Opinió

Jordi Vendrell i la memòria discreta

«Ell va donar forma a un espai mental oxigenant, engrescador, que convidava a imaginar una Catalunya amb una ambició il·limitada i plantant cara a la intimidació»

per Jordi Bianciotto, 14 de juliol de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies fa 25 anys que Jordi Vendrell va ser defenestrat de Catalunya Ràdio perquè un dia en el seu programa L’orquestra va tenir el mal gust de parlar àmpliament de batudes i empresonaments d’independentistes. Parlem de l’estiu del 1992, vigília de la festa olímpica: a qui se li acut, Jordi. I, bé, aquests 25 anys, segons com, semblen cinquanta: ni ara a la ràdio es diuen les coses tal com ragen, sense pensar gaire en les conseqüències, com ho feien Vendrell i companyia, ni les forces polítiques que el van fulminar, entenem que una forma de sociovergència, tenen ja el país a les mans com el tenien llavors.

Però m’agrada posar més el focus en un Jordi Vendrell anterior, el d’El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que va començar a emetre’s a la primera temporada de Catalunya Ràdio, la 1983-1984. Una època tèbia, allunyada de l’èpica de l’antifranquisme, on la despolitització era cool, amb una Generalitat per construir, un Madrid que volia alçar-se com a capital de la modernitat i veus que, com el senyor Félix de Azúa, ens deien que Barcelona era un Titanic perquè es mirava massa el melic.


La veu de Vendrell, una mica rasposa, molt acollidora, em va acompanyar moltes matinades en una època, els 19, 20 anys, en què devia buscar exactament aquella barreja de catalanitat natural, sense amagar, i nocturnitat cràpula. De la mateixa manera que Quim Monzó ens va dir a una generació que es podia ser modern en català, Jordi Vendrell va complementar la feina amb una mirada al món tranquil·la i sense complexos, refrescant, sense naftalina ni actitud resistent, urbana, una mica gamberra i alhora inquieta amb el destí del país.

Progressista però no progre, potser una mica àcrata, m’atreviria a dir que Vendrell era partidari de superar aquella disposició política de l’època en què havies de ser, una de dos, nacionalista-regionalista conservador o bé urbà-cosmopolita sense arrels en el país. Senyor de Manlleu però diria que encantat de viure i treballar a Barcelona, ell veia aquesta ciutat com una capital, o un món fins i tot, i com va fer Monzó en els seus contes, va contribuir a revestir-la d’una mística al voltant d’un circuit de locals i d’uns personatges que treien el nas en el programa.

El lloro…, on Vendrell i Monzó feien equip amb el no pas menor Ramon Barnils a La Mercantil Radiofònica, era un programa que no semblava regir-se per consignes, principi que també s’aplicava al seu espaterrant menú musical, on Lola Flores podia conviure amb David Bowie (ell sempre l’anomenava “el Boogie”), i en què Tom Waits et xiuxiuejava The piano has been drinking mentre t’entrava la son. Vendrell tenia un passat a la indústria musical, val a dir: va produir discos de Gato Pérez i els madrilenys Burning, per exemple. Cada cop que escolto Julio Iglesias cantant Caballo viejo em ve al cap aquella versió de Roberto Torres, de set minuts, que sonava cada nit en un moment o altre. Però la cançó que més em fascinava era una de la qual no n’he sabut mai res més: la interpretava un grup africà coral, amb un aire entre ceremoniós i melancòlic, i en una lengua incomprensible, potser alguna forma de crioll. És possible que no arribar a esbrinar mai qui la cantava formi part de la meva manera de mantenir viu el mite d’El lloro…, però, pensant-ho bé, no cal forçar tant els brots de romanticisme: si algun lector ho sap, li agrairé molt que m’ho faci saber.

De Jordi Vendrell sempre recordarem aquells “olé!” fantàstics, la manera en què anunciava que tocava “fer teòrica”; com insistia, murri, en què “la llengua sempre és molt important” i la seva manera d’adreçar-se a l’audiència com “la clientela”. I a les oients femenines, com a “xatis”. Ara el trinxarien per incorrecte.


A la seva manera, ell va donar forma a un espai mental oxigenant, engrescador, que convidava a imaginar una Catalunya amb una ambició il·limitada i plantant cara a la intimidació. Amb tranquil·litat i humor, sense ressentiments ni èpiques de pa sucat amb oli. Hi ha uns conductes discrets a la Història que són portadors d’idees de llarg recorregut i que van deixant un pòsit que potser es manifesta passat el temps. Sí, miri, som molts els que, potser discretament, venim d’aquí.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
21/09/2018

Amb què més t’enreden?

15/09/2018

L'autocrítica que encara esperem

07/09/2018

La impotència de Ciutadans

31/08/2018

Exhumació? No, gràcies

24/08/2018

No abandoneu Eivissa

17/08/2018

Inquietant «Imagine»

10/08/2018

O una cosa o l'altra

03/08/2018

Qui és més ingenu?

27/07/2018

Com ICV, però a l’inrevés

20/07/2018

Jordi Sierra i Fabra

Participació