Copagament: entre el debat frívol i el debat necessari

«Allò que no necessitem són ministres llançant de forma frívola globus sonda, brandant informes inexistents (o no) i expressant opinions contradictòries»

per Toni Rodon, 10 de gener de 2017 a les 22:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La sanitat ha estat, i continua estant, al capdavant de les preocupacions ciutadanes. És, així mateix, un dels serveis públics que obté una valoració més elevada. Segons les enquestes realitzades regularment pel Servei Català de Salut, els diferents serveis sanitaris van obtenir l’any 2015 una nota mitjana de 8,2. Malgrat la crisi i les retallades en els serveis, la valoració no ha baixat mai del notable. De fet, la sanitat és un dels sectors en què l’avaluació de les polítiques públiques és més intensa: a casa nostra l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), farcida de grans professionals, fa anys que s’esmerça en millorar les polítiques públiques que es dissenyen. En certa manera, la confiança ciutadana en l’estat del benestar es juga en àmbits com la sanitat o l’educació, parets mestres dels serveis públics, amb incomptables externalitats positives sobre la satisfacció democràtica, les desigualtats o el capital social.

En aquest context, la ministra de Sanitat, la catalana Dolors Montserrat, va sorprendre tothom ahir en afirmar que calia “ajustar” el sistema de copagament farmacèutic a la franja de jubilats amb ingressos d’entre 18.000 i 100.000 euros. Fruit de l’enrenou creat, la ministra es va apressar a desmentir-ho a través de Twitter. La consellera de Presidència de la Generalitat, Neus Munté, va criticar ràpidament la “intranquil·litat” generada pel “globus sonda” llançat per la ministra.


Les declaracions de Montserrat sorprenen, principalment, per dos motius: el primer, per una qüestió política. El factor generacional a les urnes és un fet empíric implacable. A l’estat, la gent de la tercera edat vota significativament més al Partit Popular (més del 30% d’aquest grup opta per aquest partit) i la seva mobilització també és major (només un 15%, de mitjana, s’absté). A Catalunya, la gent gran és l’únic grup que no ha desertat significativament del PSC i és també la que menys clar té la seva decisió respecte la independència. Tenint en compte que és un sector especialment sensible a la inestabilitat i al discurs de la por, sorprèn que el globus sonda llançat per la ministra (si realment ho és) vagi directament destinat al seu grup electoral més lleial.

El segon motiu de sorpresa té a veure amb el discurs de fons. Segons el baròmetre del CIS de l’any 2015, el 30,4% dels espanyols està a favor que cada pacient pagui segons el seu nivell de renta. La resta el volen deixar com està (25%) o volen tornar a l’anterior sistema en què els pensionistes no pagaven per les receptes (36,3%). Gairebé tots els estats europeus tenen algun tipus de coresponsabilitat o copagament. Es tracta d’un tema, però, sobre el qual l’opinió pública està dividida.

De fet, el debat sobre el copagament sanitari té una llarga trajectòria acadèmica, on el consens tampoc és general. El dubte principal entre els especialistes és si el copagament aporta recursos de forma eficient sense generar, al mateix temps, un impacte negatiu (especialment sobre la desigualtat). Per exemple, si el copagament fa que gent d’ingressos baixos no acudeixi al metge, el sistema hi guanyarà en què estarà menys saturat, però hi perdrà de forma substancial en què el tractament serà posteriorment més car (per exemple, en forma d’hospitalitzacions) i les desigualtats socials creixeran.

La literatura especialitzada sobre la qüestió és abundant. Segons sabem dels últims 20 anys, el copagament redueix, entre d’altres, el cost sanitari en tant que fa disminuir l’ús de medicines per recepta, les consultes en medicina general i les consultes en ambulatori.  No obstant això, els estudis mostren que, en general, el copagament té també un efecte negatiu en tant que els grups vulnerables (persones amb ingressos baixos i amb necessitat de tractament) redueixen l’ús del sistema sanitari de forma considerable. Amb tot, força de les conclusions a què arriben els experts, però, són temptatives i no sempre generalitzables a tots els contextos. Per exemple, els professors Jaume Puig-Junoy, Pilar García-Gómez i David Casado-Marin van mostrar, en un estudi publicat l’any 2015, que l’exempció de copagament entre la gent gran a l’Estat per medicines per prescripció no va comportar una reducció en el nombre d’hospitalitzacions i en canvi va incrementar significativament el cost en consum farmacèutic.


Amb l’envelliment de la població, la caixa de pensions quasi buida i, sobretot, un sistema econòmic que fa difícil fer sostenible el sistema, el debat del copagament és un debat que, sens dubte, cal afrontar. Tanmateix, allò que no necessitem són ministres llançant de forma frívola globus sonda, brandant informes inexistents (o no) i expressant opinions contradictòries en un àmbit en què, d’altra banda, la majoria de competències estan teòricament en mans de les comunitats.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació