tribuna oberta

Xamans de l'anàlisi política

«Ja ens anuncien que això va de debò i que potser sí que el president Puigdemont convocarà el referèndum però que no es podrà celebrar mai i anirem a unes altres eleccions autonòmiques»

per Eric Herrera, 7 de febrer de 2017 a les 10:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Existeix al nostre país una mena d'espècimen saberut que des de ja fa uns anys va de tertúlia en tertúlia anunciant el final del procés independentista mentre cínicament fa burla de tot el que faci referència a les mobilitzacions populars. Com si Catalunya fóra l'únic lloc del planeta on les manifestacions han de ser ridiculitzades. Gent de pedestal de cartró, acostumen a ser la mateixa espècie de xamans en anàlisi política que en cada pantalla passada pel procés ens diuen que tot això és un suflé i que la febrada està en vies de desaparició.

La realitat, però, segueix sent tossuda i després de cinc anys mantenint a nivells alts la tensió del conflicte catalanoespanyol el xoc de trens cada vegada és més aprop. De fet, amb el reguitzell de casos judicials que ens cauen a sobre sembla que ja el tindríem a la cantonada. Ara ja no se n'escapa ningú, ni tan sols en podran fugir els burletes xulescs que ens donen lliçons diàriament com si això no anés amb ells. Fixeu-vos que les seves cares i el seu to van canviant a mesura que res defalleix i tot segueix endavant. Riurem.


Tota aquesta colla primer ens deien que el món convergent es cagaria a les calces i que a la mínima farien marxa enrere. En les discussions incomptables en restaurants i cocteleries que he mantingut amb amics molt crítics amb aquest tema, sempre assentia molt atent a les crítiques que es feien contra Mas i el seu entorn. Assentia perquè em creia -i em crec- gairebé tot el que em deien, però jo sempre responia que la pressió acabaria sent tan grossa, i que el llistó que s'havia autoimposat Convergència era tan alt, que acabarien superats pel context. I així ha estat.

Després, aquests profetes de la tertúlia un cop han vist que el seu principal aliat d'ordre s'ha tirat a la piscina, fan campanya desesperats per xeringar zitzània entre els socis independentistes que sumen majoria absoluta al Parlament, i amb un somriure per sota el nas, ens engalten que això no anirà enlloc perquè amb segons quins socis un s'aixeca moll cada matí. Però malgrat cert pretext que els dóna la raó, la realitat els torna a trossejar els seus arguments.

I així arribem al dia d'avui que, amb cara de bistec, ja ens anuncien que això va de debò i que potser sí que el president Puigdemont convocarà el referèndum però que no es podrà celebrar mai i anirem a unes altres eleccions autonòmiques. I aquí no ha passat res, i qui dia passa any empeny, i es queden tan tranquils pensant-se que aquest pedaç maldestre de les eleccions apaivagarà les reclamacions sobiranistes i que tot quedarà igual. Quina colla d'engalipadors castrats de talent per la "pagueta" que reben dels que ho volen tot fracassat estan fets, la seva anàlisi és pobre perquè la seva independència professional és inexistent.

Tanmateix, és evident que tot això pot acabar sortint molt malament, i que de vegades la nostra incompetència i la ingenuïtat de la revolta dels somriures ens pot portar al desastre. Ser crític amb el procés és vital i saludable per mantenir el tremp i l'alerta. Tenim la sort de disposar d'excel·lents opinadors que ho fan amb duresa però des de la lleialtat i la llibertat, des de la transparència i la sinceritat, ben al contrari de la catèrvola d'opinaires escèptics i ressentits que necessiten cercar totes les excuses del món per minimitzar el conflicte que s'acosta. N'hi ha de tota mena, d'aquests, dels que s'arrosseguen com llimacs reclamant encara la tercera via fins al cinisme de l'esquerra sucursalista que fa el seu negoci polític utilitzant els pobres, passant per alguns "liberalets" fràgils que puden a conservadorisme criticant tot allò que ells són incapaços de fer.


Podem fracassar, sí, però ho farem des de la il·lusió, la intencionalitat, el risc i la voluntat, que és com es fan les coses i els progressos en aquest món. I allà quedaran -potser- victoriosos i curulls de vanitat, els que fallant en cada diagnosi al final l'encerten perquè posant-se al costat del poderós un sempre surt amb avantatge. Però mai seran bons analistes, perquè mai han analitzat des de la independència periodística, sempre ho han fet des del cantó segur, no des d'un anàlisi a fons. Ara bé, si aquest cop guanyem, el mínim que podrien fer és anar tots a plaça Catalunya i agenollar-se a demanar perdó per tanta merda que ens han tirat a sobre i tanta equivocació acumulada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació