L'odi ens està matant

«Fins i tot en un tema tan seriós com aquest dels refugiats hem hagut de tirar-nos els plats pel cap»

per Eric Herrera, 22 de febrer de 2017 a les 10:47 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest dissabte passat una vegada més va quedar demostrat que els catalans som invencibles en la lliga de les reivindicacions, es pot ben dir que som els campions planetaris de la queixa i de la performance. Barcelona va demostrar que continua sent la ciutat indomable de les causes perdudes, la Rosa de Foc permanent que meravella tant el turisme banal com també a l'occidental romàntic mancat d'autenticitat reivindicativa. Siusplau, no m'hi busqueu gaire sorna en aquestes meves primeres paraules -bé, potser una mica sí-, perquè realment penso que aquest sentiment solidari i crític que ens caracteritza com a poble és positiu, ens dóna dinamisme i unes certeses que potser manquen en altres territoris que ens envolten. Esclar que, tal com hem demostrat al llarg de la nostra història, amb la certesa i amb la raó no s'arriba gaire lluny i no es guanya gaire res.

Els catalans som solidaris, comerciants i cooperatius, i això, lluny de ser una cosa negativa, ens aporta un valor singular gens menyspreable del qual, almenys, n'hauríem d'estar orgullosos. Ara bé, dit això, l'eterna reiteració del plany i el bucle del ciutadà emprenyat, al final ens edifica un pòsit molt sòlid de confort hipòcrita que cada vegada ens deixa més desarmats davant dels grans reptes. Vull dir que tinc la sensació que en això de la queixa, com en tots els pobles colonitzats, al final sembla que hi trobem cert gustet, en fem un way of life, i la qüestió seria saber fins a quin punt volem pagar com a país el preu de ser lliures per després haver de prendre "sí o sí", decisions massa difícils.


La proclama és fàcil, la decisió dràstica és aspra. Potser això explicaria l'inexplicable tossuderia a seguir sent espanyols quan tothom amb dos dits de front sap que Espanya és un mal negoci. Ser lliure és complicat, prendre decisions sense que te les prenguin per tu és molt arriscat. Catalunya seguiria sent la campiona de la reivindicació sent un estat independent? Espero i desitjo que sí, però m'ensumo que com a país hi hem agafat delit amb tot això de la la raó sense poder exercir-la.

En fi, tanmateix la manifestació del passat cap de setmana malgrat els professionals de la demagògia va ser esplèndida, tot un èxit de país. Un més, vaja. El que ja no és suportable a aquestes alçades és l'odi profund que ens professem entre independentistes i comuns. És brutal, terrible. Acabarem tots malalts. La batalla que estem mantenint no hi ha per on agafar-la.

Fins i tot en un tema tan seriós com aquest dels refugiats hem hagut de tirar-nos els plats pel cap per la qüestió no resolta de l'estat propi o, el que és el mateix, per la incapacitat d'autogovern i, per tant, de poder que ens manca. De veritat, és urgent acabar amb això, és vital dirimir aquest conflicte o acabarem tots bojos, si és que no ho estem ja. L'odi ens corca. En aquest sentit, penso que l'independentisme ha de tirar pel dret sense preocupar-se gaire de si els comuns segueixen o no. De fet, són les decisions fermes les que acaben arrossegant tot quant indecís, aquesta és una qüestió que la sabrem de seguida: si són demòcrates, ens acompanyaran, perquè no tenen una altra sortida. És la prova del cotó, no cal preocupar-se més per això.

Aconseguir la independència és el millor favor que els podem fer, perquè aquesta macedònia d'esquerres és incapaç d'entendre, per incompetència o per ressentiment, que només amb un estat propi poden tenir l'oportunitat de desenvolupar tots els seus deliris intervencionistes. Fem-nos un favor, fem-los-hi el favor, acabem amb aquesta follia al més aviat possible, perquè aquest país no pot estar amb aquest estrès permanent, la gent necessita ser una mica més feliç, estar més relaxada i dedicar-se a guanyar diners. I un cop tinguem l'estat propi les batalles seguiran, sí, però segur que no seran tan extremadament bipolars i tòxiques com les que tenim ara. La vida d'esclau és molt trista i rau sempre en una complexa psiconàlisi d'autoodi preocupant.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació