Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Plurinacionalitat i frontpopulisme

«La novetat que planteja el model territorial-nacional de Podem i confluències és haver posat l'accent en la diversitat de projectes nacionals a l'Estat i no tant en els processos de descentralització»

per Gemma Ubasart, 20 de gener de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Recentment els politòlegs Juan Rodríguez, Astrid Barrios i Oscar Barberà han publicat un interessant article acadèmic sobre Podem. Es tracta d'un rigorós i documentat treball que descriu la força política i perioditza l'activitat des del seu naixement fins a l'actualitat. En ell constaten com la seva aposta per la plurinacionalitat ha estat, contra tot pronòstic, exitosa en les cites electorals del 20-D i 26-J. Per primer cop en la història espanyola, el fet que un partit d'abast estatal s'hagi mostrat clar i sense embuts a favor de l'existència de diversos subjectes nacionals, i la defensa que aquests puguin exercir un referèndum d'autodeterminació, ha tingut un impacte positiu (o com a mínim no negatiu) en el seu resultat electoral. Ara bé, els autors es pregunten si aquest efecte és conjuntural o es mantindrà en el temps. Alhora, plantegen les complexitats organitzatives amb les quals la formació morada es pot trobar fruit de la seva aposta per la plurinacionalitat.

Altres politòlegs han sigut més contundents i s'han afanyat a afirmar que precisament aquesta aposta plurinacional és un dels principals talons d'Aquil·les de la formació. Parteixen de la idea que el vot de Podem es concentra en els territoris que tenen de manera més o menys intensa un sentiment nacional divers a l'espanyol i/o que en els últims anys s'ha accentuat la seva voluntat d'autogovern. Aquesta composició de resultats seria vista com un límit a l'ampliació de vot de la formació morada i a la construcció d'un projecte polític hegemònic de progrés. En les darreres eleccions generals Podem i les seves confluències han obtingut molts bons resultats al País Basc, Navarra, Catalunya, País Valencià i Comunitat de Madrid, fent-se realitat el sorpasso al PSOE en aquests territoris. Sandra León en un article a El País a partir de dades demoscòpiques arriba a la conclusió que els territoris on hi ha més voluntat recentralitzadora voten més el PSOE i on aquesta és més descentralitzadora surt guanyant Podem i confluències. Per tant, estaríem davant d'un joc de suma 0. En un altre article Fernando Vallespín afirma que "la izquierda se está refeudalizando, ya no habla con una sola voz para el país como un todo", essent valorat per l'autor com a font de feblesa front al PP i, des d'una anàlisi més organitzativa, alerta del perill de les derives centrípetes de les forces polítiques d'esquerres. Davant d'aquestes mirades, crec necessari introduir unes reflexions.


Primer, cal tenir en compte els patrons històrics. En la llista de territoris en què les forces de canvi obtenen bons resultats hi ha també la Comunitat de Madrid. És pertinent preguntar-nos per què. La història espanyola ens pot donar pistes: els processos de canvi normalment han arribat primer a l'urbà i les "perifèries". Introduir aquest vector pot ajudar a entendre perquè Podem i confluències es consoliden abans en alguns territoris i no en altres. Cal superar les mirades estàtiques i adoptar-ne de dinàmiques. Més que un límit, aquesta distribució de votant pot ser vista com a senyal d'una expansió futura. L'aposta per plurinacionalitat no seria tant la causa d'uns resultats desiguals segons els territoris, sinó que la plurinacionalitat formaria part inherent del projecte de canvi que s'imposaria de forma desigual en el temps seguint uns patrons històrics. Sense anar més lluny, les generacions nascudes en democràcia interioritzen de manera més desacomplexada el marc plurinacional.

Segon, diferenciar descentralització i plurinacionalitat. La novetat que planteja el model territorial-nacional de Podem i confluències és haver posat l'accent en la diversitat de projectes nacionals a l'Estat i no tant en els processos de descentralització, com havien fet els partits des de la transició. D'aquesta manera, és plenament possible pensar en sobiranies múltiples i introduir el vector asimetria a l'hora de pensar models d'estat o altres formes organitzatives que poden ser més funcionals per a tothom. Aquest fet permet la convivència de sentiments nacionals i graus de descentralització diversos: admet la voluntat recentralitzadora de la ciutadania d'una part de territoris que van assumir competències no per voluntat sinó per obligació després del 23F i l'aposta pel "cafè per a tots" post-LOAPA, a la vegada que també accepta la voluntat descentralitzadora.

Tercer, l'experiència de les forces de canvi no només es limita a prendre per descomptat el "realment existent" sinó que busca construir una nova hegemonia. La hipòtesi populista transformadora que dóna vida a Podem necessita de la creació d'un nou sentit comú. I un dels components que ha estat present en aquest procés és el de la plurinacionalitat. Per això, la cultura política dels ciutadans seduïts per la proposta que planteja Podem també ha mutat en el debat en qüestió. Parlar de dret a decidir en un míting a Sevilla ha estat naturalitzat per part dels líders de la formació morada. I una dada molt clara en relació a la transformació de l'imaginari: en una enquesta recent, preguntats sobre si a Catalunya s'ha de fer un referèndum sobre la independència, un 84% dels votants de Podem i confluències mostraven el seu acord.

Finalment, la forma de construir subjecte polític en ple s. XXI no pot ser la mateixa que l'anquilosada forma-partit que va consolidar el règim del 78. L'autora abans citada afirmava que el fet que els "líders territorials" hagin guanyat pes és una dificultat. Potser és cert. Però davant les complexitats no valen les simplificacions. El desafiament organitzatiu de les forces de progrés possiblement passa per mantenir la potència populista articulant organització(ns) segons peculiaritats pròpies de cada territori. I per això cal comprendre el caràcter plural i plurinacional de la realitat espanyola. Perquè una mateixa organització en un territori tan divers pot simplificar i no campar la complexitat social, política i sobretot cultural, i per tant desactivar la potència de l'eina d'intervenció. Així doncs, les forces del canvi poden trobar bons resultats actuant en forma de xarxa, cooperant, sumant i multiplicant. És en aquest sentit que parlo de frontpopulisme, i a més en un doble nivell: en un primer, reconeixent que poden haver-hi subjectes diferents en el territori plural, sobretot depenent del caràcter nacional de cada un d'ells, però subjectes amb articulació entre si; en un segon, reconeixent que en alguns territoris, el mateix subjecte nacional (per exemple, En comú Podem a Catalunya o En Marea a Galícia) ja té una lògica interna diversa, de frontpopulisme. En definitiva, frontpopulisme coordinant diversos espais i frontpopulisme dins d'un espai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació