Jordi Pujol, màrtir destronat

L’any 2009, va reclamar a Folgueroles la fermesa necessària per aixecar el vol i va reivindicar l’exemple de Verdaguer

| 08/05/2017 a les 06:00h
Aquesta notícia es va publicar originalment el 08/05/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies fa vuit anys que vaig veure el President Pujol a Folgueroles, coincidint amb un parlament que va fer als jardins de Can Dachs, a la plaça del poble, amb motiu de la Festa Verdaguer del 2009. Aquell any, la commemoració verdagueriana es va centrar en el llibre “A vol d’ocell”, on l’escriptor va narrar el seu periple per Europa central i Rússia en companyia del comte Eusebi de Güell, a qui va escortar en un viatge de negocis.

En un radiant dia de maig, Jordi Pujol va ser l’estrella indiscutible de la festa. Després de passejar per la plaça i parlar cordialment amb tothom que se li acostava, es va afegir a l’ofrena floral popular al peu del monument erigit en honor al poeta, des d’on va contemplar embadalit les evolucions del Ballet de Folgueroles. Acabada la sessió de danses, el President emèrit es va desplaçar als jardins de Can Dachs on va pronunciar una conferència pública titulada “Del Canigó a San Petersburg”, un parlament que va derivar en un al·legat profètic a favor de la superació dels mals temps pels quals passa Catalunya, Espanya i la resta del món. Davant un públic entregat, Pujol, lliure dels peatges institucionals  i amb constants brots d’ironia i sorna autoparòdica, es va referir a la crisi política i es va lamentar del desconcert i el baix estat d’ànim que afecta Catalunya. Més endavant, després de queixar-se de la "gran hostilitat que a tot Espanya es viu contra Catalunya", va reconèixer que "als catalans també ens costa de relacionar-nos amb Espanya". Com a antídot a un panorama més aviat ombrívol, Pujol va reclamar la fermesa necessària per aixecar el vol i va reivindicar l’exemple de Verdaguer, Gaudí, Güell, els empresaris, els polítics i els economistes de l’època de la Renaixença.

En aquest punt, el Molt Honorable es va atrevir a desgranar una paràbola teològica entorn de la resurrecció pasqual, que va equiparar al ressorgiment del país: "La resurrecció és la resposta a les ganes de viure", va dir. I va enllaçar el seu discurs demanant els catalans que s’aferrin (com Verdaguer) a la voluntat de sortir de l’atzucac, amb el bagatge irrenunciable de la llengua i la història, el capital moral, la mística patriòtica i la mística de la feina, la tècnica i l’esperit emprenedor dels antics industrials que antigament van aixecar les colònies tèxtils a les conques fluvials catalanes. Portat per l’entusiasme de la seva oratòria, Pujol es va quedar en blanc. Després d’uns segons d silenci,  va reconèixer amb bon humor haver perdut els papers. Fins que va prosseguir amb el viatge de negocis d’Eusebi de Güell i Jacint Verdaguer fins a Berlín i Sant Petersburg.

La primera vegada que vaig veure Jordi Pujol en directe va ser durant la Transició a l’escenari del teatre-cinema Vigatà. I encara que ni aleshores ni mai no he combregar amb la seva manera de veure les coses ni amb la seva política, he de reconèixer que em va impressionar la seva energia, la seva astúcia i l’especial carisma que desprenia. La segona vegada que el vaig veure, molts anys després, va ser l’any 1999 al balcó de l’ajuntament de Vic, des d’on va presidir la cerimònia central de la desfilada de centenars de gegants i capgrossos  vinguts d’arreu del Principat, amb motiu de la designació de Vic com a Ciutat Gegantera de Catalunya. Aquell migdia, el President estava envoltat d’una aura resplendent. Se’l veia ufanós, feliç i satisfet. De fet, era el President dels Catalans, estava a la plaça Major de la Capital de la Catalunya Catalana i tenia als seus peus tots els gegants del país. He de reconèixer que, de nou, la seva imatge em va colpir.

Després de la mort de Franco, Pujol es va convertir en un personatge molt popular a Catalunya, sobretot entre la gent catalanista moderada i conservadora del país, com és el cas de molts dels seus admiradors incondicionals vigatans. Ben mirat, per alguns representava l’arquetip de pare de la nació; i per altres, una mena d’oncle que d’en tant en tant fa una visita a la família. Durant gairebé un quart de segle, Pujol es va perpetuar en el poder i va estar al front del timó català, navegant per tota mena de mars, amb vents favorables i desfavorable, pactant amb uns i altres, fent i desfent, posant el peix al cove i donant lliçons d’ètica i de moral a tothom.

Durant dotze anys, vaig tenir la responsabilitat de fer els guions de la vinyeta editorial diària de La Vanguardia que signàvem Ventura & Coromina. Molts dels acudits que vam publicar en aquella època tenien com a protagonista el President Pujol. No ho vam fer pas com una mania personal contra ell, sinó perquè era un personatge omnipresent a tots els mitjans, al costat d’altres polítics catalans, espanyols i internacionals, o de personalitats rellevants en l’àmbit cultural social i econòmic. Tanmateix, cada vegada que Pujol sortia en un acudit, sempre em trobava algú que es queixava que els humoristes féssim broma d’un estadista que ho havia donat tot per Catalunya. Amb tot, quan el protagonista de l’acudit era un polític d’un altre partit, com ara Aznar, sempre hi havia algú de la seva corda que també es queixava. L’humor, sobretot el polític, mai no fa content a tothom, perquè la política acostuma a ser sectària i l’objectivitat sol brillar per la seva absència.
 

Una de les vinyetes Foto: Ventura i Coromina

 

Vinyeta d'en Pujol Foto: Ventura i Coromina


Però, tot d’una, la bona estrella de Pujol es va apagar sobtadament el 25 de juliol de 2014, quan va  fer un sorprenent comunicat on confessava que disposava de comptes sense regularitzar a l'estranger que formaven part d'una herència familiar, rebuda el 1980. L'herència del seu pare anava destinada també a Marta Ferrusola i als seus set fills. Aleshores, una persona de confiança va gestionar els diners fins que tots els seus fills van ser majors d'edat, però en el comunicat Pujol deia que no va trobar mai el moment adient per a declarar-los a Hisenda. Després de reconèixer els fets, demanava perdó “amb molt de dolor”, pel que significa per a la seva família, per ell mateix, i per a les persones que s'havien pogut sentir defraudades per la confiança que li havien dipositat”. Finalment, el President es posava a disposició de les autoritats tributàries i judicials.

La confessió de Pujol va caure com un gerro d’aigua freda damunt una legió d’incrèduls devots del President, un màrtir que durant el franquisme va ser torturat i empresonat, i després va ser vilipendiat i calumniat –segons ells- a través de les acusacions del cas Banca Catalana. Sigui com sigui, l’any 2014, molts pujolistes i votants seus “de tota la vida” van justificar el descuit del seu ídol i van afirmar solemnement que li perdonaven aquest error: “És un dels nostres”, deien convençuts.

Tres anys després d’aquella confessió pública, la tempesta no ha fet més que augmentar. Dies enrere, el jutge va tancar a la presó el primogènit de la família per ocultar suposadament 30 milions d’euros. Poc després, la Policia Nacional va registrar l’habitatge, el despatx professional de l’ex president a Barcelona, la casa familiar dels Pujol-Ferrusola a Queralbs i el domicili i el despatx del seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. A banda del setge policial i judicial envers el cap del clan i els seus fills, la mare, Marta Ferrusola, antiga florista, també està sent objecte d’acusacions que la relacionen directament amb tots els moviments econòmics fraudulents de la família. En el moment de redactar aquest article,  la Fiscalia Anticorrupció sembla que vol demanar presó per al matrimoni Pujol-Ferrusola si no aclareix l’origen de la seva fortuna i el seu paper en les últimes maniobres d’evasió de diners que encara guardaven a Andorra. De fet, la Fiscalia els responsabilitza de liderar una suposada “organització criminal” de la qual el jutge De la Mata diu tenir indicis.

