Democràcia àrab i «realpolitik» occidental?

per Jordi Casals , 22 de març de 2011 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de març de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan el Magreb va aixecar-se fruit del col·lapse social contra els seus tirans amb crits a favor de la democràcia, les cancelleries occidentals van tremolar. La causa democràtica va guanyar els cors de l’opinió pública i va fer trontollar la realpolitik teixida pels governs occidentals. Els virreis corruptes d’Egipte i Tunísia van caure i van ser substituïts per governs militars i civils, respectivament, de transició.

El cas de Líbia, que és el que ocupa els telenotícies arran de la resolució de l’ONU en contra del règim de Gadaffi, és molt complexa. Després de fer caure de ben jove al rei titella instal·lat pels britànics, Gadaffi va instaurar la “Revolució verda”, la via revolucionària islàmica vers la justícia. Tot plegat va acabar amb una dictadura histriònica coaccionada pel bloc occidental i finançant atacs terroristes contra els seus enemics. Malgrat veure bombardejat el seu país per avions americans, als anys 80, i fer volar un avió de passatgers sobre Lockerbie, el coronel Gadaffi va aconseguir passar de pària a ser rebut pels líders occidentals, sobretot europeus, per la tasca de fre de l’islamisme radical, de mur espinós per la immigració subsahariana destí a Itàlia. I no oblidem el petroli, tampoc.


Líbia es va encendre fins arribar a una guerra civil, desigual i destinada a ser guanyada sanguinàriament per Gadaffi. L’opinió pública occidental es regirà davant aquest escenari i els seus governs es veieren forçats a desteixir la seva realpolitik amb Líbia, tot salvaguardant el petroli libi.

L’opinió pública ha portat a què occident toleri les transicions tunisianes i egípcies i que, finalment, actuï contra un aliat (encara que circumstancial) com Gadaffi, que per la seva imprevisibilitat és millor canviar-lo per un altre interlocutor. La qüestió és fins on anirà junt la tolerància i la tutela occidental.


Dubto que tot plegat sigui per la democràcia àrab. I és que en paraules de Kissinger, les potències occidentals valoren més que els seus aliats siguin “un dels nostres” que no que sigui “un fill de puta” o no. Això és realpolítik.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Casals
Nascut a Vic el 1977. És llicenciat en Història amb postgrau de Món Actual. Ocupa diferents responsabilitats per Esquerra Republicana de Catalunya i col·labora en mitjans de comunicació. Les seves reflexions les escriu al bloc.
11/05/2013

La presó de la constitucionalitat autoritària*

27/04/2013

La voluntat d'un poble

13/04/2013

No ens podem permetre un president odiat

30/03/2013

La confusió catalana

16/03/2013

ANC, motor cívic cap a la independència

02/03/2013

El ventilador espanyol de la merda

16/02/2013

Desmantellar el món local, espanyolitzar Catalunya

03/02/2013

L'Estat català com a oportunitat contra la corrupció

19/01/2013

Maurici Lucena, un senyor de la capital

05/01/2013

Ja no cal demanar la República als Reis

Participació