Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Discurs i pràctica

«Val la pena analitzar els dos elements que s’han revelat més conflictius en les últimes setmanes, com són la fiscalitat i l’escola»

per Paola Lo Cascio, 27 de gener de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No entraré a valorar la polèmica conferència de Brussel·les en la qual varen participar tots els pesos pesants del govern per explicar a les institucions europees l'excepcionalitat del moment polític català, i que pel que sembla pel ressò que ha tingut, estava pensada més aviat per al públic intern. Tampoc entraré a comentar (potser ho deixo per un altre moment, quan es tinguin més elements), l’anomenat “cas Vidal”, amb tot allò que implica, no tant per la vicissitud concreta de l’exjutge i de les seves declaracions, sinó pel fet que ningú s’hagi preocupat de denunciar o alertar abans del seu contingut.

Tanmateix, em sembla que els dos esdeveniments (un de forma segurament més innòcua, l’altra amb detalls més inquietants) ens posen davant dels ulls de la ciutadania una disparitat molt gran entre les energies emprades pel govern de la Generalitat en la formulació del discurs i aquelles emprades en la pràctica política. El discurs, ja sigui en la manera  transcendent, metafòrica i grandiloqüent que s’ha vist a Brussel·les o en la versió més esbojarrada d’unes declaracions estrafolàries que fins ara ningú s’havia molestat en verificar, semblen haver captat el gruix de l’ambició política de les forces polítiques que donen suport a l’executiu. La pràctica en canvi, que es tradueix en el debat sobre la llei més important fins al moment, la de pressupostos, ha estat objecte d'un plantejament decididament més modest. I tanmateix, les premisses perquè aquest últim sigui el gran debat –fins i tot en una òptica independentista–, hi són totes, en la mesura en què la llei financera marca, en definitiva, un mapa que explica el país que tenim i sobretot aquell que volem tenir en el futur.


Seria massa llarg detenir-se en el detalls del projecte presentat pel govern i actualment sota l’examen de la CUP per a la seva aprovació. Tot i així, val la pena analitzar els dos elements que s’han revelat més conflictius en les últimes setmanes, com són la fiscalitat i l’escola.

En el primer cas, més enllà de les objectives limitacions, ja que la Generalitat disposa de marge normatiu només en una part de les grans figures impositives i pot establir-ne només un número limitat de noves, es podia haver obert una reflexió més ampla, que anés més enllà de les contingències del moment i de les dinàmiques de tensió i condicionament de les relacions entre JxSI i la CUP, perversitat del xantatge referèndum/pressupostos inclòs. Hauria estat un debat capaç d’interpel·lar el conjunt de les forces polítiques del país, obligant-les a prendre posició sobre una qüestió cabdal. La fiscalitat, que no és altra cosa que els criteris generals dels que ens dotem per redistribuir la riquesa, diu molt d’un país, dels seus valors, i de com es concep col·lectivament. Aquest sí que és un debat central entorn del qual s’estan mesurant tots els estats europeus, i la mateixa UE en el seu conjunt. D’haver-lo tingut amb serietat, rigor –i també discrepàncies–, podíem proclamar ben alt davant de tot el continent que som definitivament un país normal, preocupat per les grans qüestions del nostre temps.

El segon cas, el de l’escola, em sembla encara més sagnant. És ben cert que s’han destinat més recursos que ajudaran a pal·liar la desastrosa situació d’un sistema que ha patit fort per les retallades. L’augment de la inversió és fruit de la pressió dels sectors mobilitzats del món escolar, i cal alegrar-se’n, certament. Tanmateix, l'educació és una competència que està a mans de la Generalitat des de la dècada dels 80. Dit d’una altra manera, i sense necessitat de processos d’independència, el govern pot ja decidir en torn a temes tan importants com l’equilibri entre l’escola concertada i la pública o les garanties de gratuïtat i accés. En definitiva, pot decidir al voltant del paper que aquesta veritable estructura d’estat juga en el futur del país com a eina per a la reducció de les desigualtats, cohesió social i capacitació dels ciutadans. Però de tot això no se n’ha volgut parlar: el model s’ha quedat ni més ni menys aquell heretat pel pujolisme, que el tripartit tampoc es va atrevir a tocar del tot, i que malgrat el compromís dels professionals, s’ha caracteritzat per a una extrema permeabilitat a la segregació social i, a la hora de la veritat, ha demostrat ser ineficaç com a instrument de contrast de les creixents desigualtats. En aquest cas també es podia haver obert un debat seriós, i, afegeixo jo, donar una senyal important en favor de la centralitat de la escola pública. A d’altres indrets del món (a França, a Itàlia, a la mateixa Alemanya) el compromís amb l’educació pública és un tret que caracteritza el conjunt del sistema institucional, i defineix un horitzó de prioritats que involucra dreta i esquerra. Però s’ha fet una lectura molt limitada del repte que tenim en aquest àmbit i al capdavall s’ha optat per fer simplement una manutenció menys sagnant de l'austericidi –reivindicat en el seu moment com a virtuós– que vivim des de 2010, contradient de ple un dels mantres ja clàssics del processisme: que la independència s’ha de fer per a millorar la justícia social a Catalunya

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Paola Lo Cascio
Paola Lo Cascio és llicenciada en Ciències Polítiques i doctora en Història contemporània. Actualment és investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa i professora d'Història Contemporània a la UB. Membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (Cehi-UB) i del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (Granma-UB). A Twitter: @PaolaLoCascio.
28/07/2017

Unilateralitats

14/07/2017

Amatents

30/06/2017

No importa el perquè

16/06/2017

Setmana de moció

02/06/2017

El factor G

19/05/2017

Entre dues Martes

05/05/2017

Itàlia, Espanya i l'autonomia de la justícia

21/04/2017

La Nueve

07/04/2017

Pollastres

24/03/2017

Mirar-se el melic

Participació