Diuen que “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”, una frase molt popular que aquests dies he escoltat, però ara en sentit contrari. Per justificar les patinades de la nissaga Pujol-Ferrusola, en un bar vaig escoltar un home que deia: “La culpa no és d’en Pujol, ni dels fills: la responsable de tot és la Ferrusola, que a casa seva sempre ha portat els pantalons. Sempre ha manat ella des de l’ombra”. No sóc jutge ni pretenc culpabilitzar ningú en concret. Però tot plegat demostra que la vida dóna moltes voltes i que no es poden posar mai els ídols en un altar. Tot el que puja, baixa.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Català encisador.
Jan Original, 08/05/2017 a les 10:42
+13
-0
Benvolgut Toni: tu mateix has fet una perfecta descripció del personatge com per posar la pressunta culpa en la seva dona. Ara sembla que a ella també li va tocar una erencia d”un avi :))

El cas Banca Catalana ja tindria d”haver obert els ulls als catalans, però es varen deixar encisar per un personatge que els hi deia lo que volien sentir (ara d”això s”en diu populisme) i els hi deia tal com els catalans de mena volen que els parlin. Esperem que en el futur algun altre personatge semblant no torni a encisar el pais i repetim l”historia, encara que ho dubto, ja que en això de repetir l”historia sembla que els catalans també hi tenim la ma trencada.
pujar
Anònim, 08/05/2017 a les 13:29
+8
-2
Pel que sembla al clan Pujol-Ferrusola mai els hi baixava, només els hi pujava, els diners a Andorra, clar
Ho sabrem tot?
Anònim, 09/05/2017 a les 00:17
+8
-0
Molt bon article Toni i com sempre molt ben documentat. Penso que en aquest assumpte hi ha massa gent implicada i que es vagi sabent tot coincidint amb la relació que ara tenim amb l'Estat espanyol, no és cap casualitat.
Penso que els catalans hem reaccionat bé, millor del que Espanya es pensava, però també crec que tota la veritat no la sabrem mai.
Son una parella de gansters
Anònim, 09/05/2017 a les 01:10
+9
-1
En Jordi Pujol, ja era un pallaso abans de ser President, tot el que ha tocat ha trancat, el seu pare ja no confiava en ell per portar els negocis.

Va ser un traidor a catalunya desde el primer dia encara que sembles el contrari, va presionar al President Tarradellas en el exili de Saint Martin le Bo, li volia comprar el seu arxiu amb diners de banca Catalana, cosa que no va aconseguir per sort i voluntat de Tarradellas.

Va ser un mal educat i venjatiu, els que no s'ajonellaven a ell les pasaven putes.

Va amargar la vida al President Tarradellas fins a la seva mort.

Va convetir Catalunya en el seu Cortijo, per manar i mangonexar al seu aire.

La Marta Ferrusola una rata de sacristia, mal educada que despreciava els seus empleats i subordinats, desde els seus escoltes o xofers al empresari que no li feia ajardinar el seu poligon a nau.

Recordeu que va plantar la gespa del Camp Nou i no va durar res, al final una empresa de Tona ho va tenir de fer nou.

Els fills manaven sota les ordres del pare pero sobretot de la mare, tots implicats en casos de corrupció.

Jo vaig tenir presions del Jordi Pujol Soley directes per no ser de Convergencia, ni rendir-me a les seves voluntats.

La Farrusola es veia que era traidora i anava per sota má.

Ojalà els posesin a la presó, cosa que no pasará, esta pactat no entrar a presó, sota l'amença de que si els posen a la presó cantará i cauran estructores d'Estat.

A fet molt mal a Catalunya i als Catalans , la seva popularitat era pur populisme com ho poden ser ara els de Podemos, pero amb diferencies en la forma d'actuar, li agrada fer-se l'amic pero es un traidor.

Amb els que va fundar Convergencia fa anys que esta enemistat amb tots,

Jo sabia moltes de les seves guarrades, pero si les explicava la gent de Vic no s'ho creient.

A veure si tirarà gaire mes endavant, amb els anys que han tingut de libertat per fer desapareixe rastres , no queda res real sols coses per despistar.


FELICITATS TONI COROMINA, HAS FET UNA BON RESUM DEL PERSONATGE
la presó
Anònim, 09/05/2017 a les 15:34
+3
-2
Sempre es va esbombar el seu pas per la presó, però no cal oblidar que era missaire i de dretes i sempre paties menys amb el franquistes, si no pregunteu-ho en els catalanistes d'esquerres que aquests si que sabien de que anava això del franquisme.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac-1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “CAFÈ VIC”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
- Columnista i guionista de la vinyeta editorial VENTURA & COROMINA, a LA VANGUARDIA (des de 1991).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
Carles Puigdemont | ND
Bernat Surroca
01/01/1970
La Fiscalia demanarà al Suprem una euroordre de detenció contra el president de la Generalitat si participa avui de manera presencial en una conferència a la Universitat de Copenhaguen | L'advocat de Puigdemont reconeix que hi ha un alt risc que sigui detingut si surt de Bèlgica | Roger Torrent proposarà avui al matí el líder de Junts per Catalunya per ser investit president
Ferran Casas
01/01/1970
El president es juga capejar l'euroordre de detenció si avui viatja a Copenhaguen mentre s'ha de resoldre ja com se l'investirà, un procés que genera dubtes legals i també polítics. També són notícia Ada Colau, la manifestació de policies espanyols, la Trinca, Jimmy Carter i Vicenç Villatoro
01/01/1970
Les actes de la policia espanyola descriuen l'activitat dels Mossos en els diversos districtes i en més d'un cas també relaten l'actitud dels votants cap als agents de la policia catalana.
01/01/1970
La decisió l'hauria d'executar la mesa, segons la fórmula que triés per repartir els representants a la cambra alta i designar qui capitanejaria les comissions | Les concessions s'unirien a gestos com el to conciliador de Torrent en el seu discurs o la ubicació de Catalunya en Comú-Podem a l'hemicicle
Santi Rodriguez, Xavier García Albiol, Mariano Rajoy, Andrea Levy i Dani Serrano, en un acte de campanya | PP
Roger Pi de Cabanyes | 12 comentaris
01/01/1970
«L’equip de Mariano Rajoy dona per fet que ERC i el PDECat ja estan assumint que no faran president Puigdemont»
Una imatge de la sèrie «Merlí» | TV3
Toni Vall | 7 comentaris
01/01/1970
«Empescar-se que el millor final possible és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada»
Carme Forcadell i Roger Torrent, a l'inici del ple de constitució del Parlament | Josep M. Montaner
Joan Serra Carné | 2 comentaris
01/01/1970
Roger Torrent desplega un perfil institucional que neguiteja la CUP per la falta de referències republicanes mentre la seva predecessora assisteix, alliberada, a una legislatura que insinua contradiccions en el sobiranisme
Carme Forcadell i Marta Rovira al bell mig de l'hemicicle del Parlament en la sessió constitutiva | Josep Maria Montaner
Sara González | 1 comentari
01/01/1970
La legislatura arrenca marcada pels escons buits i amb llaços grocs, la bancada del Govern deserta i l'alè dels processos judicials al clatell de l'independentisme | La sessió constitutiva més insòlita en democràcia acaba amb la trucada de Puigdemont des de Brussel·les per felicitar Roger Torrent
Joan Tapia | Adrià Costa
Pep Martí | 10 comentaris
01/01/1970
L'exdirector de "La Vanguardia" opina que "l'actuació de Felip VI davant el procés pot complicar el seu paper arbitral en el futur" | Segons el periodista i analista polític, "Mas ha preferit marxar dos dies abans que dos dies després de la sentència del cas Palau"
Rajoy aquest dilluns davant la junta directiva del seu partit. | @ppopular
Pep Martí
01/01/1970
L'aprovació dels comptes públics requereix del suport dels nacionalistes bascos, molt difícil mentre bategui el 155, mentre que Rajoy s'esforça per preservar la cohesió d'un partit molt inquiet després del 21-D
Una persona mirant «Espejo público» | Adrià Costa
Toni Vall | 4 comentaris
01/01/1970
«Nul aprofundiment, nul·la capacitat d’interpretació i d’anàlisi. Doncs perquè m’expliquin això i es limitin fotre llenya quina necessitat tinc de veure la tele?»
La sèrie «Merlí» s'acomiada de l'audiència aquest dilluns | TV3
Esteve Plantada | 1 comentari
01/01/1970
Aquest dilluns al vespre s'emet el darrer capítol de la sèrie de més èxit dels darrers anys a la televisió catalana, amb una nit especial des del TNC
Tomàs Alcoverro. | Josep M. Montaner
Pep Martí | 11 comentaris
01/01/1970
El periodista, profund coneixedor del món àrab, explica que ser català l'ha "ajudat a entendre l'Orient Mitjà perquè" forma part "d'una minoria" | El corresponsal a Beirut qualifica Trump de "demagog", però creu que "Obama va errar al permetre les Primaveres Àrabs, pensant que una dictadura islàmica era millor que una de militar"