sindical i, alhora, considerava necessari acompanyar-la sempre de l’elevació cultural de la classe obrera. En aquest sentit, fou un practicant convençut de l’autodidactisme i del suport mutu llibertari.

Peiró no fou nacionalista ni independentista, però mantingué vincles constants amb el catalanisme republicà i denuncià sense embuts el nacionalisme espanyol (sempre va voler suprimir, de fet, la referència "nacional" de l’acrònim CNT). En mig de la guerra, defensà amb fermesa les llibertats de Catalunya, així com la necessitat d’una República federal, ibèrica i municipalista, impulsada des del carrer.


Amb Àngel Pestaña i altres sindicalistes, signà l’anomenat Manifest dels Trenta. Els trentistes defensaren amb claredat un sindicalisme políticament independent. Tanmateix, no tancaren la porta a col·laborar amb governs que podien introduir canvis significatius o frenar derives reaccionàries. Aquesta convicció explica, per exemple, el pas de Peiró i altres cenetistes pel govern republicà encapçalat per Largo Caballero entre 1936 i 1937.

Peiró va patir de ben a prop la violència de la dictadura de Primo de Rivera i la del pistolerisme, que va arrabassar vides com la de l’advocat laboralista Francesc Layret o la del seu company cenetista Salvador Seguí. Tanmateix, mai va defensar la revenja com a resposta. De fet, en esclatar la guerra, va denunciar clar i ras la violència espúria d’alguns "grups incontrolats" que actuaven en nom de la revolució (per exemple, en els articles recollits al seu llibre Perill a la rereguarda). Quan els franquistes el van jutjar, tots els testimonis van coincidir en assenyalar que havia intercedit sovint per protegir víctimes innocents i evitar assassinats.


"Els revolucionaris no podem pensar massa en destruir", va escriure Peiró el setembre del 1936, en plena Guerra Civil. "Els veritables revolucionaris posen la intel·ligència, les energies totes i l'ànima, per sobre de tot, al servei de la magna funció de crear, crear, crear sempre".

Aquesta enorme capacitat creativa ha fet del Noi del Vidre una figura que inspira admiració, però també amor. Pel seu compromís públic, però també pel seu vitalisme, no exempt de tendresa. Des de molt jove, va ser un apassionat pel teatre, pel ball, i per la feina cooperativa, en comú. Aquest entusiasme contagiós va acompanyar l’extensa família -10 fills!- que van aixecar amb la Mercè Olives, també obrera i companya de tota la vida.


En un món on la cobdícia i la mercantilització de totes les esferes de la vida s’obren pas de manera descarnada, hi ha qui voldria condemnar-nos a acceptar de manera resignada que no hi ha alternatives. Tanmateix, és precisament en aquest context on l'impuls innovador de Peiró cobra més sentit que mai: "Hem de crear el nostre món propi en les entranyes mateixes del món capitalista, però no sobre el paper i amb lirismes i elucubracions filosòfiques, sinó a més, sobre el terreny".

Barcelona és una ciutat en bona mesura construïda a si mateixa, amb un teixit social vibrant i reivindicatiu. No per casualitat l’emotiu homenatge al Noi del Vidre, fet al barri de la seva infància sota un sol intens, era ple de cooperativistes i activistes veïnals de tota mena. La Roser Mulet, la Mercè Compte, l’Olga Aguirre, la Roser Rius, la gent de la Xarxa d’Economia Solidària, de la Ciutat Invisible, de La Directa, de la Fundació Salvador Seguí. Tots ells són una mostra que no estem condemnats a la guerra egoista de tots contra tots. Que és possible, ara i aquí, impulsar formes de produir, de consumir i de viure més justes i més sostenibles. I que en aquests petits jardins, que ja existeixen entre nosaltres, habita també, com va dir la poeta, un rumor de bosc.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Gerardo Pisarello
Primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona. A Twitter: @G_Pisarello.
Més articles de l'autor
10/11/2017

Barcelona i la «Kristallnacht»

10/09/2017

Per obrir noves alberedes de llibertat, hi serem

25/07/2017

Joan Peiró, cooperativista llibertari

27/06/2017

Una dissidència que va canviar el món (i Barcelona)

24/12/2016

Macià i el catalanisme popular

Participació