Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
La veu de Nació

Una nosa democràtica

«Si el referèndum se celebra amb una perfecta combinació de pulcritud i neutralitat, l'escena internacional ja farà la resta»

per Toni Rodon, 24 de gener de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'any 1816 el sistema internacional comptava amb un total de 26 estats. Un segle després, encara n'hi havia poc menys de 50. No va ser fins al "curt segle XX", fent servir la terminologia de Hobsbawm, que l'estatalitat es va convertir en un element definitori de la modernitat: entre 1914 i 1991 un total de 150 estats van entrar de ple dret en la comunitat internacional. La majoria van sorgir fruit del procés de descolonització o de la caiguda de grans imperis, però un altre bon grapat per raons diverses, a través d'un acord, d'una declaració unilateral o d'un referèndum de secessió. De fet, la tendència (qui sap) en la creació de nous estats podria continuar si tenim en compte que el nombre de moviments independentistes actius, des de la Segona Guerra Mundial, no ha baixat cap any de 50.

Excloent un bon grapat de colònies, tota aquesta eclosió d'estats s'ha produït sota la inquietud, la indiferència o l'oposició directa de bona part de la comunitat internacional. De fet, una quantitat destacable dels nous estats s'han creat malgrat que el club internacional no els havia preparat precisament una bona benvinguda. La creació de nous estats és, per la majoria dels països, un fet que incomoda, una molèstia, un problema o, en el millor dels casos, una nosa sense transcendència. Qui vol enfrontar-se amb un estat existent que, a més, en el cas d'Espanya, ocupa la 14a posició en termes de PIB al món?


Aquest context és important per entendre la reacció (histèrica) del govern espanyol i dels seus acòlits davant la conferència pronunciada al Parlament Europeu per part del president català, Carles Puigdemont, i els consellers Oriol Junqueras i Raül Romeva. Les institucions de l'estat són coneixedores del possible èxit d'aquest bullying internacional, però no perquè previngui els estats de posicionar-se, atès que molts ja no ho farien, sinó perquè creu que la "no posició'" dels estats genera pressió sobre els partidaris de la independència i, sobretot, dels indecisos. Es tracta, de fet, d'un moviment amb un objectiu més intern que extern.

Amb tot, malgrat la diferència de pressupost dedicat a acció exterior entre l'executiu català i espanyol i la propensió dels estats a no voler canviar l'"ordre natural de les coses", el Govern ha aconseguit alguns resultats notables. Segons alguns mitjans, el CNI va enviar un informe a Mariano Rajoy alertant-lo que, a poc a poc, començava a obrir-se una bretxa de solidaritat per part d'alguns països europeus. Aquest suport "tàcit" provenia de certs sectors del Regne Unit, de Suïssa, de Finlàndia i d'altres estats que tenen menys de trenta anys d'existència. Segons reconeixia l'informe, algunes delegacions catalanes estaven fent bona feina. Per exemple, segons alertava, l'ambaixador de Viena, Adam Casals, estava aconseguint èxits importants. Tot plegat ha fet incrementar el nerviosisme i la diplomàcia espanyola va decidir de posar tots els focus en la conferència a Brussel·les d'ahir.

La pregunta sobre la involucració de la comunitat internacional en la independència de Catalunya és, però, una pregunta trampa. Difícilment un estat intervindrà en els afers interns d'un altre de manera directa.

Això, però, no vol dir que Catalunya, a l'escena internacional, s'acabi convertint en un actor totalment aïllat i sense el suport de ningú. Tot el contrari. Segons un estudi recent publicat per la politòloga Bridget Coggins, basat en una anàlisi empírica de tots els processos independentistes des de principis del segle XX,-Power Politics and State Formation in the Twentieth Century: The Dynamics of Recognition (2016-04-08)-, el reconeixement d'un estat acabat de crear depèn, fonamentalment, de dos factors: el primer té a veure amb allò que fan un selecte grup de països que controlen l'escena internacional (Estats Units, Rússia, Alemanya...). El segon és si el nou país és una democràcia homologable als països occidentals. Qüestions com el PIB del nou país (i de l'estat matriu) o del grau d'aïllacionisme hi tenen poc a veure.


Per tant, que els governs d'altres països es mostrin formalment indiferents respecte el cas català és, de fet, una bona notícia. En el millor dels casos Catalunya ha d'aconseguir que, a nivell internacional, els països adoptin una política "ni-ni", la mateixa política que França va adoptar amb el Quebec a partir del 1977: "Ni ingérence ni indifference". Ni suport actiu ni indiferència respecte el procés democràtic. No es posicionaran per uns o per altres (ingerència) sempre i quan no es vulnerin drets fonamentals o democràtics (indiferència). En el fons, aquí es troba, de nou, el quid de la qüestió: si el referèndum se celebra amb una perfecta combinació de pulcritud i neutralitat, l'escena internacional ja farà la resta. Com ha passat sempre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació