Opinió

Jordi Vendrell i la memòria discreta

«Ell va donar forma a un espai mental oxigenant, engrescador, que convidava a imaginar una Catalunya amb una ambició il·limitada i plantant cara a la intimidació»

| 14/07/2017 a les 22:00h
Aquesta notícia es va publicar originalment el 14/07/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies fa 25 anys que Jordi Vendrell va ser defenestrat de Catalunya Ràdio perquè un dia en el seu programa L’orquestra va tenir el mal gust de parlar àmpliament de batudes i empresonaments d’independentistes. Parlem de l’estiu del 1992, vigília de la festa olímpica: a qui se li acut, Jordi. I, bé, aquests 25 anys, segons com, semblen cinquanta: ni ara a la ràdio es diuen les coses tal com ragen, sense pensar gaire en les conseqüències, com ho feien Vendrell i companyia, ni les forces polítiques que el van fulminar, entenem que una forma de sociovergència, tenen ja el país a les mans com el tenien llavors.

Però m’agrada posar més el focus en un Jordi Vendrell anterior, el d’El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que va començar a emetre’s a la primera temporada de Catalunya Ràdio, la 1983-1984. Una època tèbia, allunyada de l’èpica de l’antifranquisme, on la despolitització era cool, amb una Generalitat per construir, un Madrid que volia alçar-se com a capital de la modernitat i veus que, com el senyor Félix de Azúa, ens deien que Barcelona era un Titanic perquè es mirava massa el melic.


La veu de Vendrell, una mica rasposa, molt acollidora, em va acompanyar moltes matinades en una època, els 19, 20 anys, en què devia buscar exactament aquella barreja de catalanitat natural, sense amagar, i nocturnitat cràpula. De la mateixa manera que Quim Monzó ens va dir a una generació que es podia ser modern en català, Jordi Vendrell va complementar la feina amb una mirada al món tranquil·la i sense complexos, refrescant, sense naftalina ni actitud resistent, urbana, una mica gamberra i alhora inquieta amb el destí del país.

Progressista però no progre, potser una mica àcrata, m’atreviria a dir que Vendrell era partidari de superar aquella disposició política de l’època en què havies de ser, una de dos, nacionalista-regionalista conservador o bé urbà-cosmopolita sense arrels en el país. Senyor de Manlleu però diria que encantat de viure i treballar a Barcelona, ell veia aquesta ciutat com una capital, o un món fins i tot, i com va fer Monzó en els seus contes, va contribuir a revestir-la d’una mística al voltant d’un circuit de locals i d’uns personatges que treien el nas en el programa.

El lloro…, on Vendrell i Monzó feien equip amb el no pas menor Ramon Barnils a La Mercantil Radiofònica, era un programa que no semblava regir-se per consignes, principi que també s’aplicava al seu espaterrant menú musical, on Lola Flores podia conviure amb David Bowie (ell sempre l’anomenava “el Boogie”), i en què Tom Waits et xiuxiuejava The piano has been drinking mentre t’entrava la son. Vendrell tenia un passat a la indústria musical, val a dir: va produir discos de Gato Pérez i els madrilenys Burning, per exemple. Cada cop que escolto Julio Iglesias cantant Caballo viejo em ve al cap aquella versió de Roberto Torres, de set minuts, que sonava cada nit en un moment o altre. Però la cançó que més em fascinava era una de la qual no n’he sabut mai res més: la interpretava un grup africà coral, amb un aire entre ceremoniós i melancòlic, i en una lengua incomprensible, potser alguna forma de crioll. És possible que no arribar a esbrinar mai qui la cantava formi part de la meva manera de mantenir viu el mite d’El lloro…, però, pensant-ho bé, no cal forçar tant els brots de romanticisme: si algun lector ho sap, li agrairé molt que m’ho faci saber.

De Jordi Vendrell sempre recordarem aquells “olé!” fantàstics, la manera en què anunciava que tocava “fer teòrica”; com insistia, murri, en què “la llengua sempre és molt important” i la seva manera d’adreçar-se a l’audiència com “la clientela”. I a les oients femenines, com a “xatis”. Ara el trinxarien per incorrecte.

A la seva manera, ell va donar forma a un espai mental oxigenant, engrescador, que convidava a imaginar una Catalunya amb una ambició il·limitada i plantant cara a la intimidació. Amb tranquil·litat i humor, sense ressentiments ni èpiques de pa sucat amb oli. Hi ha uns conductes discrets a la Història que són portadors d’idees de llarg recorregut i que van deixant un pòsit que potser es manifesta passat el temps. Sí, miri, som molts els que, potser discretament, venim d’aquí.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

COMENTARIS

Al passar els anys ...
Anònim, 15/07/2017 a les 10:27
+0
-0
Quins records més bons. Tenint en compte el que va venir després a aquella hora de les 3 de la tarda, com a país n'hauriem de prendre nota, reiterar els encerts dels postres de músic, i no repetir errades.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
Neus Munté, en un moment de l'entrevista a NacióDigital | Adrià Costa
01/01/1970
La candidata del PDECat a les primàries de Barcelona assenyala que la fórmula podria passar per un candidat independent si suposa un "plus", però recela de la proposta de Jordi Graupera | Admet que JxCat i el partit "no estan d'acord amb tot", però indica que caldrà avançar cap a un escenari de col·laboració estable
01/01/1970
El ministeri d'Exteriors celebra que cap govern reconegués la República catalana, però admet que ara l'objectiu és aconseguir evitar els suports al sobiranisme de mitjans de comunicació
01/01/1970
Cita el secretari de Presidència de la Generalitat Joaquim Nin i al director de Comunicació de la Generalitat Jaume Clotet pel dia 2 de maig
The Chanclettes a La Daurada Beach Club
01/01/1970
NacióDigital sorteja quatre entrades dobles per a l'espectacle #DPutuCOOL de The Chanclettes
La nova portaveu d'ERC, Marta Vilalta. | Adrià Costa
01/01/1970
La portaveu republicana fixa com un possible desllorigador l'elecció d'un president temporal mentre s'acaba de tramitar la llei que permeti investir Puigdemont a distància | Assegura que "probablement" la independència s'aconseguirà "de la mà del diàleg, la negociació i l'acord" i no descarta tornar a abordar el referèndum pactat amb l'Estat
Màrius Serra | Adrià Costa
Esteve Plantada
01/01/1970
El popular escriptor i enigmista publica "La novel·la de Sant Jordi", un divertit homenatge al gènere negre que publica al segell Amsterdam, d'Ara Llibres
El restaurant Pitarra, tancat | Albert Alcaide
Toni Vall | 6 comentaris
01/01/1970
«No pot ser que Barcelona tracti tan malament la història, la seva història, el seu patrimoni material i immaterial, el seu llegat físic i emocional. No pot ser aquest campi qui pugui»
Pep Martí | 1 comentari
01/01/1970
La junta d'Ignacio García-Nieto ha encarregat un informe jurídic per aclarir si disposa de tots els permisos