opinió

Per una felicitat revolucionària

«Vull cridar als quatre vents que hi ha un bon grapat de companyes que porten la contrària a aquest corrent de mirar cadascú per si mateix i prou»

per Bel Olid, 26 de gener de 2017 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha la temptació (l’obligació, segurament) de fer servir la veu per cridar quan cal, i cal tantes vegades que podríem no fer altra cosa. Repetir les notícies com un rosari d’insolidaritats tan fredes que ja no ens atien ni la ràbia. Intentar un crit i un altre i un altre, i que siguin l’esca d’una revolta entre els veïns. Massa sovint, els veïns callen.

Avui que fa fred, però, vull fer servir la veu, les paraules, per dir que més enllà d’eslògans buits hi ha una mena de felicitat que pot ser revolucionària. No és un dir "si vols, pots", o "mira-t’ho per la banda positiva", ni menys encara "la vida és com te la fas". Sé massa bé que no naixem tots amb les mateixes eines, que uns tenen més mans que altres, que hi ha qui porta guants de seda i qui no té ungles amb què esgarrapar la injustícia. No, voler no és poder, i dir-ho és insultar els que no podran mai, per molt que vulguin.


Parlo d’una felicitat més real i menys buida: la felicitat de saber-se ben acompanyada. Avui que fa fred vull cridar la joia de tenir tantes companyes. Ho diré en femení, perquè moltes són dones, i els companys que no ho són sabran trobar-s’hi bé, en aquest anomenar-los com a companyes honoràries, com es troben de gust entre nosaltres als sopars i a les places, rient i manifestant-se.

Nosaltres que podem, que mengem quan tenim gana, que podem pagar la llum, que anem al cine i fins i tot al teatre, que estimem com volem, que podem dir el que ens sembla, ens sabem privilegiades. I volem deixar de ser-ho. No per estar pitjor, sinó perquè com més gent millor estigui com a mínim tan bé com nosaltres. Volem deixar de ser l’excepció i convertir-nos en la norma, i per això ens trobem, alcem la veu, ens ajudem quan ens cal una abraçada.

És cansat, alçar la veu i queixar-se. Sempre hi ha algú que vol ofegar-la, o algú que se’n riu des del sofà. Algú que fa servir el cinisme d’excusa per no moure el cul, que creu més en la comoditat de dir "el món és un desastre, tot gest és inútil" que no pas en "el món és un desastre, com puc contribuir a canviar-lo?". Sempre hi ha qui diu "jo he de mirar per mi, que prou feina tinc".

Per això avui vull cridar als quatre vents que hi ha un bon grapat de companyes que porten la contrària a aquest corrent de mirar cadascú per si mateix i prou, d’escalfar-se només la cadira pròpia. És una xarxa bulliciosa de mans esteses, que igual et troben un cotxet si has de tenir una criatura com cuinen als menjadors socials com t’envien un acudit que et fa gràcia. És una xarxa en què allà on no arribo jo arribarà algú altre. És un compartir les ganes de canviar el món, marcar-se objectius petits, aconseguir-los, animar-se.


Sentir-se part d’un col·lectiu que fa el que altres diuen que és impossible, sentir-s’hi acollida. Tenir un lloc on descansar si el dia es fa llarg. Deixar espai per a les carícies després o abans de la lluita. Saber que, quan faig servir la veu per cridar, n’hi ha tantes que criden amb mi. Aquesta és la felicitat més revolucionària.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Bel Olid
Traductora, narradora i presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A Twitter: @belolid.
19/09/2019

Els canvis que importen

05/09/2019

Acabar la carrera

22/08/2019

El problema d'apallissar violadors

09/08/2019

Coses de dones

11/07/2019

Ho fem, o què?

28/06/2019

Això no va d'estimar

22/03/2019

​Quan no dir res és dir molt

07/03/2019

​Que no s'acabi això del març

07/02/2019

Em representes, Jenn

24/01/2019

La vaga de totes (i «totes» som «totes»)

Participació