Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Vull gent que en sàpiga

«D’advocats, n’hi ha de laboralistes i n’hi ha de matrimonialistes. Però els periodistes es veu que han de saber de tot. L’especialització és una cosa antiga. I llavors se’ns comença a posar cara de tertulià»

per Miquel Andreu, 29 de maig de 2017 a les 22:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Suposo que els que vam veure el Sense ficció de l’altre dia hem estat rumiant, poc o molt, sobre quines maneres tenim de fer front a les mentides i intoxicacions mediàtiques en el nostre dia a dia. I n’hi ha una de la que crec que se’n parla poc: la proximitat. Ens hem trencat el cap sobre fact-checking i al país tenim multitud de capçaleres que cada dia fan fact-cheking i des de fa molts anys. Són petites, amb molt pocs recursos, però a qui és molt difícil d’enganyar, perquè coneixen l’entorn, saben qui és qui, quins interessos es mouen, quines sensibilitats hi ha, què es cou al carrer, què va passar fa deu anys sobre aquell mateix assumpte, què es va dir llavors, què es diu ara. Tenen context, vaja. I no només és difícil que les enganyin, sinó que és difícil que aquestes enganyin els lectors, perquè és molt probable que sempre n’hi hagi algun que sàpiga encara més de primera mà allò del que parles.

Si apliquem aquesta lògica en àmbits més amplis, també pot funcionar. Diguem-ne proximitat temàtica. Es parla molt de la versatilitat, de saber fer de tot, de tocar totes les tecles, de la importància d’adaptar-se. M’atreviria a dir que saber molt d’una cosa i molt poc de la resta fins i tot està mal vist. Et tanques, i això, al segle XXI, es veu que no es porta. Als tallers de cotxes, un mecànic ja no ho arregla tot dels cotxes, sinó que es cuida només de la mecànica i un enginyer es cuida de l’electrònica. De perruqueries, n’hi ha de dones, d’homes i de barbes. De botigues, n’hi ha que només venen pasta fresca i n’hi ha que només tenen espècies. D’advocats, n’hi ha de laboralistes i n’hi ha de matrimonialistes. Però els periodistes es veu que han de saber de tot. L’especialització és una cosa antiga. I llavors se’ns comença a posar cara de tertulià. Jo no sé si em refiaria gaire d’un peixater versàtil, per exemple.


De qui em refio, en periodisme? De qui sé que hi entén, que sap de què parla i no té el cul llogat; de qui porta temps tractant amb els protagonistes d’un lloc, digues-li barri, ciutat, comarca, parlament, club de futbol o món cultural, encara que “només” sàpiguen escriure o parlar. De qui no em refio? De qui sap editar una mica àudios, vídeos i fotos però que cada dia copia i enganxa notes de premsa. No hi ha res pitjor que el copiar+enganxar, un virus devastador que tinc la sensació que anem deixant passar amb molta tolerància. Cada dia corren rius de notes de premsa i al cap de pocs segons apareixen a la xarxa titulars i textos igualets a capçaleres diferents, reproduïts intactes, íntegres, immaculats. Del gabinet directes al lector, com si no hi hagués cap periodista en tot el procés; com si al taller no hi hagués mecànics, com si a la barberia no hi hagués barber, com si a la botiga no hi hagués personal, però això sí: la mateixa propaganda a tot arreu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Miquel Andreu
Miquel Andreu (Les Borges Blanques, 1980). Fa de periodista, però també podria viure fent una altra cosa. De moment, escriu cada dia a SomGarrigues i, a vegades, a l'Ara i Descobrir. A Twitter és @lotigre.
27/01/2019

A fora fa fred

02/12/2018

Pedra seca, una (possible) victòria en diferit

04/11/2018

Tornar a fonamentar el baluard

07/10/2018

Fora noses

09/09/2018

Gols a la rereguarda

12/08/2018

Gent meravellosa que odia

17/06/2018

​Imprescindibles sense medalla

20/05/2018

Un jardí punxegut

22/04/2018

AMI, què?

26/03/2018

Els vam regalar els mots

Participació