Quina merda

«De les caques no en parla ningú –o gairebé-. Potser perquè, com diu el nostre fill, tothom creu que merda és una paraulota»

per Teresa Roig , 12 de juliol de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Trepitjar merda porta sort, diuen. Fes una travessa, juga a la loteria, que ja veuràs com et toca, diuen... I res, tu. Ni un sol cop. L’únic afortunat és l'amo del gos en qüestió, perquè si l’enxampo in fraganti, m’hi cago a la cara –metafòricament, és clar-. Que sí, que la tifa pertany al ca, però sovint el veritable animal és qui porta la corretja. El més irresponsable d’ambdós. A vegades un porc, d’altres un cabró.  

Per si no n’hi ha prou amb la calda que fa, i amb la pol·lució, afegim-hi el tuf de pixums. De tant en tant, veus una ànima caritativa que aboca aigua a la micció del seu partenaire (1 de cada 1000), encara que el més habitual és trobar-te un afluent del Nil a l’entrada de casa i haver de fer el salt del tigre per no trepitjar-lo i acabar esquitxant-te els peus... Podria ser pitjor, em dic, a mode de consol.


Ai, calla, que ja ho és, recordo. Com en els parcs on hi ha qui t’esbronca per apartar el seu gos d’un nen a qui li fan por (tractant a l’animal com un nadó i a l’infant... l’infant que es foti, tu!); o en els que s’han convertit sencers en un pipican (malgrat tenir-ne la zona delimitada), on has de practicar la carrera d’obstacles (tot i anar pel camí de vianants), i ja ni parlem de jugar a fet i amagar entre els matolls o remenar la sorra amb la quitxalla, perquè tens molts números que et toqui la grossa en forma de cagalló...

Tot plegat em fa pensar en la irònica campanya pel forment del verd i la biodiversitat de l’Ajuntament de Barcelona, que continua autoritzant l’ús de productes químics diversos en parcs i jardins, inclòs el famós RoundUp. El mateix consistori que porta anys fent esperar uns veïns del Poblenou per plantar arbres al seu carrer, mentre cada cop hi ha més parcs de ciment o cautxú i l’única zona verda que va en augment és la dels cotxes. Estima el teu animal, diuen. I em pregunto a quin es refereixen. De les caques, però, no en parla ningú –o gairebé-. Potser perquè, com diu el nostre fill Pau, tothom creu que merda és una paraulota.


Dubto si la venjança és la solució, bàsicament perquè el mític “ull per ull” en aquest cas em sembla poc higiènic, i posar sofre no és ni una opció, però... Jo ja no estic per hòsties (ni amb gluten ni sense). Estimo els animals, sí –tots, humans inclosos-; ara, n’hi ha que m’ho posen ben difícil.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Teresa Roig
Teresa Roig (Igualada, 1975) és mare, escriptora, articulista i blocaire. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment compagina l’escriptura amb la criança, en el marc de l'educació lliure i respectuosa. És autora, entre d'altres, de L'herència de Horst (Ara) Premi Setè Cel 2007, El primer dia de les nostres vides (Proa) Premi Roc Boronat 2010, i L'arquitecte de somnis (Columna/ Roca, 2013). Li agrada escriure sobre l'actualitat social i cultural perquè és com reflexionar-hi en veu alta, iniciar una conversa amb el lector i el món que l'envolta, per així (potser) aconseguir entendre'l. I entendre's. A Facebook.
27/10/2020

La nostra naturalesa

14/02/2019

Seguim

16/11/2018

Tots som bons

06/09/2017

Pesat, present i... fotut?

26/07/2017

Res (per vacances)

12/07/2017

Quina merda

28/06/2017

Una de festivals

14/06/2017

(Amb) perdó (o no)

31/05/2017

Penso, per tant opino

17/05/2017

Entre foc i masa

Participació