Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Avui vaig forta, aviso. I el que avisa no és traïdor, diuen. (O potser sí, en condicionar-nos amb la seva opinió...) Sigui com sigui, avui vaig forta. Ja ho he dit. És clar que el meu parer pot canviar. Sempre dic el que penso, malgrat que no sempre penso el mateix. (L’única constant de l’univers és el canvi, diuen també. I jo m’ho crec.) En el meu cas, però, amb l’escriptura pel mig, que em fa de filtre i em protegeix del món exterior. (O el protegeix a ell de mi, potser...)
Paint encara la fantàstica entrevista al filòsof Joan-Carles Mèlich –força més interessant que
la del Richard Gere-, trobo respostes a preguntes com, per exemple, perquè no escric sobre fets concrets de l’actualitat. És una “simple” qüestió de temps. I no el que em falta a mi, en general, si no al que cal per a fer l’esforç de comprendre allò que passa al nostre voltant, alhora que dins de nosaltres mateixos. Per allò que deia
Imre Kertész: el fet d’entendre ja és per si un malentès.
Una opinió, per mi, és com una llavor. Pot ser que no germini avui, ni demà, però el dia que menys t’ho esperis es convertirà en un brot, i el brot en una planta, i la planta en un arbre. Així, una opinió es transforma en creença per algú, en algun lloc. Potser per a la mateixa persona que la planta, si es creu en poder de la raó. De la veritat. Ara, opinar és només una acció; ni un grau ni un ofici. De la mateixa manera que tertulià és aquell que participa en una tertúlia. Punt. I l’opinió pertany a qui la diu. (O l’escriu.) Només.
Descobria fa poc que duc penjada una nova etiqueta: cishetero (i jo sense saber-ho!) Tot, perquè, almenys fins avui, no m’ha atret prou cap dona per a embolicar-m’hi. (O potser me l’hauria de follar, no ho sé...) No m’agraden les etiquetes. Jo sempre les tallo o les arrenco. Imagino que són fruit de la necessitat de classificar, de comunicar-se, d’entendre amb rapidesa... Però les etiquetes rasquen. I molt. Totes.
De menuda em deien xicotot o “marimacho” perquè duia el cabell llarg, amb llaços al cap, però tenia les cames plenes d’esgarrinxades i blaus d’anar a jugar pels descampats, a caçar sargantanes o fer cabanes. I em sabia greu. Causalitats de la vida, al nostre fill Pau li diuen nena sovint, i a ell no li’n sap. Recordo que una vegada –potser la primera?- em va mirar per veure la meva reacció; igual que fan els nadons quan cauen, abans de plorar (o no). Ai perdona, va disculpar-se la senyora. És que té una cara tan bonica...! I vam somriure. Els dos.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Teresa Roig,