Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

la veu de nació

La demolició del PSC

«Iceta es resigna i sap que l'única mercaderia electoral que pot vendre, l'únic que pot atreure l'envellit espai electoral al que encara interpel·la, és el PSOE. I si toca Susana Díaz, doncs Susana Díaz»

per Ferran Casas, 13 de gener de 2017 a les 22:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si encara no l'heu llegida, us recomano molt la crònica que aquest divendres publicava Sara González sobre l'estratègia del PSC en relació amb el PSOE. Del "Pedro, aguanta, deslliura'ns de Rajoy" de la passada tardor s'ha passat a preparar el terreny per acomodar-se al liderat de Susana Díaz. El comitè federal fixarà aquest dissabte la data del congrés federal i, si res no es torça i ella ho vol, la presidenta de la Junta d'Andalusia agafarà les regnes del partit.

Díaz representa no només una visió antiga (i una mica clientelar) de la política, sinó que és també, dins el partit, la veu de la seva ànima més espanyolista. Només cal escoltar la política de Triana per veure fins a quin punt el victimisme és a l'ordre del dia malgrat que la que presideix és una de les regions més subsidiades de la Unió Europea. Una cultura del subsidi que, per cert, ha acabat castrant un territori amb moltes potencialitats agrícoles, turístiques i industrials i amb una identitat i una cultura que són envejables. Vaig poder assistir a diversos mítings de Díaz a la campanya del 20-D i també a la del 26-J i era una constant com afirmava sempre la seva identitat, andalusa i espanyola, a partir de negar la personalitat nacional de Catalunya, i confrontava el seu projecte al de Podem assenyalant-ne com a principal "tara" la defensa d'un projecte plurinacional d'Espanya. Del federalisme, ni rastre, i de l'esquerra meritocràtica, tampoc.


El PSC de Miquel Iceta no es veu prou fort, com sí ho va ser el de Pasqual Maragall i el de José Montilla, per combatre aquesta visió d'Espanya dins el PSOE. Ni tant sols per pactar-hi i endolcir-la. S'ha hagut de resignar a acomodar-se al que hi ha. El final del tripartit, l'envelliment de la formació -el 77% dels seus votants té més de 50 anys i amb els del PP són els de més edat- i les contradiccions i escissions provocades pel procés (que han acabat amb les dues ànimes d'un partit creat el 1978 perquè la gent "no hagués de triar") han liquidat el socialisme català com a alternativa i projecte autònom. Avui, l'esquerra catalana s'expressa a les institucions a través d'ERC, de l'espai dels "comuns" i també de la CUP. 

La formació que lidera Miquel Iceta ha acabat abraçant el sucursalisme que durant tants anys havien rebutjat els seus líders. Amenaçat fins i tot de perdre la seva autonomia orgànica (la que li permetia fixar la política de pactes, el sentit de votació dels seus diputats a Madrid o la confecció de llistes) per part d'un PSOE que n'aprofita la debilitat institucional, al PSC no li queda més remei que acceptar el que li ve de Madrid -ara de Sevilla- i vendre el producte tan bé com pugui actuant com una federació més.

Iceta es resigna i sap que l'única mercaderia electoral que pot vendre, l'únic que pot atreure l'espai electoral al que encara interpel·la, és el PSOE. Per això no es pot permetre el luxe d'enfrontar-se a la direcció federal. No s'entendria. Els socialistes catalans eren primer partidaris d'Eduardo Madina perquè els semblava el més federalista. Va guanyar Pedro Sánchez i, com que es va negar a pactar amb Mariano Rajoy, va acabar anant-los bé. Ara tocarà fer com si no el coneguessin i passejar Susana Díaz per la Festa de la Rosa explicant que ha fet un o altre gest, que no és tan dura com semblava i que, al cap i a la fi, a l'executiva hi ha tal basc o gallec que va dir que era federalista, i fins i tot hi han guardat un lloc pel PSC. Iceta, un polític hàbil, gasta el seu talent en reubicar el partit dins el PSOE i espera que el menú el cuinin a Ferraz. Aixecar un projecte amb personalitat pròpia, com van fer els Raventós, Maragall, De Madre, Montilla o Nadal, és arriscat i també cosa del passat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
23/08/2019

JxCat i ERC, discursos parcials

26/07/2019

Rufián no pot ser Roca 2.0

19/07/2019

Sánchez: xantatge i expectativa

12/07/2019

Puigdemont i dos que es troben

05/07/2019

Grapeig ultra al Masnou

28/06/2019

Pagesos cremats

21/06/2019

Visca la contradicció

15/06/2019

I ara, que algú governi

14/06/2019

Junqueras els «pilla muy lejos»

07/06/2019

Colau i els pactes d’esquerres

Participació