Opinió

La regressió

«La manca de capacitat d'acollir refugiats que fugen de la guerra i la misèria és regressió, la pulsió populista és regressió, l'amenaça de l'extremadreta ho és, com el desmantellament de l'Estat del benestar»

per Xavier Graset, 12 de maig de 2017 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La gran regressió. Un debat intel·lectual en forma de llibre recorre Europa. Un llibre col.lectiu on entre 17 pensadors hi ha la filòsofa Marina Garcés, i on hi ha també des Slavoj Zizek, a Bauman, Cèsar Rendueles, Santiago Alba Rico, Nancy Fraser, Arjun Appadurai...entre d’altres. Al títol hi llegim: Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia.

Trepitjada, i estripada democràcia, amb els estralls d’una crisi financera que ha destapat mancances de tota mena i condició a diferents països. A molts grans trets, al llibre podríem dir que hi ha tres posicionaments: els que només constaten que som davant l’abisme, els que creuen que hi ha nous camins, i els que com Garcés o Bauman aposten per radicalitzar la consciència crítica com a manera de reconduir.


En aquesta radicalització, Marina Garcés, i així titula el seu text, ens planteja que superada, la modernitat i la postmodernitat, ara som ja en la “Condició pòstuma”. Situats davant la mort del subjecte (tots som zombis), de la història, del futur de la humanitat.

Vaja, que el món s’acaba, el temps s’acaba. El segle XX dibuixa la nostra mort. Marina Garcés s’agafa a cinc conceptes per explicar aquesta transició: el present del capitalisme, i la globalització, aquesta postmodernitat que culminava el gir biopolític, la incredulitat cap els grans relats, la totaliat negativa, i aquest temps obert que se’ns oferia a l’experimentació que acaba en frustració.

No és el mateix morir que matar, l’extinció no és el mateix que l’extermini, però en aquest panorama de “condició pòstuma” hi ha una cartografia on hi ha noms que van de Verdun i Auschwitz, Hiroshima, Nagasaki, Bophal, Palestina, Sudàfrica, Iraq, txètxènia, Txernòbil, i encara hi podem afegir Lampedusa, Lesbos, Idomeni.. La manca de capacitat d’acollir refugiats que fugen de la guerra i la misèria és regressió, la pulsió populista és regressió, l’amenaça de l’extremadreta ho és, com el desmantellament de l’Estat del benestar.

Tota la reculada de drets socials, que amb les retallades només han servit per salvar la cara als bancs, d’uns bancs que tenen els dirigents o jutjats o en portes de judici, aixó no és regressió? La corrupció és regressió, la manipulació i l’ús partidista de jutges, fiscals i policies és regressió, que no hi hagi debats serens, només desqüalificació és regressió, que decapitin un president de la Generalitat com Maragall, o un secretari general d’un partit com el del PSOE deu ser regressió.


I el que vivim a Catalunya, el bloqueig polític pel referèndum es pot considerar part de la gran regressió? Quan diem que la transició del 78 està finiquitada, que aquella Constitució, que se’ns presenta com intocable – només es parla de reformar-la a cop de desafiament- és només una cotilla que no serveix per resoldre problemes polítics, no és també regressió? Que s’inhabiliti els responsables del 9-N, Mas, Ortega, Rigau, Homs, que aquesta setmana desfilin a declarar Forcadell, Simó, Corominas, Barrufet, que el 12 de juny ho faci Nuet, no és regressió?

Que un exministre com Garcia Margallo proposi destrossar i retirar urnes, suspendre l’autonomia, que Rajoy agafi el control dels Mossos, és regressió? Que cada vegada que Catalunya reivindiqui el seu pes als Pressupostos de l’Estat, o a la xarxa d’infrastructures s’aixequin veus parlant de privilegis no és regressió? Però com que tot depèn de quin costat es miri, aquells que no volen que ni es comprin urnes, ni que es consulti la ciutadania sobre si Catalunya vol ser independent, et diran que això és regressió.

Els que veuen el debat com una nosa, que destorba l’statu quo, ja els va bé que avancem com a l’extinció, que els catalans siguem zombis, que arribem a la condició pòstuma real, aquesta que en clau filosòfica descriu Garcés com a nou estadi de la societat del després del després.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Xavier Graset
Nascut a Vila-seca (el Tarragonès) el 1963, periodista, actualment presenta Més 324. Amant de la bona vida, la bona cuina, i el bon teatre.
20/09/2018

Rambla buida, rambla plena

06/09/2018

Afers exteriors

09/08/2018

​La garrofa

12/07/2018

Malversació

28/06/2018

​Anella M.

14/06/2018

Política sorprenent

31/05/2018

La censura

17/05/2018

Tot és simbòlic

03/05/2018

Laberints

19/04/2018

La tribu

Participació