la veu de nació

Puigdemont no pot ser un ànec coix

«El futur demanarà lideratges nous, però el PDECat no ha d'oblidar que el present els exigeix forts. El president no ha enganyat a ningú però ha d'evitar debilitar-se. Hi ha massa en joc»

per Ferran Casas, 6 de gener de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Fa dues setmanes Oriol March explicava en aquesta crònica que el futur de Carles Puigdemont inquietava molt el PDECat i que la seva negativa (alguns dirigents esperaven que tàctica o, si més no, revisable) a ser cap de llista havia obert ja la caixa dels trons de la successió. El president va tallar especulacions aquest dijous i va ratificar-se en què, en un any, ja no ho serà. Intentava espolsar-se la pressió que els darrers mesos ha rebut, sobretot de la nova formada de dirigents del partit. El consideren el principal actiu nacionalista per unes eleccions que, si tot va segons el previst i al setembre es fa el referèndum vinculant, haurien de ser constituents i sense Junts pel Sí.

Artur Mas fa dies que fa desfilar pel seu despatx al Palau Robert notables del partit i els pregunta què fer davant la perspectiva, ara sembla que ja confirmada, que el president compleixi i no busqui una segona legislatura. Els demana per Neus Munté, que es deixa estimar, per altres dirigents amb poques possibilitats reals de generar consens i, finalment, per ell. Fruit de la seva traumàtica sortida i d'un cert excés de responsabilitat, l'expresident no ha assimilat encara que l'ombra de Sarkozy és allargada i que en política les segones oportunitats són excepcionals. Arribat el cas corre, a més, el risc de ser víctima de la lògica pulsió renovadora de les bases del PDECat, que es fa notar a cada votació interna des del convuls congrés fundacional. Per qui no pregunta el president del partit és per Mercè Conesa, que manté opcions i preserva el seu perfil.



El diari La Vanguardia d'aquest divendres es feia ressò de la "batalla succesòria" al PDECat. Alguns s'afanyen a vetar "els de la foto amb Oriol Pujol" en l'intent de barrar el pas a Josep Rull i a Jordi Turull, que encara té clavada l'espina del congrés que el va apartar del càrrec de coordinador general. Una foto que Rull es va fer de més mala gana que cap altre i a la que cap dirigent de l'aleshores CDC hauria pogut dir no. Tampoc els que, com Conesa quan feia de portaveu de CDC, o Mas, com a president i màxim valedor d'Oriol Pujol, el van defensar fins al final.

El PDECat afronta un 2017 costa amunt. Amb estretors i en plena recomposició interna ha de liderar un govern compartit amb una ERC que com a mínim els duplica a les enquestes i molt condicionat per la CUP. I la batalla pel referèndum vinculant, una aposta personal de Puigdemont que dirigents de la vella guàrdia ja no veien clara, s'haurà de fer ara compatible amb el debat successori. Els nacionalistes no tenen candidat a la Generalitat però tampoc a Barcelona: Xavier Trias segueix sense trobar el moment d'apartar-se i, d'entrada, Joaquim Forn i Santi Vila esperen per disputar-se el cap de cartell.

Els propers dies sentirem veus, començant per la pròpia Munté, que cridaran a aparcar el debat i a centrar-se en el referèndum. És com hauria de ser, deixant la successió fins a la tardor. Però la maquinària partidista té els seus temps, més quan s'acumulen urgències. Si no és ordenat, el debat que es produirà pot ser tant o més perjudicial pel procés que vagues d'ensenyament que tibin el debat pressupostari o l'actuació dels Mossos davant els casos de desobediència protagonitzats per la CUP.

Puigdemont ha estat coherent fent valer el seu compromís personal de no presentar-se. S'ha tret del damunt la pressió i ha ofegat les falses expectatives. Això el fa més creïble a ell i al compromís que va assumir de deixar el país a la "preindependència". El seu no té, però, dos inconvenients en un partit que no ha superat la cultura dels lideratges forts, sobretot si resideixen a Palau: el debilita en la defensa externa, però sobretot interna, d'un referèndum vinculant que obligarà a superposar la legalitat catalana a l'espanyola i a córrer riscos, i complica embridar el debat successori. Deia Munté que el futur immediat requerirà lideratges "nous", però el PDECat faria bé de no oblidar que el present els exigeix forts. Puigdemont no ha enganyat a ningú, però ha d'evitar ser un ànec coix fins la tardor. Hi ha massa en joc.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
19/10/2019

Laberint sense final

11/10/2019

La solució Marchena

04/10/2019

Fotografia de l'urna que ningú volia

20/09/2019

Fan nosa els presos?

13/09/2019

Sánchez, candidat de Ciutadans

10/09/2019

La Diada de tots

06/09/2019

Vint hores a Ginebra

30/08/2019

Pimpinela a la Moncloa

23/08/2019

JxCat i ERC, discursos parcials

26/07/2019

Rufián no pot ser Roca 2.0

Participació