Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La Veu de Nació

Mínims de participació als referèndums

«Un dels temes més controvertits és no demanar un mínim de participació per considerar-lo vinculant. És la forma més habitual de procedir en referèndums»

per Marc Guinjoan, 4 de juliol de 2017 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest dimarts s'ha presentat la de llei de referèndum d’autodeterminació, primer al Parlament i més tard al Teatre Nacional de Catalunya. Una de les principals novetat del nou referèndum en comparació amb el proces participatiu del 9-N és la determinació dels grups parlamentaris que li donen suport de dotar-lo de caràcter vinculant i, d’acord amb aquest principi, obrar en conseqüència l’endemà de la seva celebració. És a dir, si surt que "sí", proclamar la independència.

Centrant-nos en les característiques del referèndum, un dels temes més controvertits és el de no demanar un mínim de participació per considerar-lo vinculant. Aquest procediment, criticat per alguns com a senyal de baixa qualitat democràtica, és la forma més habitual de procedir en referèndums. De fet, tal i com ens explicava Toni Rodon a principis d’any amb dades del projecte Varieties of Democracy, des de la Segona Guerra Mundial i fins al 2015 s’han celebrat 309 referèndums constitucionals, dels quals només 35 han requerit algun tipus de participació per declarar-los com a vàlids.


Si ens fixem en l’exigència d’un mínim de vots favorables per donar una votació com a vàlida, tampoc present en el referèndum previst per l’1-O, veiem com aquest és un procediment igualment poc comú. De fet, arreu del món només ho preveuen 18 països, i centrant-nos en el cas d’Europa tan sols Dinamarca requereix que el número de votants del sí representin més del 40% de l’electorat. Finalment, la combinació de mínims de participació i de vots favorables només es donen a set països del món (Rússia, Polònia, Taiwan, Mongòlia, la República Dominicana, Tadjikistan i Lituània).

I per què és poc habitual l’establiment de llindars? Tal i com ens explicava Marc Sanjaume fa tres anys i en vistes del 9-N, la Comissió de Venècia recomana actualment en el seu codi de bones pràctiques no imposar llindars a fi i efecte d’evitar el boicot dels contraris al canvi constitucional. De fet, els politòlegs portuguesos Luís Aguilar-Conraria i Pedro Magalães han mostrat que quan l’opció del canvi té altes possibilitats de guanyar, els partidaris de l’statu quo tenen la temptació de no acudir a les votacions i d’aquesta manera evitar que s’arribi a la participació mínima establerta.

Així doncs, tot i que els mínims de quòrum estan pensats com a una manera d’evitar que minories actives puguin imposar les seves decisions i per augmentar la legitimitat dels resultats (com es va fer en el cas de Montenegro), aquests generen efectes perversos que poden arribar a permetre que unes minories inactives imposin el seu relat.

En aquest sentit, per evitar tant que unes minories bloquegin el canvi constitucional o que d’altres minories el forcin, l’alternativa és el requerir un mínim de vots favorables no sobre el total de participació sinó sobre el total de l’electorat. Aquest per exemple és el cas dels referèndums a Hongria i a Lituània, on es requereix que els vots favorables superin el 25% i el 50% del cens, respectivament, o el ja mencionat cas de Dinamarca, amb 40% de vots favorables sobre el total del cens. Un acord complex com aquest, però, requeriria d’un bon consens entre les institucions que promouen el referèndum que, en el cas català de cara a l’1-O, no sembla que a hores d’ara es pugui donar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació