Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Independents i provincians?

«Mentre la independència no arriba, però, jo suggereixo comportar-nos, no com un país independent sinó, simplement, com un país entenimentat i sense vocació d’espanyolejar»

per Xavier Roig, 31 de desembre de 2016 a les 20:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Encara que, he de suposar, em genera molts enemics, no em cansaré de repetir que les tertúlies són un càncer per a l’opinió pública. Poso per davant la meva llibertat d’expressió i l’obligació de dir el que crec que és dolent per a la societat. Ja sé que el tema de les tertúlies arrodoneix molts salaris –aquells que hi participen tots els dies en una tertúlia gairebé poden viure d’això; una hora al dia i dir el que els surt del pap; fantàstic!-. La tertúlia –una forma de xerrameca com una altra- és un dels vicis hispans que caldria anar eradicant de motu proprio, pel bé del país. L’altra és el provincianisme. I un tercer, encara, la xafarderia anti-federalista.

Abans d’ahir, viatjant en el cotxe, vaig poder gaudir dels tres vicis gràcies a la ràdio. Amb cinc minuts en vaig tenir prou i vaig optar per la música que porto enregistrada. La tertúlia era al·lucinant pel que fa a les formes. Tots xerrant alhora, trepitjant-se els uns al altres,... semblava que estiguessin a Canaletes. Molts de vostès potser pensaran que el tema del que xerraven era important i que movia les passions dels tertulians. No ho crec. Diguin-ho vostès: parlaven de si Madrid havia fet bé en dedicar un dia que els cotxes poguessin circular depenent del número de la matrícula (parell o imparell). Impressionant.


Així d’entrada, sense voler analitzar en el debat, s’hi detecten els altres dos vicis que, a més de les tertúlies, ens acompanyen quotidianament. Un és l’enorme, ridícul, patètic, retrògrad i anti-català complex provincià respecte de Madrid. Sobretot quan algú dels que xerra s’erigeix en intèrpret/coneixedor de la capital d’Espanya –com si aquest rol fos determinant-. Sempre m’ha sorprès aquests especialistes en saber fil per randa allò que podríem dir “el cocidito madrilenyo”. En lloc de parlar dels temes transcendentals que, també, es couen a Madrid, hi ha individus que es dediquen a parlar de les frivolitats i de les persones que corren per la capital d’Espanya, com si el futur de la humanitat depengués del que pensen i fan allí. Suposo que els que així actuen esperen que la resta els admiri: “Ep, que aquest paio viu i coneix la capital!”. Com si es tractés de Washington.

L’altra vici que apuntava és l’anti-federalisme. Demostra que, més avall d’un determinat paral·lel (jo diria que el 45° Nord, que passa pel sud de Suïssa) el federalisme és inviable. Per un simple motiu: el federalisme requereix mínimes dosis de xafarderia i enveja. Els catalans, que demanem respecte per les nostres decisions, destapem el vici més hispà i meridional en opinar d’allò sobre el que ningú ens ha demanat res. En aquest cas la decisió sobirana de l’ajuntament de Madrid de prohibir que determinats vehicles circulin en un dia o dies determinats. A nosaltres què ens importarà el que decideixen a Madrid mentre no ens afecti? Conclusió, a Espanya no són federalistes. Ep, tota l’Espanya actual, que ens inclou –ens agradi, o no-.

Hi ha qui pensa que amb la independència tots els nostres mals hispans desapareixeran –ja els previnc que, per exemple, els peus plans no es curaran-. Mentre la independència no arriba, però, jo suggereixo comportar-nos, no com un país independent sinó, simplement, com un país entenimentat i sense vocació d’espanyolejar. Com tants d’altres que tenim pels voltants. Un país sense xerraires, sense provincians i sense anti-federalistes. I, a poder ser, sense individus que, com els que vaig escoltar per la ràdio abans d’ahir, ho acumulin tot: xerraires, provincians i anti-federalistes. El 2017 ens pot portar moltes coses, però no ens portarà –la independència tampoc- tot allò que nosaltres no estiguem disposats a acceptar, practicar i exercir.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
06/07/2019

La nova Gestapo i els afers exteriors de la UE

22/06/2019

Ajuntaments: pitjor impossible

08/06/2019

Barcelona, dues lliçons i un desencís

25/05/2019

Només guanyarem si ho fem a Europa

11/05/2019

Puigdemont contra don Tommasino

27/04/2019

Cas Sandro Rosell: l’hora dels jutges

13/04/2019

T de «tolerants» i de «tontos»

30/03/2019

Canvi d’horari sí, canvi d’horaris no

16/03/2019

Roma no paga a traïdors

02/03/2019

«Vagos y maleantes»

Participació