Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

​La pasqua militar

«La integritat territorial de l’Estat depèn també i en darrer terme de l’exèrcit, si qui la desborda democràticament és una institució 'interna', com ara el Parlament de Catalunya?»

per Vicent Sanchis , 8 de gener de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La distància que separa la intervenció de l’exèrcit i la unitat d’Espanya és extremadament fina i ambigua. Ja ho és la mateixa Constitució, quan fixa en l’article 8.1: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Perquè la “sobirania” i la “integritat territorial” es poden defensar tant contra agressions “exteriors” com “interiors”.

Hi ha torsimanys de les sagrades escriptures que asseguren que la funció de l’exèrcit consisteix només a conjurar els perills externs. N’hi ha, però, que consideren que tant se val d’on provingui el mal. L’exèrcit ha de preservar el que ha de preservar contra els de fora, però també contra els de dins. Aquesta darrera versió ha tingut en les gairebé quatre dècades constitucionals que portem ferms avaladors dins el mateix exèrcit.


Com que la cosa no queda del tot clara i els contribuents –entre ells, els catalans–, a més de l’exèrcit, també paguen el sou dels membres del Tribunal Constitucional, tan alta i equilibrada instància hauria d’interpretar l’abast i les conseqüències de l’article 8.1. La integritat territorial de l’Estat depèn també i en darrer terme de l’exèrcit, si qui la desborda democràticament és una institució “interna”, com ara el Parlament de Catalunya?

Mentre arriba la gran interpretació, les pasqües militars s’encadenen. A Madrid i a Barcelona. En el primer punt la  d’enguany ha servit perquè s’estreni al faristol la nova ministra de Defensa. María Dolores de Cospedal ha proclamat davant les màximes autoritats de l’estament que “l’exèrcit és un instrument lleial i eficaç per assegurar el futur d’Espanya”. I tornem als equívocs. Contra qui? Contra les aspiracions d’aquells que voldrien situar políticament Ceuta i Melilla on són geogràficament? O contra les pretensions d’aquells que demanen que el futur de Catalunya es decideixi en un referèndum?

A Barcelona els responsables militars de la plaça han seguit atentament les instruccions del govern de l’Estat i han desplegat cinquanta banderes espanyoles a l’edifici de Capitania. Cinquanta-dues, en total, si comptem la de la balconada i la del terrat. Un acte d’“estricta normalitat”, encara que coincideixi en lloc i en moment amb la cavalcada de reis de la ciutat. Perquè una cosa és l’ordre constitucional, i aquell qui l’ha de preservar, i una altra els fanalets adoctrinadors.

També a Barcelona l’inspector general de l’exèrcit, Ricardo Álvarez-Espejo, ha expressat el seu “ferm desig” i ha estès “la mà” perquè la tropa reprengui la participació al Saló de la Infància. Perquè una cosa és l’ordre constitucional, i aquell qui l’ha de preservar, i una altra els fanalets adoctrinadors.


No hi ha ningú que pensi, però, que, més enllà de banderes esteses o participacions castrenses en festivals infantils, allò que podria lligar més l’exèrcit espanyol a Catalunya seria tota una altra actitud. Potser no caldria apel·lar tantes vegades al text constitucional o al sagrat paper de l’exèrcit si les casernes s’obrissin a la societat on les van instal·lar.

A Catalunya hi ha lleis pròpies de símbols i de llengües. Només caldria observar-les. Només caldria acostar-se a la realitat i abandonar d’una vegada comportaments colonials. No hi ha banderes ni llengües “superiors” i “inferiors”. Ni “de tots” i “d’uns pocs”. Si al costat de cada bandera espanyola als edificis militars n’hi hagués una de catalana i si el català dins les casernes tingués la mateixa consideració que el castellà, tot els seria més fàcil.

Aquesta seria la presència més efectiva de “l’Estat” a Catalunya. I com és que no ho diu ningú? Com és que els partits que més glopegen constitució i més vigilen qualsevol excés “nacionalista” no reivindiquen que la paritat que ells exigeixen als altres també s’apliqui entre els pasqüers?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació