Opinió

La música del nostre atzar

«L'atzar fa el que vol amb nosaltres, però les nostres determinacions –la teva i la meva– també hi juguen un paper important»

per Eva Piquer , 15 d'abril de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Archibald Isaac Ferguson neix el 1947 en un hospital de Newark. És el primer i únic fill de Rose i Stanley. Paul Auster imagina per a aquest mateix personatge quatre vides diferents, en funció de les decisions que va prenent i dels capricis de l'atzar. El resultat és una novel·la que es titula 4 3 2 1 i que em deleixo per llegir, però em sembla que m'esperaré al setembre perquè més de vuit-centes pàgines en anglès se'm podrien fer molt llargues.

Paul Auster tenia catorze anys i estava en un campament d'estiu quan un llamp va matar el noi que anava just davant seu. L'escriptor creu encara avui que aquell va ser el dia més important de la seva vida: va entendre de cop i per sempre que depenem de la sort, que si arribem a adults és perquè l'atzar no ens para els peus en plena adolescència amb un llamp llançat des del cel contra un futur que tendim a donar per descomptat.


La probabilitat que tu o jo acabéssim naixent era gairebé nul·la, si ens remuntem a segles enrere. Ja és casualitat que els nostres avantpassats s'anessin reproduint tal com ho van fer, que el nostre pare i la nostra mare coincidissin, que guanyés la cursa cap a l'òvul justament aquell espermatozou. La nostra existència era ben improbable, però mira, som aquí. Qualsevol realitat és sorprenent quan ens la mirem de forma retrospectiva. Que tu i jo ens trobéssim no era gens previsible, teníem molts números per no haver-nos vist mai ni de reüll. El bombo és ple de falses vides possibles i la bola que en surt és tot el que hi ha. El present. L'única veritat.

L'atzar (digue'n Déu, si ets creient) es fa un tip de riure cada vegada que algú fa plans. Però no t'estic convidant a menysprear la força de la voluntat, al contrari. Perquè l'atzar fa el que vol amb nosaltres, però les nostres determinacions –la teva i la meva– també hi juguen un paper important. En algun moment concret del passat d'indicatiu, per un encadenament prodigiós de successos fortuïts, tu i jo ens vam trobar sense voler. I, per sort –una sort, aquesta, més buscada que atzarosa–, vam decidir que aniríem de la mà fins a la fi del temps.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Eva Piquer
Barcelona, 1969. Escriptora, periodista i editora del magazín cultural Catorze.cat. Ha rebut el premi Josep Pla de novel·la i el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Viuria entre llibres. www.evapiquer.cat
16/11/2017

Conquerim la nostra llibertat

27/05/2017

Quan érem eterns

20/05/2017

Donem corda a la vida

13/05/2017

Hi ha algú més?

06/05/2017

​Si vols que surti el sol

29/04/2017

Fent camí de costat

22/04/2017

Si vols que t'estimin

15/04/2017

La música del nostre atzar

08/04/2017

D'això va el joc

01/04/2017

Amb la il·lusió encesa

Participació