Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La veu de Nació

Fuster, 25 anys

«Es fa difícil pensar que l’actual context polític al País Valencià no pogués despertar ni mig somriure a Joan Fuster»

per Marc Guinjoan, 20 de juny de 2017 a les 22:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest dimecres es commemoren 25 anys de la mort de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), assagista, poeta i pensador. Llicenciat en Dret però de formació eminentment autodidacta, Fuster va patir en vida atacs personals durant la malanomenada “Batalla de València”, arran sobretot de la publicació, el 1962, del llibre Nosaltres els valencians, obra cabdal sobre la cultura, la identitat i la consciència nacional del País Valencià i dels Països Catalans. Sobre l’autor i la seva obra, prolífica i polifacètica però lamentablement menystinguda per determinades institucions, se n’ha escrit diverses antologies, però no ha estat fins el 2017 en què se n’han publicat diverses anàlisis sobre aspectes variats de la seva obra.

Del Fuster teòric i pensador de la nació en sabem molt per tot el que va deixar escrit, però qualsevol intent de saber què pensaria sobre la realitat política del País Valencià i dels Països Catalans en l’actualitat és un complicat exercici de política ficció. De fet, Fuster va ser molt més un teòric polític que no pas un analista o opinador polític, i ja l’any 1977, en plena d’efervescència política i partidista a l’estat espanyol, mostrava davant de Montserrat Roig un fort escepticisme en quant a la política partidista i la possibilitat de militar en una formació política.


Fuster, va viure els seus darrers anys durant els governs d’un Joan Lerma (PSPV) acomplexat nacionalment, que va fer del País Valencià una “regió” que, en paraules del seu propi himne –aprovat l’any 1984– “ofrenava glòries a Espanya”. Els governs posteriors del PP no van fer més que empitjorar la situació, tot dedicant-se a cultivar l’odi cap a Catalunya en una estratègia que, durant més de dues dècades, els va donar bons rèdits electorals.
Finalment, el govern del canvi del PSPV i Compromís estrenat el 2015, malgrat que ha fet avenços importants en alguns aspectes, ha anat amb peus de plom en qüestions nacionals tals com ara la reobertura de la Radio Televisió Valenciana o la (no) entrada a l’Institut Ramon Llull. També és difícil de justificar que, dos anys després de la presa de possessió, encara no es pugui veure TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Tot plegat ha portat al periodista i sociòleg Francesc Viadel a categoritzar el govern resultant del Pacte del Botànic com a “neoregionalisme vagament progressista (...) expressió darrera d’un valencianisme de comboi molt lluny de la contundència discursiva i de la visió de llarg recorregut del de Sueca”. De manera similar, el sociòleg i periodista valencià Toni Mollà ha afirmat recentment que “el País Valencià actual continua esclau del colp d’estat ideològic que va representar l’èxit mediàtic, social i polític del blaverisme tardofranquista” i que “el resultat de tot plegat és un país en el llindar del desenvolupament cultural (...) i la presència en la vida pública d’actors i factors clarament predemocràtics i premoderns, la influència dels quals condiciona sovint les polítiques públiques”.

En clau de Països Catalans, les dinàmiques institucionals que es deriven del model autonòmic espanyol han portat a dia d’avui al fusterianisme de la nació política completa com a quelcom impracticable, reduint-ho, com a molt, a meres col·laboracions entre institucions en qüestions lingüístiques i culturals. El procés independentista actual al Principat no queda clar quines conseqüències pot tenir sobre les Illes Balears i el País Valencià, actuant per a alguns com a element dinamitador de les estructures polítiques espanyoles, essent per a d’altres una càrrega excessiva pel moviment valencianista i catalanistes a les Illes.

Ara bé, malgrat les circumstàncies polítiques, institucionals, les renúncies i alguns indicadors socials i lingüístics alarmants, el cert és que es fa difícil pensar que l’actual context polític al País Valencià no pogués despertar ni mig somriure a Joan Fuster. En clau de partits en podríem destacar els resultats de Compromís a les Corts Valencianes i al Congrés (on, per primera vegada des de la Segona República espanyola hi tenen diputats), l’entrada d’un Podem al País Valencià marcadament desacomplexat, o la caiguda del PP (amb un lideratge erràtic i farcit de casos de corrupció). En clau de polítiques, la reivindicació del corredor mediterrani o d’un bon finançament pel País, o el mateix decret del plurilingüisme –que permetrà finalment als nens poder estudiar en valencià arreu del territori– també representen bones senyals que, si bé per molts excessivament lentes, marquen un abans i un després en les polítiques al País Valencià i en la seva presa de consciència com a quelcom més que una “comunitat”.


Poc a poc i no sense entrebancs, però persistint i adaptant-se a les noves circumstàncies. I és que, per bé o per mal, tal i com el Fuster més pragmatic afirmava, “en última instància som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació