Opinió

I tu, d’on vens?

«Sí, miri, aquí preguntem la gent d’on ve perquè la volem conèixer, i ben mirat, no crec que aquest sigui un costum tan diabòlic»

| 19/05/2017 a les 22:00h
Aquesta notícia es va publicar originalment el 19/05/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una de les coses que els catalans portem molts anys escoltant amb notable paciència és que, mentre a llocs com ara Madrid, la gent no pregunta d’on vens, aquí sí que ho fem, senyal que allà són oberts de mires i cosmopolites mentre que nosaltres som una colla d’obsessos provincians que tenim per costum assenyalar amb el dit als forasters. D’aquí a les acusacions d’etnicistes o supremacistes hi ha un saltet de res.

És interessant constatar que fins i tot nosaltres hem acabat impressionats per aquesta idea tan i tan repetida al llarg del temps, i n’és una mostra la rèplica adoptada des de l’independentisme: a Catalunya no preguntem tant la gent d’on ve, sinó on vol anar, perquè no ens importen els orígens sinó l’objectiu compartit. Bé, això és una mica així, i és un eslògan ben trobat, però en el fons, aquest contra-argument neix d’una incapacitat de plantar-li cara a l’argument i denota un fons una mica acomplexat.

Perquè, a veure, quin mal hi ha a preguntar-li a algú d’on ve? Pot indicar curiositat sincera, interès en la seva història, afany de coneixement. Tot depèn del to, esclar. Però preguntar pels orígens és convenient per saber quins són els ingredients culturals, emotius, del teu país; el seu rerefons, les seves arrels, que ara són tan diverses. No fer-ho pot semblar integrador, però també insensible: pot voler dir que t’importen un rave les coses d’una part dels teus conciutadans. I no unes coses qualssevol: les més determinants, baptismals, en la seva configuració com a individus.

Doncs sí, aquí preguntem, i més que ho hauríem de fer. Hi ha qui ens vol fer creure que demanar pels orígens és reaccionari i no fer-ho, progressista, quan és exactament a l’inrevés: molts murs invisibles que s’alcen a la cantonada, amb els nostres veïns, serien més baixos i porosos si sabéssim amb més precisió d’on venen, si esbrinéssim que la llengua del Saïd no és l’àrab, sino el tamazight, i que la Irina no és “de l’Europa de l’est”, sinó de Romania, país amb un idioma força proper al nostre. Si preguntéssim més potser també ells se sentirien una mica més admesos i reconeguts pel que són, amb tota la seva herència, i no com a robots immigrants, “ciutadans del món” sense partida de naixement que només són acceptats amb la condició que renunciïn a la memòria.
 
Sí, miri, aquí preguntem la gent d’on ve perquè la volem conèixer, i ben mirat, no crec que aquest sigui un costum tan diabòlic.
 

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Xafarder?
Pere Punyetes, 19/05/2017 a les 22:45
+5
-0
Doncs sí, es clar. Si ho volen que em duguin xafarder, però no em sembla forasenyat saber anb qui parlem. Tan raro es? Quan coneixem algú nou hi ha algunes preguntes de cortesia que van sortint durant la conversa, ni que sigui només per demostrar interés per el nostre interlocutor. Com et dius? Ah, si? I a què et dediques? Vaja! I d'ón ets? Fa molt que vius aquí? Sincerament, preguntar no és ofendre. Dic jo.
Tres vegades al dia
NomesJoan, 20/05/2017 a les 19:26
+2
-0
Sóc català, mirant de treballar fora del país. Si no em pregunten un mínim de 3 cops al dia d'on sóc no m'ho pregunten cap. I de veritat que no em sento agredit, sinó afalagat.
Tòpics
Marta Pou, 20/05/2017 a les 21:30
+0
-0
Les coses que es diuen d'uns i altres, els tòpics sobre com és la gent de tal o qual lloc acostumen a respondre a veritats genèriques que, per això mateix, perquè són trets molt genèrics no sempre son reals. Però es que a més el tema és també si aquesta veritat genèrica es positiva o negativa. Total, que "en todas partes cuecen habas"!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
A Catalunya cada any s'utilitzen 892 milions de tovalloletes | Adrià Costa
Guillem Genovès | 12 comentaris
01/01/1970
Les depuradores pateixen avaries per culpa de les tovalloletes llençades al vàter, que embussen les instal·lacions | Aigües de Barcelona impulsa una campanya per conscienciar d'aquest mal hàbit
Oriol Junqueras, arribant a l'Audiència Nacional | ACN
01/01/1970
La defensa del vicepresident argumenta que l'executiu ni es va reunir ni va prendre acords des de la seva destitució
01/01/1970
Catalunya registra el millor tercer trimestre i les millors xifres acumulades en els nou primers mesos de l'any
Évole durant l'entrevista a Maduro | Salvados
Toni Vall
01/01/1970
«Évole té un gran avantatge: és un home. El masclisme existeix també en aquesta professió i és bo explicar-ho» | «Per què totes les presentadores d'esports de la televisió han de ser joves i tan guapes?»
Els herois de la «Liga de la Justicia», darrer gran film de la factoria DC Comics
Esteve Plantada
01/01/1970
Set claus per saber quin és el "supergrup" més prodigiós del cinema
Una escena de la magnífica «Viaje al fin de la noche» | Alba Muñoz
Teresa Ferré
01/01/1970
La companyia Proyecto 43-2 acaba d’estrenar a Barcelona "Viaje al fin de la noche", la darrera peça de la trilogia sobre el conflicte basc i la memòria col·lectiva
Mural a favor dels presos polítics | Adrià Costa
01/01/1970
L'entitat demana anar més enllà dels grans actes de carrer i proposa reivindicar l'alliberament dels líders sobiranistes en el dia a dia
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, en una sessió al Parlament | Adrià Costa
Oriol March | 7 comentaris
01/01/1970
Junts per Catalunya i ERC ja negocien el paper del president i del vicepresident en cas de victòria electoral, i aposten per restituir-los | En cas que els dos estiguin privats de llibertat, s'investiria un nou cap de l'executiu i d'aquí que aparegui el nom de Marta Rovira