Opinió

Amb la il·lusió encesa

«També hi ha l'alegria, ses òrbites en sincronia, ses velles se xapen de riure. Però l'alegria és explosiva i dura tant com una cançó d'Antònia Font»

per Eva Piquer , 1 d'abril de 2017 a les 22:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Potser sí que arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, però ho dubtes: la felicitat sempre queda una mica més enllà d'on som nosaltres. La felicitat no és un estat sinó una esperança. També hi ha l'alegria, ses òrbites en sincronia, ses velles se xapen de riure. Però l'alegria és explosiva i dura tant com una cançó d'Antònia Font.   
 

El gran què, ara ho veus, és la il·lusió. La il·lusió és el motor que ens manté l'espurna desperta, és el que ens fa brillar els ulls. És el que et va empènyer a comprar dues entrades de l'últim concert dels mallorquins a Palma, com si no tinguessis nens petits ni obstacles d'agenda ni un mar pel mig.
 

Viure sense il·lusió és possible, però és trist. Sense il·lusió no hi ha projectes ni desitjos ni horitzó. Sense il·lusió no tenim fills ni ens fem propòsits de millora ni viatgem enlloc. Quan perds la il·lusió la nostàlgia et guanya, la primavera té gust de tardor i les coses que et passen no t'acaben de passar del tot.
 

Proves d'atrapar el sol amb la pell, d'olorar una flor, d'emprovar-te un vestit. Dissecciones la tristesa perquè no fos cas, però et costa trobar-hi un punt de llum. No hi ha camps de maduixes ni astronautes rimadors ni calendaris amb trenta mil dematins. Llegeixes una carta d'amor i no et creus que te l'hagin escrit a tu. Anuncien concerts de grups que t'agraden i fas com si res. Ses coses no són fàcils per ningú dins d'aquest iglú.
 
Si poguessis, saps que et convindria tornar a cantar en veu alta. Com un dia d'abril que vas baixar caminant fins a la platja, amb uns auriculars posats i uns altres de recanvi, perquè havies quedat per dinar amb el teu amic metge. Volaves carrer Marina avall, somiaves recitals d'estiu i et sobraven paraules gratis i certes. El món tenia tots els colors del món i hauries dit que els Antònia Font existirien per sempre. No et calien ni la felicitat ni l'alegria, llavors. En tenies prou amb la il·lusió encesa perquè l'univers fos una festa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Eva Piquer
Barcelona, 1969. Escriptora, periodista i editora del magazín cultural Catorze.cat. Ha rebut el premi Josep Pla de novel·la i el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Viuria entre llibres. www.evapiquer.cat
16/11/2017

Conquerim la nostra llibertat

27/05/2017

Quan érem eterns

20/05/2017

Donem corda a la vida

13/05/2017

Hi ha algú més?

06/05/2017

​Si vols que surti el sol

29/04/2017

Fent camí de costat

22/04/2017

Si vols que t'estimin

15/04/2017

La música del nostre atzar

08/04/2017

D'això va el joc

01/04/2017

Amb la il·lusió encesa

Participació