Visc al bosc. 2. Efecte Bambi

Aquesta perspectiva és completament irreal quan l'entorn natural/rural del nostre país ha tingut intervenció humana des del neolític

per Martina Marcet, 24 de juliol de 2017 a les 11:32 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Moltes criatures (i adults) van plorar amb la mort de la mare de Bambi. I també el rescat de Willy i les vicissituds de Beethoven, Babe o Rattatuille. Moltes criatures han crescut creient que la majoria d'animals, siguin domèstics o salvatges, tenen comportaments humans, viuen i raonen com humans. 

Aquestes mateixes persones no han estat, majoritàriament, en contacte amb animals domèstics o salvatges, més enllà de gossos o gats que viuen tancats en pisos. 


Al mateix temps, la creixent urbanització de la societat, ha comportat que la idea que es té del medi natural rural estigui infantilizada i mediada per «imatges» irreals, i pel desconeixement.

Algunes de les idees que se'n deriven són, per exemple, les del conservacionisme a ultrança: creure que els boscos del nostre país són un espai «verge», «salvatge» capaç d'autorregular-se. Que els humans ens hem d'allunyar d'aquestes espais, no fer-hi cap activitat, i només procurar-ne la conservació en «estat natural».  


Aquesta perspectiva és completament irreal quan l'entorn natural/rural del nostre país ha tingut intervenció humana des del neolític. Els cultius i la ramaderia formen part del paisatge, i també han contribuït al foment de la biodiversitat. 

Ara  bé, cal evitar la caiguda en l'altre cantó: l'ultraexplotació. Primar l'aprofitament de tots els recursos sense respectar els equilibris ecològics, l'agricultura i ramaderia intensives, l'abocament de purins i altres residus, l'extracció de fusta de manera agressiva o la requalificació de terrenys per fer polígons i urbanitzacions. 


Les normatives i legislacions que es duen a terme des dels governs molt sovint cauen d'un cantó o de l'altre. Per una banda, per exemple, es permet la circulació amb vehicles de motor per qualsevol lloc, en qualsevol moment, destrossant zones agrícoles i forestals; es requalifica de manera exagerada terrenys altament fèrtils per a la construcció i l'especulació; es permet la instal•lació de macrogranges intensives sense cap mena d'aturador; es permet i fomenta l'extracció de biomassa des manera desordenada, entre altres. 

O per altra banda, es fan normatives exageradament conservacionistes, que dificulten, per exemple, la instal•lació de persones en zones rurals «protegides» per la impossibilitat de poder construir habitatge o instal•lacions ramaderes o agrícoles; o que fomenten la introducció de fauna salvatge, però per contra no preveuen (ni indemnitzen adequadament) les externalitats que pot provocar (danys en els sembrats, en el bestiar domèstic -sigui per atacs o sigui per contagi de malalties). 

A tot plegat se suma la concepció de l'entorn rural com el «pati d'escola» de la ciutat. És a dir, un espai de lleure i vacacional. Es volen tenir zones rurals netes, endreçades i boniques per fer senderisme, activitats a la natura, esports d'aventura, curses de tot tipus, «escapades rurals» i anar a buscar bolets, però sense tenir en compte que són zones on viuen i treballen persones. 

Legislar es fa massa sovint sense contacte amb les persones que viuen i treballen al territori, i que precisament són els qui s'encarreguen que l'entorn estigui net i ordenat, i sigui agradable estar-hi. Més d'un cop hi haurà qui s'ha trobat valises d'una cursa creuant-li el terreny, sense saber d'on han sortit, o una invasió de persones buscant bolets a tocar de l'era de casa. 

Cal més que mai una actuació activa per a la sensibilització vers l'entorn natural/rural, però des de la seva realitat. Iniciatives com el Benvinguts a Pagès, impulsat per la Fundació Alícia, són bones formes de donar-les a conèixer (sempre i quan no acabin pervertides). Però cal també major conscienciació a través dels mitjans, dels òrgans públics i de les escoles.

Alhora, i evidentment, cal pensar col•lectivament què volem per al camp. Les pageses sabem què volem: més pageses, més persones vivint del camp de manera equilibrada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Martina Marcet
Ramadera agroecològica de professió.
Llicenciada en sociologia i projecte fallit de doctora en filosofia
Amb la convicció que la identitat d'una mateixa es fonamenta més en les renúncies que en les eleccions.
@MartinaMarcet
08/10/2019

Berguedà, incendiant futurs

24/07/2017

Visc al bosc. 2. Efecte Bambi

20/03/2017

Visc al bosc. PART 1: Tenim visita (els boletaires)

09/10/2016

Tres sectors i els pèsols negres

29/04/2016

Sobre personatges (de ficció)

15/02/2016

Construcció de discursos amb els peus al fang

09/10/2015

Digue'm què vens i et diré què vols ser

01/06/2015

Crònica d'una agressió: els canvis d'última hora de la PAC

03/04/2015

Boscos, neteges i biomassa

Participació