Opinió

Acadèmia i salut mental

«Un de cada tres estudiants de doctorat estan en risc de tenir algun trastorn psiquiàtric i la prevalença de problemes de salut mental es molt més alta entre els doctorands»

per Laia Balcells, 27 d'abril de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquesta setmana en Will Moore, un professor de Ciència Política de la Universitat d’Arizona (ASU), va decidir posar fi a la seva vida. Abans de fer-ho va redactar una nota de comiat, que va programar que es publiqués al seu bloc personal unes hores després de la seva calculada mort. El seu suïcidi ha deixat la comunitat internacional de politòlegs trasbalsada. Feia unes setmanes, Mark Sawyer, un altre professor de Ciència Política, de la Universitat de Los Angeles (UCLA) també havia decidit suïcidar-se. I no fa gaires anys, una estudiant de doctorat de Yale també ho va fer.

La llista de casos es podria allargar indefinidament. Els acadèmics som un col·lectiu especialment vulnerable a problemes de salut mental. Fa uns dies es va publicar un estudi realitzat a Flanders a la revista Research Policy, que documentava que un de cada tres estudiants de doctorat estan en risc de tenir algun trastorn psiquiàtric i que la prevalença de problemes de salut mental es molt més alta entre els doctorands que entre persones de similar nivell d’estudis que no estan a l’Acadèmia. En aquest estudi, es parlava de les condicions de treball i el context organitzatiu com a factors explicatius d’aquest fenomen. Cal dir que també hi ha la possibilitat que hi hagi un procés d’ auto-selecció que impliqui que persones amb una major tendència a tenir trastorns mentals també siguin persones amb més probabilitat de dedicar-se a fer un Doctorat. Tanmateix, la vida acadèmica té unes característiques que poden generar alts nivells de estrès i d’angoixa fins i tot a les persones menys vulnerables.


Com a professora, puc afirmar que la vida acadèmica té un munt d’avantatges inqüestionables: flexibilitat horària; possibilitat de viatjar i conèixer món a través del treball de camp i/o de conferències; la possibilitat de realitzar recerca independent i en temes amb els quals hom està interessat; un estímul intel·lectual constant; la possibilitat de transmetre coneixement i educar. Fins aquí, tot fantàstic. El problema de la feina acadèmica és que també implica molta responsabilitat en la gestió del temps professional i personal, que no sempre es fa bé. Per exemple, si no es té auto-disciplina, és possible perdre una tarda llegint el diari (o Twitter) davant de l’ordinador del despatx i després haver de passar un cap de setmana sencer treballant a fi a recuperar les hores perdudes. O senzillament, passar els caps de setmana sencers treballant perquè sempre hi ha feina a fer i no hi ha un límit establert sobre l’horari laboral. Això significa, inevitablement, deixar de passar temps de qualitat amb amics i família. L’altre problema és la solitud: en molts casos, els acadèmics passem un grapat d’hores del dia sols, sense interactuar amb altres persones fora dels col·laboradors amb qui ens comuniquem via email o videoconferència. Finalment, hi ha el tema del mercat de treball. A països com Espanya, tenir un Doctorat es valora relativament poc, i són molts els Doctors que acaben a l’atur o fent feines fora de l’àmbit acadèmic. L’ansietat i l’ angoixa associada a la possibilitat de no trobar feina quan s’acabi el procés de formació pot tenir costs molts alts sobre la salut mental, sobretot quan hom està fent un esforç per completar un projecte tan ambiciós com és una tesi doctoral. A països com els Estats Units, el mercat de treball es una mica mes generós amb els Doctors, però a la vegada existeix una competència molt feroç durant els anys de formació i durant els anys posteriors a l’obtenció del doctorat. Per exemple, per a poder accedir a la titularitat d’una plaça a la Universitat s’han publicar un mínim d’articles en revistes i/o llibres acadèmics en un període delimitat de temps. Per obtenir la titularitat, el tenure, cada professor se sotmet a un procés molt exigent, en el qual professors més veterans es llegeixen tota la seva producció acadèmica, analitzen la seva docència i finalment l’avaluen. A tot això s’hi suma el fet que molt sovint no es pot accedir a feines a les ciutats desitjades, ja que no hi ha places a tot arreu per a tothom, i que et pugui tocar viure a llocs relativament remots, lluny de la parella o fins i tot dels fills.

Aquest no es un article per a queixar-me de la vida dels acadèmics, ja que al capdavall tenim la vida que hem triat. És una oportunitat per a parlar del nostre col·lectiu, que molt sovint està idealitzat o fins i tot menyspreat (quantes vegades he sentit el comentari “els professors universitaris no treballeu!”). També per parlar del tabú de la salut mental, un problema que afecta a aquest grup social, sí, però també a molts d’altres, possiblement per motius d’una altra naturalesa. A Estats Units, igual que a Catalunya i Espanya, hi ha telèfons d’ajuda per a gent que, com en Will, pensa acabar amb la seva vida. Però es evident que no són una solució ni una garantia, i que hauríem d’anar més enllà i treballar la prevenció des d’àmbits molt diversos. Estigmatitzar a persones que pateixen depressió, trastorns d’ansietat, o altres tipus de malalties mentals no ajuda a afrontar el problema i a ajudar als que estan patint. Aquests dies, tots els amics i coneguts d’en Will no parem de donar voltes sobre com hauríem pogut impedir la seva tràgica decisió. Ja no podrem fer que en Will torni, però tant de bo aprenguem a fer-ho millor a partir d’ara i així evitar que hi hagi una propera vegada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laia Balcells
Vaig néixer a Granollers un mes de juliol. El 2010 em vaig doctorar en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale i actualment sóc professora a la Universitat de Duke. A la que puc m'escapo a Catalunya, així que visc entre dos continents. Faig recerca i ensenyo sobre temes de conflicte i violència política. Com deia la Montserrat Roig: "El paisatge que més m'apassiona és l'humà".

www.laiabalcells.cat
27/04/2017

Acadèmia i salut mental

15/04/2014

Els alumnes del Blancafort

01/10/2013

Dues fal·làcies

12/09/2013

Jo que sóc tan cosmopolita

02/08/2013

Racionalitat, nacionalisme i independència

Participació